L'altre Chelsea-Barça: 'floretes' a Lamine Yamal i 20 cadires buides per la tossuderia de la UEFA

Londres"Als joves els hem d'ensenyar que això és un esport, i que venim a animar el club del nostre cor", em deia aquest dimecres al matí el José Manuel, un dels quasi 1.700 culers que dotze hores abans havien vist com el Barça sortia ben escaldat de Stamford Bridge.

Ell mateix, el Marc, l'Edu i el Jordi havien sortit dimarts a les 07.30 h des de Barcelona per veure el partit de Champions. Ja ho havien fet abans –a Dortmund i a Old Trafford, per exemple–, i ho continuaran fent sempre que sigui possible quadrar agendes de feina: "[El resultat] Va ser una murga, però són coses que passen. Sí que viatjarem més perquè l'experiència és bona malgrat que alguns seguidors nostres, que es comporten com brètols, van entrar en provocacions d'un petit grup de seguidors del Chelsea, i van destrossar alguns seients; una llàstima perquè aquesta gent fa que no vulguis venir algun dia amb la teva filla", m'ha escrit en un missatge.

Té raó el José Manuel. Aquest cronista, que va entomar la destrossa envoltat de blues des de la tribuna baixa d'un camp molt envellit i incòmode, va ser testimoni de les contínues provocacions verbals i dels gestos obscens d'una bona colla dels fans dels londinencs. Brètols, també, que van tenir Lamine Yamal com a objectiu preferent de la seva mala educació. El 10 del Barça, però, no es va adonar de res: ni que jugava ni que el van acomiadar amb floretes enverinades.

Al centre de Londres via Faro

Un cop aterrats a Londres, el pelegrinatge visitant fins a Stamford Bridge –a l'oest de la ciutat– tenia una parada obligatòria al centre, al Cumberland Hotel, de Marble Arch. L'establiment és un dels habituals de les expedicions del Barça: ja es va fer servir per allotjar directius i altres privilegiats el dia de l'Iniestazo, no pas per l'equip. S'hi havia d'anar per recollir les entrades nominals i perquè et posessin una polsereta amb els colors del club, un mecanisme de control, però també un símbol de la mateixa fe laica, com el peix que els primers cristians lluïen per reconèixer-se entre ells mateixos.

Cap a les quatre de la tarda la sala on es distribuïen les polseretes encara bullia d'un degoteig de seguidors que feien una cua ordenada i mínima per guanyar-se el cel, ignorants que el destí els tenia reservat l'infern. I allí vaig trobar el Patro, el Mario, l'Alejandro i l'Álvaro, el primer, soci, i la resta, membres de la penya La Masía de Moguer (Huelva), que havien sortit des de Faro (Portugal) dimarts a mig matí i havien aterrat a Gatwick, al sud de Londres, poc després del migdia.

Que hi havia ganes de desplaçament gran entre els més compromesos ho demostra la planificació que aquests fidels –tres de Moguer i un d'Ayamonte– havien fet des del mateix moment en què el carnet de ball havia tornat a emparellar el Barça amb el Chelsea. Abans fins i tot de tenir entrades, el 28 d'agost, van comprar el bitllet d'avió: anar i tornar, 60 euros. Cost total de l'experiència: no més de 250 euros. Ni tan sols han passat la nit en un hotel, ja que han tornat a casa aquest dimecres a les 06.30 h, potser amb la cua entre cames, però amb la fe intacta. Una fe que, com deia l'Álvaro, cobra encara més sentit d'obstinació i supervivència en un entorn en què està "envoltat de madridistes".

També vaig poder parlar amb penyistes vinguts de Badajoz o d'Alacant, o amb socis arribats de Catalunya, tots al cor amb la idea d'una Ítaca blaugrana, conscients que més enllà dels resultats, el que veritablement compta és el viatge, la travessia de tota una vida.

Un viatge que, lamentablement, una vintena de seguidors culers no van poder fer. Perquè el vol de British Airways BA0481, que s'havia d'enlairar dimarts a les 14.40 h de l'aeroport del Prat, va ser definitivament cancel·lat dues hores després per problemes tècnics. Mentre encara conservaven l'esperança, i davant del retard que ja acumulaven, van parlar amb l'Oficina d'Atenció al Barcelonista perquè els portessin les entrades a Stamford Bridge i els estalviessin així el trajecte des de Heathrow (a l'oest de la ciutat) fins a l'hotel (al centre) per anar després al camp (l'oest). Inicialment, l'OAB, però, no els va dir ni que sí ni que no, i que només s'estarien al Cumberland fins a les 18.30 h. Finalment, però, els van garantir que sí, que els portarien les entrades a un lloc proper a l'estadi del Chelsea.

No hi va haver miracle, però, i al capdavall es van quedar a terra per la incapacitat de British Airways de recol·locar-los en un vol que arribés a temps a Londres. Alguns van donar a familiars que hi resideixen les dades del DNI per intentar recollir l'entrada i que, almenys, s'aprofités. Però la burocràcia i les normes de la UEFA o del club no hi entenen, de problemes tècnics. La raó arbitrària que els van oferir és que això "perjudicaria els socis que no van aconseguir entrades en el sorteig". Una justificació sense lògica perquè una entrada no ocupada és una veu que no s'esgargamella per l'equip. Què faran amb els tiquets no recollits? "Tornar-los a Barcelona", em van dir. "Tornaran els diners als socis?", vaig preguntar també als membres de l'OAB. "Ho estudiarem". Una resposta que vol dir que no.

Ni tan sols és un consol per aquests aficionats que no van poder volar que s'estalviessin el dolor de la derrota. Es van perdre l'aventura del viatge, la riquesa del que haurien guanyat fent el camí. N'hi haurà d'altres, però. Passi el que passa, l'Ítaca blaugrana mai no enganya i els donarà molts més bells viatges.