El caràcter guanyador del CP Voltregà femení continua amb Beto Borregán

BarcelonaAconseguir l’èxit és molt complicat. Instal·lar-s’hi encara ho és més. Però per a les jugadores del primer equip femení d’hoquei patins del CP Voltregà ja fa temps que és un hàbit. Aquest diumenge s’han proclamat campiones de la Copa d’Europa i fa dues setmanes van alçar la Copa de la Reina. Dos títols més que suposen que, dels 31 que han disputat fins ara, 16 els hagin celebrat.

A aquesta dinàmica guanyadora s’hi ha sumat aquest any Beto Borregán. L’exjugador del Barça durant 18 temporades, en què va guanyar 58 títols -una trajectòria impecable que s’encarrega de recordar la samarreta que té retirada al Palau Blaugrana, la primera d’un jugador de la secció d’hoquei-, s’ha estrenat aquesta temporada com a entrenador i l’aura guanyadora que el va acompanyar de jugador segueix present ara que seu a la banqueta. “A l’estiu vaig rebre la trucada del Voltregà per fer-me càrrec del primer equip femení i les ganes de tornar a viure el ritme de competició em van posar fàcil la decisió”, recorda. Tenia el repte de mantenir el llistó tan alt com l’havia deixat el seu predecessor, David Bou. Beto va ser l’escollit per impregnar del seu caràcter competitiu un equip acostumat a guanyar. “Notava que em faltava alguna cosa per provar i, tot i que no ho tenia previst, va arribar l’oportunitat de ser entrenador. N’estic gaudint molt”. Un gaudi diferent del que tenia com a jugador, però. Tot i que les sensacions com a tècnic “són molt noves” i encara les està “paint”, admet que a la banqueta “es pateix molt més, però és especial perquè, en tot moment, estàs pensant a trobar solucions i en com transmetre-les”.

“Lluitadores i guanyadores”

Davant, Borregán s’ha trobat un equip, com ell defineix, de “lluitadores i guanyadores”. Uns atributs que encaixen a la perfecció amb el Beto jugador i que l’encoratgen a dirigir aquest grup. “En Beto és un motivador nat”, explica l’Anna Romero, la capitana, que fa que juga al primer equip femení del Voltregà els mateixos anys que aquest té d’història: divuit. Abans havia fet patinatge artístic, fins que als 12-13 anys es va decidir a agafar l’estic. “Al principi imposa una mica saber que t’entrenarà algú que has tingut com a referent quan era jugador. Va ser una sorpresa”, recorda. “Totes les virtuts que tenia com a jugador ens les transmet com a entrenador”, considera Natasha Lee, l’autora del gol de la victòria d’aquest diumenge a la final de la Copa d’Europa, que ha alçat fins a sis vegades aquest trofeu: dos amb el Gijón i quatre amb el Voltregà. “Sempre sap greu derrotar el teu exequip, però em feia molta il·lusió guanyar aquest any perquè vam jugar a Gijón i jo sóc d’allà”, explica. Coneguda com a Tasha, va arribar amb molèsties al turmell a la final four de Gijón, però després d’haver-se perdut la final de la Copa de la Reina, aquest cap de setmana volia jugar “sí o sí”.

L’entrega i l’esperit de donar-ho tot per l’equip formen part dels pilars d’un grup “que, per sobre de tot, és una pinya”, segons explica Romero. “El bon rotllo i el fet que totes fem de l’hoquei una prioritat generen un vincle molt fort”, afegeix. Per la seva banda, Laia Vives, que fa 16 temporades que defensa la porteria de l’equip, defineix el grup com “unes treballadores” que ho donen “tot”. A aquesta ambició grupal s’hi ha afegit la capacitat que té Borregán de transmetre el seu “caràcter guanyador”, explica Vives. “Fa que ens creguem capaces de tot, que lluitem fins al final”, considera l’Adriana Gutiérrez. L’argentina, que va arribar al club la temporada passada amb l’objectiu de guanyar l’únic títol que li faltava, la Copa d’Europa -ara en porta dues-, va ser, a més, l’autora dels tres gols que van suposar guanyar la Copa de la Reina el passat 12 de març. El definitiu, a la pròrroga, va ser un gol d’or: “No és un format que m’agradi gaire perquè he tastat el que és perdre per culpa d’un gol d’or, però quan el vaig marcar va ser una de les millors experiències que he viscut com a jugadora”, recorda amb alegria.

Un poble bolcat amb l’hoquei

Gutiérrez està meravellada amb l’ambient que es respira a Sant Hipòlit de Voltregà: “No havia viscut res de semblant abans. El poble i el club estan bolcats en l’hoquei, tant en la secció masculina com en la femenina”. “El suport que ens donen és increïble”, considera Lee. “La gent fa vida al pavelló. És un orgull representar aquest equip”, sentencia Vives. Per a Romero, és com una “filosofia de vida”, en què “pràcticament quan aprens a caminar ja et posen els patins”. Una mica més enllà va Txus González, membre actiu de la penya d’aficionats del Voltregà Sac i Ganxo, que considera que, al poble, l’hoquei és la seva religió. Estan molt implicats en el dia a dia de l’equip. A banda del suport als partits, també protagonitzen algunes iniciatives. “Abans que anessin a disputar la Copa d’Europa els vam fer un vídeo motivador amb missatges de suport”, explica.

Amb la Copa d’Europa i la Copa de la Reina ja al sarró, l’últim repte de l’equip passa per guanyar la Lliga. El Gijón, víctima del Voltregà en les dues finals esmentades -que són, de fet, els dos únics partits que les asturianes han perdut aquesta temporada-, lidera la classificació amb 48 punts -i un partit menys-, per 44 del Voltregà, quan falten encara nou jornades per disputar. “Està molt complicat, però per com són elles i per com soc jo, lluitarem fins al final”, sentencia Borregán.