Alberto Edjogo: "Lamine Yamal pot ajudar més que la ministra d'Igualtat"

BarcelonaLa vida d'Alberto Edjogo-Owono Montalbán (Sabadell, 1984) sempre ha girat al voltant d'una pilota. Va defensar la samarreta de clubs com el Sabadell, el Sant Andreu, Granollers o l'Olímpic de Xàtiva, a més de passar pel futbol base de l'Espanyol. També va ser internacional amb Guinea Equatorial, la terra natal del seu pare. Ara és comentarista de televisió a DAZN, on retransmet els millors partits de la Primera Divisió. Edjogo acaba de publicar Heridas en la piel (geoPlaneta), un llibre on reflexiona sobre el racisme al món del futbol.

Per quina raó cal un llibre com aquest?

— És un viatge per entendre la societat a través dels estadis de futbol, que són una mostra representativa del que passa fora. Volia parlar dels pioners que han anat obrint camí i, finalment, analitzar en quin moment estem i què ens espera ara que dues estrelles de la selecció, Lamine Yamal i Nico Williams, són negres. Veure de quina manera la societat espanyola ha rebut aquests canvis.

Va escriure un primer llibre, Indomable (Panenka, 2021), on explora com vostè, un noi nascut a Sabadell, redescobreix les seves arrels africanes quan visita per primer cop la terra natal del seu pare per debutar amb la selecció de Guinea Equatorial. Què ha canviat en aquests anys?

— He canviat jo. Abans no tenia fills i ara en tinc dos. El meu sentit de responsabilitat ha canviat. El primer llibre era més natural, explicar històries de futbol africà i el meu viatge. Però també em mirava per dins, com faig ara, perquè tenim una responsabilitat. Cal parlar de l’efecte que té el racisme sobretot en els més vulnerables. I em fixo en els nens. A Espanya, la immigració africana ha arribat més tard que a altres llocs com Bèlgica o França. I Cal parlar-ne. Però avui en dia les reflexions cada cop són més superficials. Un tiktok de deu segons genera un impacte molt més gran que una reflexió llarga sobre el tema. Calen reflexions pausades. Cal veure com podem viure en societat d'una manera civilitzada, tots junts. Si no ho encarem bé, poden passar coses com la que lamentablement vivim últimament en alguns països.

A Espanya no arribaven molts immigrants africans durant els anys 60 o 70, però sí que hi va arribar el seu pare. El fet de tenir arrels a Guinea Equatorial li permet tenir una perspectiva diferent?

— Sí. La gent de Guinea Equatorial eren llavors ciutadans d’Espanya. Podem dir que era una immigració privilegiada perquè formava part d’una província espanyola. Culturalment, el xoc cultural era inferior, ja que els guineans parlaven castellà i eren catòlics. Però eren negres. I això tenia conseqüències. He parlat amb altres fills de guineans i tots coincidim que la generació dels nostres pares eren iguals. A tots ens han educat dient que hem de ser impecables amb el nostre comportament. És aquella idea del “negre bo”. Recordo un dia que anàvem pel carrer i tocava passar a prop d’un grup de gent que reia. Una situació normal, però el pare es va posar seriós i ens va dir que ens portéssim bé, no fos que ens diguessin alguna cosa. Calia oferir bona imatge. Qui coneix el meu pare sempre recorda un home educat, amb corbata, ben pentinat, que escollia les millors paraules. Estava obsessionat amb el fet de ser impecable. No volien que es posés en dubte la nostra vàlua i es notava en com ens van educar. I em fa pensar. Per una part està bé, però per l’altra… és una mica injust. Si cometo una errada es jutjarà tot un col·lectiu. I no tenim dret a fallar, especialment si ets jove?

Li passa a Lamine Yamal.

— És un nano de 18 anys. Si un altre jugador jove del Barça té una sortida de to, la gent dirà que és jove. Pecats de joventut. En canvi, quan Lamine Yamal comet una errada, molta gent ho veu diferent i cita els seus orígens. Quan tu formes part d'un col·lectiu que no encaixa amb el que algunes persones consideren com prototípiques d'un espai, se't jutja diferent. I no només això. Molts agafen el que ha fet un futbolista negre per acusar tota una col·lectivitat. D'aquí venia la insistència dels nostres pares en dir-nos que fóssim impecables. Si no ho som, ens posen a tots en el mateix sac.

Però encara que sigui impecable, arriba el dia en què el racisme el colpeja. Cita un cas quan en un entrenament en categories inferiors de l'Espanyol rep un dels primers insults racistes i es queda sorprès.

— Lluitant per una pilota, un company d'equip, picat, em va dir negro zumbón. No ho oblidaré mai. Els nostres pares intentaven aconsellar-nos perquè ens toqués viure el mínim de situacions possibles com aquesta, conscients que no podíem escapar del racisme. Que el patiríem encara que fóssim perfectes. Crec que cal parlar-ne, perquè si no en parles, el teu fill no tindrà eines per reaccionar davant situacions difícils.

Al llibre explores el racisme patit per jugadors en el passat. Parles del porter nigerià Wilfred, que el va patir quan jugava al Rayo i li deien de tot en camps com el Santiago Bernabéu.

