FUTBOL

Catalunya-Veneçuela: la reivindicació guanya la pilota

Montilivi, ple a vessar, esdevé un clam per la independència i la llibertat dels presos polítics

Aparentment només era un partit de futbol. Però l’esport no s’ha pogut deslligar mai de les preocupacions de la societat. Històricament ha servit d’altaveu per expressar les inquietuds dels seus aficionats o com a plataforma de propaganda dels seus organitzadors. I el d’ahir, amb dos països que viuen situacions complicades, no en va ser l’excepció.

Els catalans no jugaven des del 2016, també a Montilivi contra Tunísia, i la gent va demostrar que en tenia ganes. Un mar d’estelades va inundar l’estadi, on es van poder veure moltes consignes a favor de la llibertat d’expressió. Els crits d’“Independència” i “Llibertat presos polítics” es van succeir, especialment al minut 17.14 de cada part, quan Montilivi va ressonar com una sola veu. Un camp, el del Girona, que pràcticament es va omplir fins a la bandera: 12.671 espectadors, molts d’ells nens i nenes vinguts d’arreu de Catalunya amb els seus respectius clubs a través d’entrades que la Federació Catalana de Futbol (FCF) va repartir entre els equips federats. “Vinc a acompanyar els meus dos nets. La FCF ens ha convidat i a la meva edat he d’aprofitar aquestes coses”, explicava un il·lusionat Lluís Pont, avi de dos jugadors de l’Anglès CE, abans del partit. Una situació que es va repetir i que va tenyir l’afició d’un caràcter molt familiar.

La colònia veneçolana resident a Catalunya tampoc no es va voler perdre l’oportunitat de veure els seus compatriotes en la que s’ha convertit en la seva terra d’acollida. Gerardo Pedraja, establert a Barcelona des de fa nou anys, vivia un moment de “sensacions úniques”: “Tornar a veure jugar el teu país després de tant de temps és indescriptible”, explicava. “La 'vinotinto' és un símbol per a la gent, independentment de la política”, afegia. Veneçuela, fracturada per culpa dels interessos per dominar la principal reserva de petroli del món, va perdre el partit, però es va endur el premi més important: la germanor entre aficions.

Ahir tothom se'n va anar satisfet. Els uns per veure, de moment un cop l’any, la selecció que els representa. Els altres per reviure en primera persona un partit de la 'vinotinto' i certificar que el somni de veure-la per primera vegada en un Mundial és més a prop que mai. Sempre que, això sí, la política no interfereixi en l’única cosa que uneix el país i deixi treballar Rafael Dudamel, tècnic veneçolà, per assolir una fita històrica que podria suposar una dosi d’alegria vital per a un poble faltat d’autoestima.

Més continguts de