"Hem descobert que existir és més important que guanyar"

BarcelonaAmb més de 450.000 habitants, Lleida no tindrà cap equip de futbol jugant a les primeres quatre categories del futbol la propera temporada. Poblacions més petites gaudeixen de futbol professional i Lleida, no. L'Atlètic Lleida, el club de recent creació que no acaba de seduir els aficionats, difícilment evitarà el descens a Tercera RFEF. A falta de quatre jornades, és a vuit punts de la zona de descens. I el Lleida CF, l'equip que defensa la llarga tradició de futbol de l'antiga Unió Esportiva Lleida, és precisament cuer a Tercera RFEF. Segurament, també baixarà. En una ciutat on el bàsquet funciona, el futbol pateix. Però a les graderies dels camps de Tercera RFEF, en el moment més fosc, molts aficionats han descobert moltes coses. Hi han trobat bellesa, tot i el dolor.

Aquest divendres la llotja del Camp d'Esports s'omplirà de gom a gom de prop de 200 persones que ja han confirmat la presència a la presentació del llibre 'Banderes blaves' (Pagès Editors) del periodista Juanjo Lecumberri. L’acte estarà conduït pel periodista Oriol Jové, autor del pròleg, i constarà d’una conversa de l’autor amb l'historiador Ramon Usall, encarregat de l’epíleg; Òscar Sarramia, il·lustrador de la portada, i Marc Torres, representant del club. Tots els beneficis que obtingui el llibre, per cert, l'autor els donarà al club, ja que el Lleida CF viu un moment econòmic complicat. "Molta gent ha entès que l'important al futbol és existir, més que guanyar. Cal existir i tenir identitat. I després veure com podem construir. Si baixem encara més avall, però garantim el futur de l'entitat, no estarem tristos. Serà un nou inici si aconseguim sanejar l'economia", explica el periodista.

Les últimes dècades, els deutes han ofegat el Lleida, i han provocat fallides econòmiques, una refundació, canvis de noms i balls de propietaris. L'equip que ara fa trenta anys va arribar a Primera, ara viu lluny del futbol professional després d'anys de crisi que encara posen en perill la supervivència de l'entitat. L'estiu del 2025 va semblar que l'equip desapareixeria just quan uns empresaris van potenciar el projecte de l'Atlètic Lleida, amb l'ajuda de l'Ajuntament, però sense suport social. Amb les graderies buides, l'Atlètic Lleida baixarà. I el Lleida CF, amb més gent, també. La idea de fusionar les dues entitats, però, sedueix poca gent. "Ni parlar-ne", diu Lecumberri.

"La clau és que arribi un nou propietari i poder pagar els deutes. La gent està nerviosa perquè no arriba aquest nou comprador", explica Lecumberri. La idea del llibre, de fet, neix quan l'equip va cap a l'infern el 2025. "Aquesta temporada el Lleida es veu obligat a jugar a Tercera RFEF. Un equip que no fa tant lluitava per ser a Segona, debutava a la primera jornada al camp del Can Vidalet. Es tracta d'un equip d'Esplugues que fa molt bé les coses, però per a la gent del Lleida, passar de jugar a camps grans a fer-ho aquí va ser dur. Però la graderia es va omplir de gent amb les banderes i bufandes blaves. I vaig pensar que calia fer alguna cosa", diu. Quan un equip pitjor ho passa, és quan es veu si l'afició és fidel. I el Lleida té uns aficionats que no es rendeixen mai i han seguit acompanyant l'equip tot i els mals resultats, ja que l'entitat funciona amb socis fent de voluntaris i no s'ha pogut fitxar bons jugadors. El Lleida lluita per sobreviure.

Lecumberri explica que difícil ha estat seguir el Lleida aquests anys amb 22 capítols, unint la història del club amb la seva vida, per tal de "tenir una fotografia més gran del que suposa el Lleida per a la gent". Durant aquest any s'ha entrevistat amb treballadors, seguidors i gent del món del futbol per poder traçar un camí que uneixi els records amb el present. Per explicar com canvia la vida de les persones, amb els canvis, alegries i decepcions, tant dins del futbol com fora. Perquè la gent que estima un club, sempre el té present encara que al voltant passin altres coses. "Quan es va viure el 15 M per exemple, tinc clar que va ser l'últim partit de la Unió Esportiva Lleida amb aquest nom, al camp de l'Hospitalet", explica el periodista, ara resident a Barcelona per feina.

Seguir el Lleida a Austràlia

De fet, com molta gent de Lleida, Lecumberri s'ha buscat la vida lluny de la seva ciutat. "Durant molts anys no he viscut a Lleida, però el club sempre ha estat un vincle amb les meves arrels", diu un home que amb aquest cognom estava predestinat a ser aficionat del Lleida. "No és un cognom molt comú a Lleida, així que tothom sap de seguida qui era el meu pare", diu en referència a Juan José Lecumberri, jugador navarrès format a l'Osasuna que a inicis dels anys 80 va fitxar pel Lleida. I s'hi va quedar tant, que "és el tercer jugador amb més partits en la història del club, superat només per Rubio i Palau". "La gent recorda la seva època amb estima, amb Jordi Gonzalvo a la banqueta, l'actual himne... El pare va conèixer la meva mare, que és de Lleida, i es va quedar. Ara fa de professor i segueix anant al camp sempre. Sempre hem anat al camp, a gol nord", diu el fill.

"Reivindico aquest ritual compartit que és anar al camp, per mantenir-lo viu. Jo vaig estudiar el 2007 a Madrid i allà ho tenia millor per anar a veure l'Osasuna, l'equip que també seguim per tradició familiar, com el Lleida. Vaig tornar a casa i vaig treballar a la SER just l'any amb Idiakez a la banqueta, quan ens quedem a un pas de pujar a Segona, al perdre als penals contra el filial del Sevilla. Però després vaig anar a viure a Austràlia, on vaig fer d'entrenador de futbol. I seguir el club era una forma de sentir-me a casa", diu un periodista que té com a primer record familiar quan feia sonar un cop i un altre un vinil amb l'himne del club a casa dels avis. "Intento donar veu a una generació, a una forma de fer en què potser aficionats d'altres clubs catalans es poden sentir reflectits", assegura l'autor, qui creu que aficionats d'altres clubs catalans "patidors" també poden gaudir del llibre, ja que en el fons parla d'idees universals com el sentiment de formar part d'una comunitat.