10/10/2021

Luis Enrique és The C. Tanganest

Luis Enrique és un personatge fascinant i el seu poder d’atracció va a més: ha aconseguit la còmica proesa que els nacionalistes espanyols vulguin veure Espanya derrotada i que els nacionalistes catalans sentin una insòlita crida per la roja.

“No us llegeixo perquè en sé molt més que la majoria i tinc més informació que vosaltres”, ha etzibat recentment a la premsa, generant un nou sisme d’indignació entre mitjans que, des de García i De la Morena, se senten més importants que el Washington Post dels temps de Nixon.

Cargando
No hay anuncios

Quan va afrontar l’Eurocopa sense cap jugador del Madrid, l’entrenador asturià qüestionava una veritat intocable: la que resa que Madrid és Espanya i que Espanya és el que vol Madrid. En temps de supremacia del deep state, d’idil·li apassionat entre la capital i Díaz Ayuso, d’auge de Vox, sorprèn que hi hagi institucions que de manera categòrica aixequin el dit del mig a les lògiques del nacionalmadridisme. 

I és prou normal que sigui Luis Enrique qui ho hagi aconseguit per la via del menyspreu a l’opinió publicada. Durant anys, els periodistes barcelonins hem recollit desenes d’anècdotes de maldats i befes protagonitzades per Luis Enrique als periodistes –als d’aquí–. Una enciclopèdia, en podríem fer, per concloure que l’entrenador asturià, el tècnic de la cinquena Champions del Barça, té forta tírria als mitjans.

Cargando
No hay anuncios

En tot menyspreu del periodisme hi ha un rerefons antidemocràtic: el periodisme molesta perquè apel·la a haver de respondre preguntes, cosa que alguns prohoms es neguen a fer. Es neguen a assumir que la vida en societat comporta l’humil exercici d’explicar-se perquè es creuen que estan per sobre de la plebs. Elaborin el seu llistat de pròcers que mai donen una entrevista i es trobaran davant d'un col·lectiu que renega de la cosa pública. ¿Saben quina institució, a Espanya, és el gran referent a l’hora de burlar el periodisme? En efecte, la Casa del Rei, l’única que es permet no concedir entrevistes en un món on fins i tot el Papa passa per l’adreçador. 

Bé podem dir, doncs, que Luis Enrique, assot de periodistes, comparteix els pitjors vicis de la monarquia espanyola i de l'inmutable estado español, però el tècnic, esdevingut mirall, té la gràcia de rebotar els raigs làser de la fatxenderia justament contra els que la van inventar.

Cargando
No hay anuncios

Luis Enrique, doncs, és un caradura suprem, el madrileny absolut, the C. Tanganest. Que aquest títol no l’ostenti algú nascut a la Meseta és un pecat mortal en un món de togues, negocis de BOE i toros. No podem fer més que gaudir de la feliç avinentesa.