Motor
Esports13/11/2021

Laia Sanz: "Guanyar el Mundial m'ha permès fer callar molta gent"

BarcelonaVuit anys després torna a ser la millor. Molts pensaven que no en seria capaç, que els temps havien canviat, que ella no era la mateixa, però Laia Sanz (Corbera del Llobregat, 1985) està acostumada a trencar barreres i fer callar molta gent. Des de ben petita, ella ha anat obrint camí per a les futures pilots. Ella ha sigut la primera en arribar i ara, amb certa perspectiva, atén l'ARA per reviure l'any més dur de la seva vida.

Tornes al Mundial i ets campiona. Te'n veies capaç, després de tot plegat?

— He estat vuit anys sense competir al Trial i ho he trobat a faltar. És el meu esport i era una cosa que volia haver fet abans, però que no podia. Em va fer molta il·lusió no només pel fet de tornar-hi vuit anys després, sinó pels últims anys que he passat amb la malaltia. Inclús aquest any no he guanyat còmodament perquè el físic m'ha frenat molt, però m'ha fet una il·lusió especial. També em motiva el fet de fer callar molta gent. En part sabia que tenia possibilitats, si no, segurament tampoc hauria tornat, però m'agrada complicar-me la vida. Crec que poca gent hauria sigut prou valenta. Tenia molt més a perdre que a guanyar.

Hi havia gent que creia que no series capaç de fer-ho?

— Molta gent em deia que l'Emma [Bristow], la principal rival, era millor que jo. Que havien canviat les coses i el nivell havia pujat. És cert que el nivell ha pujat, però he pogut guanyar i m'ha fet molta il·lusió. Jo tampoc estic al nivell que estava fa vuit anys. Al final del campionat ja vaig anar afinant més, però m'ha costat. No he fet curses ni moltes hores amb moto de trial aquest any pel tema físic. Tenir tantes coses en contra fa que el fet de guanyar encara em faci més il·lusió.

Cargando
No hay anuncios

L'any passat, després del confiament, vas fer públic que paties la malaltia de Lyme, provocada per la picada d'una paparra. Com ha sigut el període de recuperació?

— Ha sigut la cosa més dura que he viscut a la meva vida, sense dubte. No l'hi desitjo a ningú. Aquí es coneixen molt altres malalties, però la de Lyme és tan desconeguda que, sobretot al principi, em trobava que la gent no ho entenia. He hagut de passar per mil metges. Al principi, quan no et troben el què diuen: "És psicològic", i no era així. Jo soc una persona alegre, m'agrada anar amb moto, i no podia. Ha sigut un procés, veure molts metges i entendre què em passava. Jo no estava bé, però a les analítiques sortia que estava tot correcte. No em trobaven res i al principi tenia una sensació d'incomprensió.

Cargando
No hay anuncios

Com reps la notícia que és aquesta malaltia?

— Quan per fi em van trobar què tenia va ser molt dur perquè és una cosa que costa de curar. És cert que almenys ja vaig saber, per fi, què era. Vaig aprendre a resignar-me i a adaptar-me, no hi havia cap altra opció. Per a algú com jo, que està acostumada a no parar, és molt complicat. Quan pateixes una lesió, saps més o menys el temps que estaràs parada, i pots fer coses per recuperar-te més ràpid. Aquí no. Era tenir paciència. Hi havia dies que em trobava fatal i no podia ni fer vida normal. Anava del llit al sofà, i del sofà al llit. No em podia ni moure i se m'ha fet molt dur. Ara no estic al 100% i no sé si ho tornaré a estar mai.

Què ha canviat de tu aquesta malaltia?

— M'he conegut molt més i he après a dosificar-me molt. Abans no parava fins que petava i ara sé perfectament què necessita el meu cos. Em dono molt més temps de recuperació. Cuido molt més aquests aspectes perquè ara sé que si no ho faig tot molt bé, ho pago tot molt més car que abans. No és un tema d'edat, sinó des que vaig agafar la malaltia. A més, també, ara em prenc les coses d'una forma diferent. Aquest any, com que no sé què passarà, m'ho prenc una mica com si fos l'últim. Vinc a gaudir-ne. Potser sona molt a tòpic, però he après a gaudir més de les coses a les quals abans no donava tant valor. El simple fet de poder anar a entrenar amb moto durant molt temps no ho vaig poder fer, ni fer coses normals del dia a dia. M'he conegut més, però és una forma molt xunga de fer-ho.

Cargando
No hay anuncios

Has viscut Dakars molt durs. La malaltia ha sigut més difícil de gestionar?

