Joan Antoni Samaranch Salisachs: "En aquesta època de foscor, cal reivindicar més que mai els Jocs Olímpics"

BarcelonaJoan Antoni Samaranch Salisachs (Barcelona, 1959) inicia el camí per intentar ser elegit president del Comitè Olímpic Internacional el març del 2025 en una sessió prevista a Olímpia (Grècia), allà on va néixer l’olimpisme. El dirigent català aspira a ser el desè president de l'organisme, agafant el relleu de l'alemany Thomas Bach, president des del 2013. I per fer-ho acaba de presentar el manifest de la seva candidatura amb un programa de 40 punts on una de les paraules clau és "experiència". Ell defensa tenir-la, com ho demostra haver assistit a 14 Jocs d'Estiu, 10 d'Hivern i haver participat en tres comissions de coordinació de Jocs.

El pròxim mandat olímpic haurà d’encarar anys de canvis pel que fa a l’esport, però també adaptar-se a un món que viu una època molt tensa. Com s’afronta?

— És un moment definitiu. Venim d’anys d’una presidència forta i exitosa amb Thomas Bach, així que aquestes eleccions són un moment clau. El COI té un sistema de govern basat en 115 voluntaris de backgrounds diferents, amb l’únic objectiu de defensar els valors olímpics. No es pot treballar sol i cal tenir sensibilitat. El gran objectiu no canvia: és protegir i potenciar els nostres valors. Vivim en una societat canviant, tribalitzada, on tothom pensa que la seva forma de viure és millor, que la seva religió és la millor, que el seu sistema polític és el millor. No hi ha paciència, no escoltem els altres... És una època de foscor, on cal reivindicar més que mai els Jocs. L’olimpisme i l’esport ens ajuden a ser millors, suposen un moment d'esperança. Els Jocs permeten que milers de joves es trobin en un mateix espai, uns mateixos dies, per competir en esports dialogant entre ells. Ara cal reivindicar més que mai el valor que tenen els Jocs. Poques organitzacions tenen aquesta capacitat per unir i crear diàleg, per això és important fer-ho bé els anys vinents.

Analitzant les propostes d’altres candidats, veiem com s’ha arribat a parlar d’uns Jocs Olímpics fets a la vegada en cinc ciutats de cinc continents diferents. No seria la seva aposta, aquesta.

— No estic en contra de les propostes de ningú, tot és respectable. Però jo defenso unes idees i aporto dades: si agafes els campionats mundials de qualsevol esport, però hi poses a sobre les anelles olímpiques, el seu valor creix entre 5% i 20%. Què vull dir? Doncs que els Jocs són diferents. Atreuen un públic que normalment no segueix tots els esports. Si perdem el simbolisme de la germanor, d’unir els atletes a la Vila Olímpica, d’uns dies tots junts... la gent no ens seguirà igual. No podem convertir els Jocs en una col·lecció de campionats mundials simultanis sense valor.

Els Jocs de París van ser un èxit. ¿Marquen el camí que cal seguir?

— Si, París va ser un gran èxit, les audiències de televisió indiquen que de cada 10 persones que tenen accés a la televisió o plataformes, 9 van seguir-los d'alguna forma. París va brodar-ho, ja que va crear un moment de màgia. Aquesta és la clau i no la podem perdre.

Dins del programa es parla de la possibilitat de modificar el calendari per adaptar-los a zones on seria difícil fer uns Jocs ara mateix pel seu clima.

— Si volem ser universals, no podem dir a tota la gent que viu a la zona de l'Equador, és a dir, al nord de l'Àfrica, el sud d'Europa, parts d'Amèrica, el Pròxim Orient, que no poden fer uns Jocs per la calor. Com que el clima no s’adapta, ens adaptarem nosaltres encara que sigui complicat, ja que afecta el calendari d'altres competicions.

¿I els Jocs d'Hivern? Els d'estiu són un èxit, però els d'hivern pateixen per trobar candidatures. El seu futur és incert.

— Veiem com a les zones alpines les dates amb clima ideal es van endarrerint. Tenim estudis que diuen que tenim encara anys de neu i temperatura per als 25 anys vinents, però cal adaptar-se i estudiar com anar fent-ho.

Una de les propostes parla de tornar a l'assemblea el poder de decisió en assumptes clau com l'elecció de la seu dels Jocs, ara a les mans de l'executiva...

— Estic convençut que el model històric de govern del COI funciona, però sempre cal millorar-lo. Les eleccions d'abans amb moltes propostes de ciutats implicaven que aquestes feien una gran despesa de diners en campanyes que a vegades no tenien retorn econòmic. Crec que la major part de les decisions importants han de ser informades per l'administració del COI, però la decisió ha de ser presa pels membres.

