L'Espanyol: l'hora de la maduresa

Vivim una realitat complexa. Ja no hi ha manuals des dels quals donar resposta a cada situació ni veritats indiscutibles. Ni tan sols els sentiments són el que eren. En la societat líquida no hi ha res sòlid on agafar-se. Ser de l'Espanyol ens permet adaptar-nos millor a aquesta complexitat. El futbol no és un entreteniment per oblidar la vida: és un concentrat de vida complexa i contradictòria.

Diumenge, mentre disfrutàvem del millor partit de la jornada, hi pensava. Marcar quatre gols és bo? No del tot: les possibilitats de fitxar un 9 al gener disminueixen. El gran partit de Joan Verdú només ens provoca felicitat? No: les possibilitats que voli del niu augmenten. Els dos mesos de baixa de Javi Márquez només ens disgusten? No: com a mínim sabem que no marxarà al mercat d'hivern.

Aquests sentiments contradictoris són propis de la condició adulta. Només quan hi arribes descobreixes la part trista de les coses bones i la positiva de les dolentes. Per això, una qualitat necessària per ser de l'Espanyol és la maduresa. I des d'aquesta maduresa hem d'assumir la impossibilitat de gastar i la necessitat d'ingressar. Per tant, oblidem-nos de fitxar ningú al gener i preparem-nos per acceptar una improbable bona oferta. Perquè, durant els propers anys, el nostre pla de vida ha de ser una variant del de Pepe-Carvalho: pagar els deutes i recordar els nostres morts. Bé: i no baixar a segona.