— Crec que no hi ha res tan dur. Mai en una cursa he viscut una cosa tan dura com tot aquest procés. Hi ha hagut moments de molt desànim, cosa que no m'havia passat mai. Jo soc una persona molt forta psicològicament i he tingut moments en què he trontollat. Passar això en una vida normal ja és molt dur, però si a més ets una persona que viu del seu cos i de l'esport, encara es fa més difícil. En molts moments pensava que tot s'acabava, que no podria tornar. Hi havia moments que no només em preocupava la meva carrera esportiva, sinó també la meva vida. Em veia incapaç de fer vida normal.

Cargando
No hay anuncios

De què té por Laia Sanz? 

— Em fa més por no tenir salut que el Dakar en si. És l'única cosa que em fa por realment. El Dakar en moto ja m'estava començant a fer massa por i és una de les raons per les quals he decidit fer un canvi. Sobre la moto, quan comences a pensar massa en el risc, no pots rendir prou. Quan vaig en moto no tinc por, no estic pensant que em passarà alguna cosa. No ho has de pensar, perquè si no, malament. Sí que em fan por coses que no controlo, com la salut.

Cargando
No hay anuncios

La mort de Paulo Gonçalves va ser un dels arguments que et van portar a voler deixar la moto al Dakar? 

— A Sud-amèrica al Dakar hi havia hagut dos morts en deu anys i un va ser per calor... Vulguis o no, sents que et pot passar a tu. Sí que hi havia hagut moltes lesions. En els darrers anys jo estava al grup i veia que un plegava perquè s'havia trencat el coll, un altre el fèmur... Érem vuit a l'equip, i veies com sis s'havien trencat vèrtebres i portaven plaques a l'esquena. És una cosa que al principi no hi penses, en el meu primer Dakar ni m'ho vaig plantejar. Cada any vas sent més responsable i vas pensant en la família. Abans no pensava en els meus pares i en el que patien o en el que passaria si em passava alguna cosa. A mi em va marcar molt la mort del Paulo. Ens va tocar de prop a molts. Ell havia sigut el meu company i veus que, igual que li va tocar a ell, ens pot tocar a qualsevol. Amb l'estil de cursa que hi ha ara hi ha més risc, sobretot en moto.

A més, has viscut moments límit socorrent altres pilots durant la cursa.

— Et pares en moltes caigudes a ajudar i vas veient tot com va i és fotut. La vida dels altres pilots pot dependre de tu i, òbviament, t'atures si trobes un accident. La primera persona que arriba a un accident al Dakar és un altre pilot i és molt important que paris i intentis ajudar el màxim possible. M'ha passat algun cop de trobar un company inconscient i has de tenir sang freda i fer tot el que toca. Per coses com aquestes penso que al Dakar hi ha una sensació de companyonia molt gran. Al final, la teva vida pot dependre de qualsevol dels altres pilots.

Cargando
No hay anuncios

T'has plantejat qui és Laia Sanz sense el motor?

— Òbviament, no podré estar corrent tota la meva vida, ja m'agradaria, però ens anem fent grans i tot anirà canviant. M'imagino sempre vinculada a aquest món, no sé com, però totalment desconnectada del motor em costa. Per molt que ara comenci amb les quatre rodes, en moto hi aniré sempre. És el que he fet des que tenia sis anys, és el que he viscut sempre.

Cargando
No hay anuncios

Ets pionera i has obert moltes portes per a les futures pilots que vindran.

— He viscut la transformació més gran. Quan vaig començar era un bitxo raro i costava molt que les marques apostessin per una noia. Jo he sigut una pionera, però que també m'he anat obrint camí i m'he fet respectar. Ha costat molt perquè sempre has de demostrar molt. A còpia d'anys i resultats, m'he guanyat un respecte tant al Dakar com al Trial. Ara estic en una posició còmoda, però he hagut de viure tota mena de situacions desagradables.

Cargando
No hay anuncios

En algun moment t'has plantejat que no valia més la pena lluitar contra aquells que et feien passar aquestes situacions desagradables?

— Hi ha moments en què penses: "Coi, no he d'aguantar segons quines coses". Ho engegaries tot. Al principi potser m'afectaven molt aquestes barreres, però amb els anys les he sabut transformar en motivació. Al final dius: "Ho faré pels meus ovaris ara i els faré callar".

Les dones, perquè se'ns reconegui, cal que siguem superdones?

— Sí, totalment, per desgràcia. Un home pot arribar a una posició molt bona sense ser un superatleta. En canvi, sent dona has de destacar molt per arribar a dalt de tot. Crec que en el món en general passa això. Les dones, en la majoria de feines, han de destacar més que els homes.