Gerardo Martino es pensava que a la Lliga es parlava molt de futbol i poc de les polèmiques. Però ara descobreix que caiem amb facilitat al fang per iniciar combats en què s’acusa el rival d’ajudes. Alguns dies amb raons de pes i altres, com en aquest derbi català, basant-se en jugades en què calen mil repeticions per tenir clar què va passar. Pobres àrbitres, jutjats sempre per qui veu el partit al sofà.
El debat i la polèmica, de fet, formen part de la identitat del derbi barceloní, sempre descafeïnat quan es juga al Camp Nou i fantàstic a Cornellà-El Prat, on l’afició local dóna electricitat als seus. El Barça de Martino, en tot moment sota sospita malgrat que supera reptes, va necessitar, com al Bernabéu, un penal per passar per sobre d’un rival dur i transformar les bones intencions en tres punts. Els blanc-i-blaus segur que pensen que aquest Barça, que imposa respecte però no fa por, era l’ideal per ser derrotat. Els aficionats blaugranes, que l’equip de Martino sempre pot millorar. Però, encomanant-se als gols de Messi, el Barça manté un apassionant duel pel lideratge amb aquest Atlètic de Madrid que va superar la prova de foc de Bibao. Partit de nervis, en alguns moments brut, agressiu. Com el de Cornellà. L’Athletic i l’Espanyol, amb grapa, van obligar els candidats al títol a donar-ho tot per seguir somiant a ser campions. I el Barça i l’Atlètic, a la seva. Molts els van enterrar fa setmanes. I ells segueixen avançant abans de trobar-se a la Lliga de Campions.
La Lliga s’ha convertit en un camí que fas amb nervis a la panxa. El derbi en va ser l’última mostra. El Barça, sense els tocs de geni d’Iniesta, suplent, va intentar dominar-lo amb el cap durant els primers minuts, imposant el seu joc de toc. Però de mica en mica va caure en el parany d’un Espanyol magnífic en la disciplina, brillant gràcies a David López, Víctor Sánchez i Sergio García, aquests jugadors de nom poc sonor, comú, que fan de la seva feina el seu tret distintiu. L’Espanyol va treure de polleguera un Barça amb caràcter, però massa revolucionat, incapaç de ser fidel al seu estil. L’equip estava tan trencat que homes com Cesc es perdien, mentre Neymar es convertia en una metàfora de l’equip: mai s’amagava però mai encertava, fallant sempre en la col·locació, en la marxa que portava posada o la decisió final.
Però l’Espanyol va topar amb un Barça que no es va deixar intimidar. Pinto, un altre que sempre està sota sospita quan no li coneixem crims, va tenir poca feina el primer dia sense Valdés. Poca feina en un derbi en què els jugadors van acabar fets pols. Un derbi dels que fan bé, igualat, lluitat i deixant postres perquè la gent el pugui debatre uns quants dies més. En el fons, un derbi sense polèmica no seria derbi.