L'extraordinària història de les germanes Terré: "A vegades m'agradaria haver tingut la seva vida"

Barcelona"És un superorgull que siguin les meves germanes", reconeix Natàlia Terré (Barcelona, 2001), poc després de sortir del quiròfan per una operació de lligaments encreuats. Les seves germanes, la Martina (2002) i la Mariona (2004), són les dues porteres de la selecció espanyola femenina de waterpolo, la vigent campiona olímpica, que dilluns s'estrenava a l'Europeu de Portugal amb derrota contra Hongria (9-7). Catorze de les quinze jugadores són catalanes.

La Martina, una de les millors porteres del món, volia jugar a hoquei, "però no vaig poder perquè no hi havia equips de nenes". També havia provat la gimnàstica artística. Va arribar a la natació i després al waterpolo: "Vaig durar un dia com a jugadora perquè hi ha molt contacte. He set sempre portera gràcies a algun nen o nena que em va pegar molt i vaig pensar «aquí no torno jo». Jo pensava que no era el meu esport, eh". I així va passar a la porteria. "Recolzava els peus a la vora de la piscina per no cansar-me durant els entrenaments", revela rient. Amb 23 anys ja atresora un or i una plata europeus, una plata i dos bronzes mundials i l'or olímpic.

La Mariona va començar fent bàsquet, seguint els passos de la Natàlia. "Vam arribar a jugar juntes. A mi en el seu moment no em feia il·lusió perquè era més petita i a sobre era més alta", admet la germana gran. Els caps de setmana vivien entre pavellons i piscines. Continua la Mariona: "Un dia l'entrenador de la Martina em va dir si volia provar el waterpolo. Em va encantar i vaig començar a jugar com a jugadora". Fins que l'any 2016 la Martina es va trencar un dit pocs dies abans d'un torneig a Lloret de Mar i li van dir si volia substituir-la. Així va descobrir la porteria. Es va estrenar amb la selecció espanyola amb el bronze al Mundial de l'estiu passat.

Els Jocs de París, des de la graderia

Va participar en la preparació dels Jocs Olímpics de París, però no va entrar a la llista final. Va viure la final des de la grada, al costat de la Natàlia: "Érem com dues nenes petites gaudint de la nostra germana. Va ser increïble. També vaig tenir un punt de: «Buah, m'encantaria poder viure tot això algun dia. I si puc fer-ho al costat de la Martina encara millor»". "Ens vam separar dels papes perquè me mare es posa molt nerviosa i ens atabalava molt", riu. Els pares es diuen Lali i Xavi. La Martina, gran artífex de l'or olímpic, no parava de buscar-los entre les grades quan atacava la selecció espanyola, però no els trobava perquè la piscina era plena a vessar.

La Martina accentua que és "un orgull poder defensar la porteria de la selecció les dues germanes", un somni fet realitat multiplicat per dos, però admet que hi ha un treball per intentar que afecti el mínim possible i per separar les dues realitats perquè "si no, portes l'esport a un nivell personal" i pot ser una motxilla.

Admet que la figura de la Natàlia, la germana gran, "ens fa sortir una mica de la bombolla". "El waterpolo és la nostra vida i portem molts anys dedicant-nos dia i nit a ser esportistes. Vivim en un món on tothom és esportista i on tothom entén que haguem d'entrenar vuit hores. I en aquest sentit ens transmet el que és la vida real. Totes les coses que et pots trobar, tots els inconvenients que et pot presentar la vida. Ens fa posar una mica més els peus a terra. Nosaltres des dels 15 anys tenim un contracte laboral. Vam poder entrar a la carrera sense haver de treure una notassa perquè amb un cinc ja és suficient per ser internacional. Per a mi han sigut etapes molt fàcils, però per a l'altra gent no és així. Jo tinc 23 anys i tinc una economia bastant estable, però ella no. La Natàlia ha viscut una realitat molt diferent", explica. Dues realitats antagòniques: "A vegades ella se'n va de vacances un mes i mig i penso: «Hòstia, quina vidorra»".

La "llibertat" de "poder fer coses" de la Natàlia, la tercera germana

La Natàlia parla de la "llibertat" de "poder fer coses": "Jo no canviaria la meva vida per allò per res". Admet que en algun moment ha set complicat tenir dues germanes com la Martina i la Mariona, fer sempre de recadera de felicitacions. "Un sempre es compara amb el que té al costat i tenir dues germanes així i que tu no siguis tan així et fa sentir una miqueta inferior. Ara no tant, però quan era petita em comparava més", explica. Anar sentint a tota hora com tothom li deia a ella o als seus pares que les seves germanes eren tan bones li feia pensar que ella no ho devia sentir tant. A vegades també se sentia una mica "apartada" pel camí tan, tan comú de les seves germanes. "Ara ja no m'afecta tant, però perquè també m'ho he treballat". A vegades s'ha de plantar a casa i demanar-los que deixin de parlar de waterpolo uns segons. Tenia previst ser a Madeira, com a tants altres llocs abans, però no podrà ser per la lesió d'encreuats. Treballa de dependenta en una botiga de roba i gaudeix del bàsquet amateur.

Reprèn el fil la Mariona, la petita: "La Natàlia sempre ens ha donat el punt que hi ha més vida a part del waterpolo". "Ell té amigues de la uni, amigues del cole, de tal. A vegades em fa enveja: ha pogut viure tot això i ha pogut aguantar i mantenir tota aquesta gent. Jo he aguantat una o dues amistats de fa temps, però no tens aquest temps per cuidar les amistats", admet. Agafa aire i continua: "A vegades penso: «M'agradaria tant haver tingut la vida que ha tingut ella». En el sentit de veure la realitat. De veure que hi ha molt més món a part del waterpolo. Ara se'n va a prendre un cafè amb les amigues, ara se'n va a no sé on i penses: «Que guai». Perquè tu et passes el dia amb el waterpolo o dormint". Cada vida té els seus peatges, però les tres somriuen orgulloses. Juntes com sempre.