El país radioactiu que ha après a jugar a futbol per sobreviure al canvi climàtic

BarcelonaA mig camí entre Austràlia i Hawaii, perdut en la immensitat de l’oceà Pacífic, s’hi troba un dels països més recòndits i maltractats del món: les illes Marshall. Format per 29 atols d’escull de corall i 1.152 illes tropicals, la majoria de les quals deshabitades, aquesta república insular d'Oceania va funcionar durant la Guerra Freda com a laboratori nuclear dels Estats Units, que va detonar-hi més de seixanta bombes atòmiques, raó per la qual en alguns punts del seu territori els nivells de radiació són superiors a Txernòbil; és per això que molts marshallesos neixen amb deformacions i pateixen càncer. Però actualment, la seva principal preocupació és el canvi climàtic que farà impossible la vida als seus arxipèlags d’aquí a uns anys: l’augment del nivell del mar amenaça amb inundar tot el país en qüestió de mig segle. Molts ciutadans ja han abandonat la seva terra per sobreviure, són refugiats climàtics. “El paradís és una illa, l’infern també”, escrivia Judith Schalansky al seu Atlas de islas remotas.

En aquest context apocalíptic, la pilota duu esperança a les illes Marshall, que ha deixat de ser l’únic país del món sobirà i reconegut per l’ONU sense selecció de futbol. Aquest dijous al vespre va disputar el primer partit internacional de la seva història. En gran part és gràcies a la intrepidesa del seu entrenador Lloyd Owers, originari d’Anglaterra. “Quan vam arribar no hi havia res. Ni camps, ni porteries, ni gent que jugués a futbol”, explica a l’ARA aquest exfutbolista amateur al Regne Unit i tècnic a l’Oxford City i al modest Kidlington.

Des del 2022 és el seleccionador de les Marshall, després de diverses converses per WhatsApp a 13.000 quilòmetres de distància amb Shem Livai, president i fundador de la federació. Owers continua vivint al Regne Unit, però passa llargues temporades a l'estat oceànic per dur a terme el seu projecte. “El repte era enorme perquè començàvem des de zero. Literalment, no hi havia ni pilotes. Vam enviar material des d’Europa i Nord-amèrica. Alguns de nosaltres vam viatjar fins allà per formar els entrenadors”, afegeix el seu compatriota i inseparable company de viatge, Justin Walley.

Construir una selecció des de zero

Amb l’ajuda de Walley, un autèntic rodamon del futbol més enllà de la FIFA –va dirigir la selecció de Matabelelàndia al Mundial 2018 de seleccions no reconegudes–, Owers va posar les bases per arrelar l’esport rei al territori: va instaurar el futbol com a assignatura obligatòria a l’escola i va fer construir un camp a la capital, a Majuro. “El nostre pròxim objectiu és desenvolupar una lliga local”, ambiciona el tècnic, que està dotant al país d’una cultura i d'una estructura futbolística que li ha permès constituir una selecció nacional dos anys i mig després d'aterrar a les Marshall.

“La primera convocatòria és de 22 futbolistes. Està formada per jugadors de Majuro, Kwajalein –l’illa més urbanitzada, perquè hi ha una base militar nord-americana– i marshallesos que viuen als Estats Units i que hem localitzat a través d’internet i el boca a boca”, especifica el seleccionador d’un país amb més ciutadans a la diàspora que al seu territori. Alguns d’ells són de Springdale, a Arkansas, que acull una de les principals comunitats de marshallesos a l’estranger perquè allà hi viu un important empresari originari del país que distribueix carn d’aviram a tot el món i contracta compatriotes seus per ajudar-los a sortir d’un territori que té els dies comptats.

Precisament, la selecció oceànica va debutar internacionalment aquest dijous a Springdale, en el marc de l’Outrigger Challenge Cup que s'està disputant a la ciutat estatunidenca, contra les illes Verges nord-americanes. Va perdre 4-0, però el resultat era el menys important. “Hem fet història; no només per les Marshall, sinó pel futbol. Som l’últim país del món en jugar el seu primer partit internacional. Hem posat les Marshall al mapa futbolístic mundial”, declara amb emoció Walley, des d’Arkansas.

Al torneig també hi participen les illes Turks i Caicos, que s’enfrontaran a les Marshall el pròxim diumenge dia 17. Tots dos rivals són seleccions FIFA, tot i que estan entre les cinc últimes del rànquing (206 i 207). “Nosaltres hem enviat una sol·licitud per unir-nos a la Confederació de Futbol d’Oceania, però no hem rebut resposta. Si no ens accepten, considerem enviar-la també a la Concacaf (Confederació de Nord-amèrica, Centreamèrica i el Carib de Futbol) i a la Confederació Asiàtica de Futbol (AFC). L’objectiu final és que ens acceptin a la FIFA i ser part de la família del futbol mundial l’any 2030”, desvela Walley.

Una samarreta que remou consciències

La feina d’Owers, de Walley i de la resta de l'staff, la majoria britànics, és voluntària, però el desenvolupament del futbol en un lloc tan remot i la creació d’una selecció costa molts diners. Tot plegat es finança a través de subvencions, donacions –el desplaçament i l’estada a Arkansas s’ha pagat amb un micromecenatge– i la venda de marxandatge. Una de les peces amb més èxit ha estat la samarreta No-Home Jersey; duu el número 1,5 al frontal (els graus que ha augmentat la temperatura al Pacífic) i, en promocionar-la, anaven desapareixent trossos de l’elàstica per tal d’explicar al món l’emergència climàtica que afecta les Marshall, condemnades a morir inundades. Aviat, la seva selecció ja no podrà jugar de local. “Un dels nostres principals objectius és crear consciència sobre la catastròfica situació al territori i promoure accions que ajudin a revertir el canvi climàtic abans que sigui massa tard”, proclama des de Springdale el seleccionador de les illes Marshall, el país radioactiu que ha après a jugar a futbol per sobreviure al canvi climàtic.