L’equip que es va quedar amb la nansa

Això de l’Atlètic de Madrid té molt de mèrit. Un equip que, al minut 90 de la final de la Copa d’Europa -on li ha costat quaranta anys arribar-, està guanyant per 1 a 0 el seu rival etern i ciutadà, que li empaten en temps afegit i que, a la pròrroga, n’hi acaben fotent quatre, és per ensorrar-se i no tornar a aixecar el cap en unes quantes dècades. La trompada anímica del planter, l’afició i l’entorn ha de ser de campionat. En un tres i no res passes de la teva màxima felicitat futbolística al pitjor moment de la vida matalassera. Sense matisos. Quan ja es pensaven que aixecaven la Champions es van quedar amb la nansa a les mans i, a sobre, van haver d’abaixar les persianes de casa, i tapar-se les orelles i no mirar cap televisió, per no veure com, pels carrers de la capital, el Madrid passejava la décima a costa seva. Qualsevol altre equip, la temporada següent, hauria patit un estrès posttraumàtic que l’hauria allunyat dels seus objectius esportius. I més encara si els dos puntals de l’equip, les dues estrelles de la temporada (Courtois i Diego Costa), deixaven el club per anar a aprendre futbol i modals al costat de Mourinho. Però l’Atlètic, lluny d’enfonsar-se, s’ha refet com a equip i ha continuat lluitant cada partit com si fos l’últim de la seva vida. Aquesta medalla li correspon, únicament i exclusivament, al seu entrenador. Diego Pablo Simeone té la virtut d’aconseguir que cada jugador que és a la gespa s’hi deixi la pell. No té la plantilla més bona, ni la més llarga, ni la que té més talent, però sí que sap muntar una teranyina defensiva, ordenada i guerrera, que posa les coses molt difícils a les millors davanteres del món. Ahir mateix, de nou, conscient que l’eliminatòria dura 180 minuts, va aconseguir la gran fita que el Madrid no marqués fora de casa. El 0 a 0 li està més que bé. Simeone sap que al final va poder guanyar però també és conscient que a la primera part els Miranda, Gabi i Juanfran van haver de patir el devessall ofensiu del Madrid. I allà on no arriben els jugadors el mateix Simeone hi dirigeix l’afició perquè ajudi, sempre, a fer dos esforços més. És un exemple brutal, per tant, per a tants altres clubs més senyorets. Particularment, no m’agrada com juga l’Atlètic. Simeone -des d’allò del cop de puny de Romário- no em cau gens bé. Godín i Raúl García, els sicaris de l’entrenador al camp, em treuen de polleguera a cada partit. A pesar de tot això, reconec que el que està fent aquesta temporada l’Atlètic té un mèrit enorme. La feina a Europa, però, no s’ha acabat. Dimecres que ve caldrà tornar a triscar de valent. Amb dents i ungles.