"L'art de ferir sense ser ferit": l'Ateneu barcelonès recupera un esport oblidat 140 anys després

BarcelonaSón dos quarts de set de la tarda. Al jardí de l'Ateneu barcelonès un grup de senyores discuteixen de literatura i dos joves parlen de problemes d'amor. Quan en Carles Tudó passa entre les taules, tots es giren per mirar el seu uniforme, amb uns pantalons bombatxos inspirats en aquells del segle XVI que feien servir els Lansquenet, mercenaris alemanys. Tudó és un dels grans experts europeus en esgrima clàssica i aquest any s'encarrega d'impartir els cursos d'esgrima que l'Ateneu barcelonès ha recuperat més de 140 anys després del darrer cop que el soroll de sabres va ressonar per les seves sales. Les sessions es fan a l'elegant sala Jacint Verdaguer de l'Ateneu, entre volums de llibres centenaris i busts d'escriptors. "Hem esgotat totes les places i tenim llista d'espera", explica en Tudó mentre prepara les espases.

"L'esgrima històrica és l'art de ferir sense ser ferit" raona un home que transmet il·lusió quan parla d'aquest art. Ha dedicat la seva vida a l'esgrima històrica, sigui la japonesa o italiana, llegint tractats centenaris. A l'Escola Hongaresa d'Esgrima de Barcelona ensenya esgrima esportiva i clàssica. Havia de ser ell l'encarregat de recuperar aquesta disciplina en una institució famosa per la cultura, però no tant pel seu vessant esportiu. "Si hem pogut organitzar aquest curs és gràcies a dues persones. En primer lloc, en Jordi Carrasco, alumne meu a l'escola hongaresa d'esgrima, qui també és soci de l'Ateneu. I, en segon lloc, gràcies a en Josep Bea Arnal, un dels grans impulsors de l'esgrima a Catalunya, qui va ser el professor de l'Ateneu ara fa 140 anys. Si no hagués estat per ell, per molt que el Jordi Carrasco ho hagués proposat, ens haurien dit que no. Però tenim el retrat del mestre Bea, una fotografia de la sala d'armes i els documents que demostren que l'esgrima va començar a l'Ateneu l'any 1887. I es va fer fins a la mort del mestre Bea. Era una oportunitat per recuperar-la. De moment el curs dura quatre mesos, però volem que sigui una activitat permanent", comenta.

Ara fa 140 anys l'esgrima vivia un moment clau, evolucionant de l'esgrima militar cap a l'esportiva. I Bea era el gran mestre, competint i ensenyant en llocs com el Casino Militar, l'Ateneu o el famós gimnàs Solé, on tantes coses importants van passar, com la fundació del Barça. Fer aquest curs serveix per recuperar la figura mig oblidada d'aquell mestre. "A l'Ateneu ara ensenyem un estil molt més antic que aquell que va ensenyar el mestre Bea. Ell ensenyava l'esgrima d'aquella època, amb el sabre, el floret i l'espasa de l'època. Nosaltres ensenyem un estil anterior del XVI, tot i que també estem ensenyant algunes tècniques que podria haver ensenyat el mestre Josep Bea", explica Tudó.

Els seus alumnes arriben a la sala Verdaguer i es preparen. "Tenim una senyora de 73 anys, la meva alumna més veterana, i altres joves camí dels 30 anys", diu Tudó, preparant les espases. "L'Ateneu ha comprat 12 sabres a un mestre de Saragossa que crea rèpliques de nilómolt dur. Més segures i econòmiques, però amb el mateix pes i equilibri que una espasa de metall", explica el mestre, qui admet que per comprar espases clàssiques, cal contactar amb els pocs mestres que encara les fan per internet. Si és segur? Molt. És definitivament més segur que el futbol, per exemple. No hi ha contacte, es posa l'èmfasi en el control de l'arma", defensa.

¿Però com hi va arribar ell, a l'esgrima? "Passió. No cal fer publicitat, la gent que vol fer esgrima hi acaba arribant de forma natural, com em va passar a mi. No em venia de família, però estava fascinat. Jo vaig començar amb l'esgrima tradicional japonesa, concretament amb el kenjutsu, la pràctica per excel·lència dels samurais. Jo volia l'esgrima més autèntica, per això vaig enamorar-me d'aquest estil quan a Europa no existien ni clubs. Un estil que s'ha recuperat fa pocs anys amb manuals centenaris, ja que havia quedat mig oblidada. Amb l'esgrima històrica europea havia passat el mateix, havia quedat oblidada, ja que s'havia imposat l'esgrima esportiva, de la qual també soc professor, però és una pràctica relativament jove", raona.

L'esgrima, històricament, servia per salvar la pell. No seria fins a finals del XIX que es creen competicions amb elements de seguretat per evitar ferides, com passa ara. Però fa quatre o cinc segles, era diferent. "Jo m'he concentrat sobretot en els segles XV i XVI, tant en l'espasa llarga, que s'agafa amb dues mans, com la sidesword, que s'agafa amb una sola mà. Jo ensenyo aquest estil, concretament la tradició bolonyesa, ja que un dels millors tractats d'esgrima conservats va ser trobat allà. Un tractat amb més de 700 moviments que ens permeten tenir molta informació", explica Tudó, qui afegeix que en aquella època en què es va escriure el tractat bolonyès, "a Catalunya devíem tenir els nostres, una escola catalana, però no s'ha conservat cap tractat".

A l'Ateneu, els alumnes aprenen els moviments, com si fos una coreografia, per anar dominant l'art de defensar-te. "No són tècniques per fer bonic. Estem parlant de moviments que estaven pensats per sortir viu d'una situació de combat real. L'art de l'esgrima no és tant l'art de matar, sinó l'art d'evitar que et matin. És molt fàcil tocar una persona amb una espasa. El que costa és evitar que et toquin. Els moviments havien de ser perfectes per evitar que et fessin mal, perquè un sol cop et podia tallar tendons, venes o ferides que s'infectaven. Les tècniques estan pensades per salvar la teva pell. No és com als films on s'exageren els moviments, aquí es tractava de buscar combats curts", diu el mestre, qui reivindica que tothom pot practicar-la. "Sempre s'ha vist com un esport elitista, però és accessible a tothom, no cal fer una gran inversió avui en dia", afegeix.

"Si ho practiques... és com si estiguéssim al segle XVI, en ple renaixement i tinguessis dret a portar una espasa pel carrer, per defensar-te. Aquesta és la màgia, el teu cos i la teva ment reviu sensacions perdudes. És com un viatge al passat", conclou, a punt per començar una nova sessió sota la mirada d'un bust de Jacint Verdaguer.