— He descobert situacions realment dures i li dono molt de valor a aquells pioners que hi van posar la cara. He pogut parlar amb gent com N'Kono, que és un exemple. Pedro Riesco, que va jugar al Rayo amb Wilfred, em deia que quan ell arriba, el veien com un extraterrestre: un porter negre en un equip de Primera era una cosa estranya, llavors. El títol del llibre parla del que va viure gent com ell. Una ferida que pots curar, però la cicatriu queda. Wilfred sempre posava bona cara. Era el negro bueno. Però tot el que patia et deixa un impacte psicològic. Si algú pensa que als jugadors de futbol o un veí el racisme no els fa mal perquè han posat bona cara... no ho entenen. El racisme es queda. Et fa sentir insegur, afecta la teva confiança. I si passa amb un jove, imagina't. Et preguntes qui ets. Jo soc de Sabadell, parlo un català perfecte, i tinc grups d'amics on l'únic d'una altra raça soc jo. Però quan hi ha un problema, ràpidament surt el tema de la raça. Algú em dirà que no soc dels seus. Llavors... com em construeixo la identitat si encara que sigui un ciutadà exemplar, algú sempre em dirà que no soc dels seus? Cal parlar-ho. No pots posar sempre bona cara. ¿Recordes quan li van llançar un plàtan a Dani Alves? Ell va fer veure que el menjava rient. I la gent ho celebrava. Però en riure, li lleves importància a un fet molt greu. Quan pateixes racisme, la cicatriu queda.

Lamine Yamal, el gran jugador del moment, va sentir fa poc com li cridaven al Metropolitano "ves a jugar amb el Marroc"...

— Encara que tu li donis glòria al país sempre hi ha algú que t'està esperant. Sí, sí, ets dels nostres, però sempre hi ha algú que t'està esperant a la cantonada. Lamine Yamal dona glòria al Barça i a la selecció espanyola. I amb els seus impostos està aportant econòmicament. Ell sí que paga impostos, sí que ajuda, sí que treballa. I és un referent per als nens que volen la seva samarreta. Però quan té un comportament que no quadra amb el que s'entén que és correcte ja tenim un problema, oi? Però si té 18 anys, de veritat cal jutjar-lo així?

Recordes els casos de jugadors negres d'altres seleccions, com John Barnes, que marcava un gol amb la selecció anglesa i alguns aficionats no ho celebraven perquè era negre. Pot passar amb Lamine Yamal?

— Vaig poder parlar amb Lamine Yamal per una peça que vam fer a DAZN i em va sorprendre molt una cosa que va dir. Abans de l'Eurocopa va sortir de les xarxes socials perquè no entenia per quina raó hi havia debat sobre ell i no sobre dos jugadors francesos com Le Normand i Laporte, que juguen amb Espanya perquè fa temps que estan aquí, però no han nascut a l'Estat com Lamine. Si no tens un problema amb Laporte i el tens amb Lamine Yamal... és evident que passa alguna cosa, no? Aquesta sensació que no ets dels nostres.

Al llibre recordes com va ser, de complicat, tractar el cas de racisme que pateix Vinícius a Mestalla treballant als mitjans de comunicació.

— Va ser complicat perquè jo era a Sevilla comentant un Sevilla-Betis que va ser molt calent. I a l'acabar em diuen que haig de parlar del que havia passat. Quan hi ha racisme, em toca parlar a mi perquè a les redaccions no hi ha gent racialitzada. Quan hi ha racisme, sempre es demana l'opinió de les quatre persones conegudes d'altres races. Ho faig amb responsabilitat i respecte, però és simbòlic. Aquell dia, com diu Valdano, el futbol va ser el psicòleg més barat. La gent va al camp i ho treu tot. Però si no t'agrada el que fa Vinícius i en lloc de dir-li provocador, mal jugador o una paraulota, esculls un insult racista... ja deixes clar com ets. Si el que et surt és fer el soroll d'un mico, fas mal als negres que no han fet res. Hi ha gent que culpa Vinícius de rebre insults racistes dient que altres jugadors negres del Madrid no els reben. I és fals. Tchouaméni o Rüdiger també n'han rebut. Vinícius hauria de millorar moltes coses, però com a mínim ha aconseguit que es parli d'aquests temes.

Alexia Putellas deia que ella només volia ser jugadora. No volia ser activista. Però que no podia mirar cap a una altra banda i de tant en tant li tocava alçar la veu. Amb Vinícius o Lamine Yamal passa el mateix?

— Quan Lamine Yamal viu el que va passar a l'Espanya-Egipte... doncs ha de dir alguna cosa. Si ell diu alguna cosa, té més impacte que la ministra d'Igualtat. És així. Milers de nens volen ser com ell. Si davant d'un cas de racisme en un partit de nens aconseguim que un s'ho pensi dos cops perquè recorda que Lamine Yamal ha alçat la veu, seria un èxit. És un referent. Quan l'Alexia era petita no tenia referents de dones. Ara molts joves fills d'immigrants tenen referents com Lamine Yamal o Alejandro Balde. Poden somiar en ser com ells. O poden somiar en tenir bones feines perquè han vist aquestes històries d'èxit.