Guardiola entrena el Bayern. Mourinho ha tornat al Chelsea. Van Gaal ha firmat pel Manchester United i, des d’avui, Luis Enrique serà el líder que ha de sacsejar el vestidor del Barça. L’any del centenari tots quatre treballaven plegats al Camp Nou i, amb la companyia necessària de Rivaldo, Figo i companyia, van guanyar dues Lligues seguides. Van Gaal era molt més que disciplina, Mourinho era el murri de la tàctica, el Pep la intel·ligència al camp i Luis Enrique el pit i collons. A partir d’avui, caldrà que aquest asturià de soca-rel, orgullós de sentir-se un català més, aglutini totes aquestes virtuts per tornar a muntar un equip guanyador.
La principal virtut de Luis Enrique, com a entrenador, és que és un obsessiu de la feina, que ho viu cada minut del dia i que, gairebé de forma malaltissa, ho controla absolutament tot. Des de cada exercici de cada entrenament a les característiques del regat de l’extrem esquerre rival, l’alimentació dels jugadors i, si no ha canviat de quan estava al Barça B, fins i tot la pedicura del tercer porter de l’equip. Tot i que són personalitats molt diferents, el Lucho exhibeix moltes de les virtuts que ens van captivar del millor Guardiola. Com el Pep, també és un xerraire de mena. Al vestidor no calla, i amb l’entusiasme d’un firaire que coneix el seu producte com ningú, insisteix en una idea, i li dóna mil voltes, i fa debat amb els jugadors i, al capdavall, els convenç, els motiva i els esperona. Sap encomanar la seva ambició. Sap bunqueritzar el vestidor, inculca el pensament positiu i posa l’equip per damunt de totes les coses. Fins i tot -això falta veure-ho- posa l’equip per sobre de l’egoisme del futbolista, un tic que ell coneix prou bé.
Amb Luis Enrique, si no s’arronsa amb els cracs del Barça, juga qui s’esforça a l’entrenament. S’han acabat les alineacions per jerarquia i torna la meritocràcia. S’ha acabat equivocar-se amb el criteri dels altres, s’ha acabat que cadascú triï el nutricionista que li rota i s’ha acabat, també, tenir un porter fix per a cada competició. Al Barça B, Miño, Oier i Masip van jugar un terç dels partits cadascú, en funció de qui veia en millor estat cada setmana. Els seus mètodes, doncs, són singulars, s’allunyen del tòpic i no deixaran de sorprendre. Em fa l’efecte que, si encerta en la confecció de la plantilla, ens divertirem de valent. Ángel Labruna, un històric entrenador de River Plate, ho tenia molt clar: “Els campionats es guanyen abans de jugar-los, quan es trien els jugadors”. Ara, a Luis Enrique, amb la crossa de Zubizarreta, li toca desfullar la margarida. Aquest el vull, aquest no el vull…
Cada soci tindria clar per on escombraria i a quins cracs convindria fitxar. Però la decisió ja és de Luis Enrique. Li desitjo, en aquest moment clau de la temporada, sort i encert.