L’escola alemanya imposa amb justícia la seva llei

El món del futbol mundial parla alemany. L’escola alemanya, que ara farà una dècada va començar una petita revolució en què va unir influències d’altres escoles amb la seva tradició, va guanyar el seu quart Mundial gràcies a un gol de Mario Götze a la segona part de la pròrroga. L’equip de Joachim Löw sempre va mirar cap a la porteria rival, ambiciós, malgrat que a diferència de les semifinals va topar amb una Argentina que ha après a defensar, a patir, però que va desaprofitar les seves ocasions. Messi, apagat, va acabar plorant, veient com Alemanya, per tercer Mundial consecutiu, li trencava el cor.

Alemanya es converteix de passada en el primer equip europeu que guanya el Mundial al continent americà. Mai cap equip de la vella Europa havia aconseguit mantenir-se ferm quan creuava l’Atlàntic, però aquesta Alemanya, que en les últimes dècades havia aconseguit agradar però tenia certa fama de perdedora, ja que es quedava a les semifinals, va trencar aquesta maledicció humiliant els brasilers i va matar de manera cruel una Argentina que va lluitar fins al final malgrat tenir menys futbol. Si fa quatre anys Iniesta va fer justícia en els últims minuts, en aquesta ocasió va ser Götze, també suplent com Iniesta el 2010, qui va decidir el partit. Messi i Mascherano, tot cor però impotents contra un rival més organitzat, van acabar plorant.

Alemanya no va poder volar com a les semifinals, ja que l’Argentina la va bloquejar durant bona part del partit. Els alemanys, a més, van topar amb uns quants problemes, com la lesió de Khedira a l’escalfament. El seu substituït, Kramer, també va acabar lesionat abans del minut 20, però Löw no es va espantar, i va fer canvis sempre ofensius. L’estratègia de Sabella, sense el lesionat Di María, va ser més defensiva, i l’Argentina va tenir algunes ocasions clares que va desaprofitar, amb un Higuaín especialment desafortunat. Löw va repetir el sistema dels últims partits contra França i el Brasil, amb Klose de davanter i Lahm de lateral, confiant en dos centrals, Hummels i Boateng, increïbles.

El guió de la final va ser ben clar, ben sincer: Alemanya volia la pilota, atacava amb la pilota als peus, intentant proposar. I l’Argentina esperava ordenada en defensa, tancada sobre el seu terreny de joc, confiant que Messi en faria alguna. El geni del Barça va crear dues jugades a la primera part que gairebé van acabar en gol, però, amb una Argentina tan defensiva, estava condemnat a lluitar sol en jugades puntuals. Alemanya va aconseguir la pilota, però no va generar ocasions clares fins als últims minuts de la primera part, amb un xut de Schurrle i un altre de Kroos. La més clara va arribar just abans del xiulet, quan un córner de Kroos va acabar amb un cop de cap de Höwedes al pal.

A la segona part l’Argentina va fer un pas endavant, i va donar entrada a Agüero per Lavezzi. I Messi va tenir una bona oportunitat ja en els primers minuts, amb un xut creuat. Però de mica en mica el partit va tornar al guió del primer temps, amb tot el joc al mig del camp, molts nervis i pocs moments de màgia.

La final, com el 2006 i el 2010, estava condemnada a decidir-se a la pròrroga. Löw va donar entrada a Götze, pensant sempre a atacar, i Sabella a Gago, per controlar el ritme. Neuer i Romero, encertats, van aturar les ocasions puntuals que es produïen, però va ser Götze, després d’una centrada de Schurrle, qui va decidir la final. Els argentins van acabar trencats, plorant, per haver-se deixat l’ànima defensant per tan poca cosa. Alemanya, en canvi, tanca amb èxit un cicle que va començar el dia que va decidir aprendre del que es feia fora.