"És mentida que les marques s'allunyin d'un futbolista per ser gai"

BarcelonaA l'entrada d'un complex esportiu de camps de futbol barceloní, se sent per megafonia la narració d’un partit del Barça que esdevé un murmuri llunyà quan, en un dels terrenys de joc, els cops de pilota dibuixen una melodia. L'espectacle acull jugadors que prefereixen passar-se-la a un o dos tocs en comptes de fer un regat. Gaudeixen d’un partit sense marcador. Aplaudiments, crits de suport i bromes acompanyen la vetllada. El futbol "lliure" també existeix a la ciutat.

L’entrenament dels Dracs de Barcelona, un dels equips de la Queer’s League, ha finalitzat. “Jo vaig començar a jugar a la tercera Queer’s”, comenta Vicen, futbolista de l’associació Entenem de Santa Coloma de Gramenet, a l’ARA. Aquesta entitat va començar a organitzar trobades a favor de l’esport i en contra de l'LGTBI-fòbia, en què buscaven entorns esportius lliures per fer xerinola. “No hi ha cap motiu per passar per damunt dels altres”, afegeix. A la seva competició no hi ha classificació, ni resultats, i juguen tots contra tots.

“Vaig entendre que no servia per jugar a futbol, però sí per entrenar nens i nenes”. Vicen va començar a competir amb quinze anys, edat amb què li van dir que no era útil en l’equip per la seva corporalitat. Va començar com a porter perquè era “grosset”, i només va participar com a titular fora de la porteria durant els últims quinze minuts de la seva primera temporada. Posteriorment, va retrobar-se amb el futbol en edat juvenil, quan se sentia còmode. Tot i això, rebia comentaris ofensius que discriminaven el seu to de veu femení. Ara, és feliç participant en la Queer’s League.

Segons Eugeni Rodríguez, president de l’Observatori Contra l'LGTBI-fòbia, la discriminació que pateixen els adolescents que no presenten un cos normatiu o es declaren obertament gais és l’estigma. Aquests joves són assenyalats per la seva orientació sexual. “És terrible que hagis de naturalitzar aquest odi com a adolescent”, diu l’activista a l’ARA. Rodríguez vetlla per aplicar polítiques preventives clares. Mecanismes que facilitin la denúncia, mediacions en cas d'insults i sancions per als agressors.

“Guanyem gaudint, no marcant gols” 

Fénix FC, Dracs de Barcelona i Panteres Grogues quedaven regularment per jugar a futbol. Fa dos anys van organitzar un triangular i tots tres equips van fundar la primera Queer’s League. Actualment, la majoria dels equips ja es coneixen entre ells i disposen d’una normativa per resoldre els conflictes mitjançant la mediació, que es delega al capità de cada equip. Cada conjunt segueix una línia de treball diferent, però la mateixa consigna: deixar de banda la competitivitat. Durant els partits, els equips, aparentment rivals, s'elogien els uns als altres les jugades de qualitat.

“La cultura del futbol ens ha fet fora en algun moment de la vida”, declara Vicen. Segons l'esportista, hi ha gent que no se sent còmoda quan ha de sortir de l’armari i ha de retrobar-se amb el futbol. “Intentem acompanyar els nouvinguts”. Hi ha dos perfils de jugadors que participen en els entrenaments: gent que sovint practica futbol i se sent incòmoda quan surt de l’armari en el vestuari i, per altra banda, persones que no han jugat mai i descobreixen que l’esport els agrada a través de la Queer's.

“L'estigma més gran per a un home és ser gai, i el futbol és el temple de les masculinitats”, diu Eugeni Rodríguez. Tal com afirma l’activista, al futbol amateur hi ha més violències LGTBI-fòbiques que al futbol professional. També hi ha mites sobre el futbol d'elit que no són certs. "És mentida que les marques s’allunyin d’un jugador per ser gai". En aquest sentit, Rodríguez defensa que l'economia mai pot anar per davant dels drets i llibertats d’una persona. Per la seva banda, Alberto Carrio, subdirector de la revista Fair Play (ètica en l'esport), considera que els homes gais s’enfronten a una manca de referents en l’àmbit esportiu i professional. “Els futbolistes professionals haurien de liderar el canvi perquè tenen la fama consolidada i no se’ls discuteix”, comenta Carrio.

“Saber veure la cosa bonica d’una jugada implica eliminar el marcador”

“El més difícil és treure’ns de sobre la cultura competitiva que envolta el futbol”, diu Vicen. Tant el nouvingut a la Queer’s com la persona que rebutja la competició no creuen que el futbol esdevingui un espai lliure de competitivitat. “La gent que vol una competició estricta no ve a jugar”. A diferència de l'ideari del futbol, a la Queer’s s'intenta treballar el tema de sentir-se segurs, ja que conviuen diferents tipus de corporalitats que corren el risc de fer-se mal entre elles. “Trobes gent que entén el futbol com tu i veus que no estàs boig”.

“Tenim un futbol molt diferenciat en guanyadors i perdedors”. L'esportista d’Entenem Santa Coloma pensa que molts pares eduquen els seus fills perquè destaquin per sobre dels altres. “Hi ha gent que no sap jugar sense guanyar i no concep el fet de divertir-se”. Pel que fa als organismes que regeixen el futbol, Vincen creu que hi ha un treball federatiu perquè els treballadors es formin en matèries d’igualtat, però, tot i això, ens trobem amb casos com el de Rubiales. “Per sort, ara tenim referents en l’esport, com Fénix FC, que lluita a Quarta Catalana”, declara.

En aquesta línia, Rodríguez es desmarca de les administracions federatives. “Les federacions miren cap a un altre costat, com en el cas del petó a Jenni Hermoso i en el posterior desenvolupament del judici”. Creu que els organismes futbolístics, que han de vetllar per la no discriminació, no compleixen amb la seva feina i no executen tasques de prevenció: “Les federacions parlen d’igualtat i no discriminació, però després els àrbitres discriminen el Ripollet per vestir amb cordons de la bandera LGTBIQ+”.

“Si en algun moment els jugadors haguessin disposat del suport del club o de la Lliga haurien fet el pas”, assegura Carrio, que considera que les entitats esportives rebutgen que els seus jugadors surtin de l’armari perquè poden generar una desafecció entre els aficionats i agressions des de les graderies, de caràcter sancionable. “Sembla que no es pot perdonar a ningú que tingui una expressió de gènere diferent”, reflexiona Rodríguez. És el cas de Borja Iglesias, futbolista del Celta de Vigo, per pintar-se les ungles, tot i no haver-se declarat mai obertament homosexual. “En canvi, les dones al futbol femení han demostrat que la cordialitat també és una forma d’entendre el futbol”, sentencia Rodríguez.