Alves, Busquets i Cesc, per demèrits propis dels últims partits, ahir es van quedar a la banqueta. Tant se val que Iniesta, Montoya i Song juguessin a un bon nivell. La crítica preventiva a Tata Martino -a qui a mesura que passen els mesos se li dispensa el mateix tracte injust que a Bobby Robson fa 18 anys- ja havia decidit que jugant-nos un títol era una heretgia deixar de suplent segons qui. L'axioma és fàcil: quan juga Iniesta es reclama Cesc. Quan Andrés es queda a la banqueta tampoc ningú entén per què. I així, podem entrar en els debats laberíntics sense adonar-nos que, tan sols una jornada després, el Barça ha recuperat el lideratge. Ahir, 1-4 al dificilíssim camp del Sevilla. I és que els partits són com acaben, però les anàlisis sembla que s'escriguin tan sols segons com comencen. I al Sánchez Pizjuán, com ja havia passat a Getafe, i a Llevant, els partits aquest Barça els inicia amb una galleda d'aigua freda. Certament, el Sevilla, d'arrencada, va fer molts més mèrits que un Barça endropit i que no semblava que tingués l'objectiu de recuperar el lideratge. Abans del gol en orsai d'Alexis (novament l'obrellaunes de l'equip), el Sevilla ens va perdonar el segon. El remat al pal de Bacca i el xut massa creuat de Rakitic -ja triguem a fitxar el millor migcampista de la Lliga- van presagiar que el Barça podia remuntar el partit. Igual que li va passar al Barça amb el València, que va perdonar massa i després ho va pagar car, ahir li va passar al Sevilla d'un Unai Emery que continua sent un gran client per al Barça. Mai no ens ha guanyat un partit.
La tarda de diumenge havia començat molt malament amb la derrota a la final de la Copa del Rei de bàsquet. Noto una certa complaença perquè el Madrid, que era molt favorit, només va poder guanyar el Barça gràcies a un llançament a l'últim segon. És veritat que el savi plantejament de Xavi Pascual va impedir que els Sergios, el Rudy i el Reyes fessin l'exhibició habitual de cada partit de cada temporada. Ahir el Barça va impedir que els de Laso s'assemblessin als Globetrotters i que ens fessin la destrossa d'altres vegades. És veritat que Xavi Pascual només pot confiar en un base -Marcelinho- i que ahir Navarro va ser més una piula caducada que no una bomba, però el Barça va fer tants mèrits com el rival per guanyar el títol. Però és inconcebible perdre d'un punt i haver fallat tretze tirs lliures. Un equip professional, amb el pressupost del Barça, no pot tenir jugadors tan poc fiables en aquesta jugada franca, sense cap defensa que se't tiri al damunt. Només es tracta d'un gest mecànic i d'hores i hores d'entrenament. El percentatge va ser d'equip de minibàsquet benjamí. Indignant.