Altres candidatures defensen que el COI reparteixi més diners als esportistes guanyadors dels Jocs, a diferència de la seva proposta.

— Tot és discutible, però la meva opinió és que cal igualar el terreny de joc. Cal donar suport als països més pobres, reforçar la base de la piràmide de l'esport. Tots els que guanyen ara medalles als Jocs van competir en torneigs cadets o júniors, que solen fer-se gràcies a l'aportació de la família olímpica. No podem trencar aquest cercle. A més, els campions olímpics ja tenen patrocinadors i premis de les seves federacions; el que cal és ajudar a tothom.

Un dels noms dels Jocs de París va ser la boxejadora Imane Khelif, a qui algunes persones van acusar d'haver nascut com a home sense cap prova.

— Vull deixar una cosa clara, amb aquest tema. Cal defensar al 100%, com sigui, tot el que s'ha avançat en el paper de la dona als Jocs. Els Jocs de París del 1924 van tenir un 4% de dones i un segle més tard, a la mateixa ciutat, ja vam tenir paritat. Ni un pas endarrere, en aquest sentit. Si som els líders de l'esport mundial és per demostrar-ho. Ara, en el cas de Khelif i una segona boxejadora, cal deixar clar que són dones, nascudes dones, que han competit com a dones i van rebre una campanya d'odi a les xarxes injusta.

Un cas diferent seria el dels esportistes transgènere. Com s'encara el debat?

— Cal resoldre el tema. Jo tinc formació d'enginyeria, he treballat a la banca, al món dels negocis... en el meu cas el que haig de fer és parlar amb especialistes científics, amb tècnics que puguin proposar les millors solucions per prioritzar la seguretat de tothom, la justícia a les competicions i l'equilibri.

Als Jocs de París va generar debat la presència del breakdance. Com imagina el futur del calendari olímpic?

— La clau és trobar l'equilibri entre la tradició i la modernitat, entre els esports urbans i aquells de sempre. Avançar, ser valents, ser rellevants a la societat, escoltar-la. I si una aposta no funciona, aprendre i no repetir. Però cal atreviment i la Carta Olímpica, on es permet tenir esports convidats a cada edició per connectar amb la tradició de la ciutat que fa de seu, ens ajuda a fer-ho. A Los Angeles veurem esports nord-americans espectaculars.

Per què proposa elevar de 70 a 75 anys l'edat de jubilació al COI?

— Perquè crec que estem en un moment en què a 70 anys molta gent està en perfecta capacitat per aportar la seva experiència, i repeteixo que l'experiència és una de les paraules clau. Molta gent arriba al COI després de llargues carreres professionals i quan passen uns quants anys i aprenen com funciona el Comitè Olímpic, han d'anar-se'n. Personalment, jo no em beneficiaria de l'ampliació als 75 anys perquè podria servir com a president fins a nou anys, amb l'excepció ara autoritzada de quatre anys, sense tocar la Carta Olímpica. La meva intenció és estar-hi un mandat de vuit, no optar a la reelecció de quatre més.

Parla de la necessitat de generar recursos amb la creació de continguts audiovisuals.

— És una via poc aprofitada fins ara. Cal donar-hi un enfocament més empresarial. Tenim experiència organitzant els Jocs, que són vistos per milions de persones... però què passa en el període entre les cites olímpiques? Tenim un fons documental, un calendari i una experiència que ens haurien de permetre crear documentals, sèries, transmissions que puguin ser explotades i compartides amb altres plataformes. El COI s'ha de gestionar de moltes maneres diferents, barrejant l'empresa amb els valors. Nosaltres som bàsicament una ONG, però que genera 7.600 milions al cicle olímpic. El 92% es reparteix per ajudar a organitzar els Jocs i cuidar la base de la piràmide de l'esport mundial. Per finançar això cal fer créixer els ingressos molt significativament en els pròxims 8 anys.

¿És optimista de cara a les eleccions del març vinent?

— Ho soc. Però més enllà de com acabi, estic satisfet per aquesta aventura, per presentar-me, ja que suposa un esforç intel·lectual, per crear una bona candidatura, que m'ha sorprès i m'ha exigit molt. Al final, no deixa de ser estrany, ja que tots els candidats ens coneixem. I al març el vot recau en unes 115 persones que també ens coneixem. No deixem de ser amics, gent de l'esport, tots els qui es presenten i tots els qui voten. Ara tenim set programes, que els membres estudiaran amb detall i hauran de decidir. Al meu document es presenten 40 accions concretes. Sabem el que volem.