A la barrera només hi ha quatre jugadors del Barça. A la seva esquerra, fent el borinot, dos jugadors del Celta miren de tapar la visió del xut d’una falta que passarà a la història. La graderia respira alleujada: Ayza Gámez havia xiulat com a penal unes mans d’Adriano fora de l’àrea. Per sort, el jutge de banda corregeix l’error i, per l’orellera, li canta on s’ha de col·locar la pilota. És un moment estrany, aquest minut 22 del 26 de març del 2014 al Camp Nou. Plou. Bona part dels 67.000 espectadors que veuen el partit a la intempèrie pensen -ja fa estona- que potser sí que votaran un nou Camp Nou que sigui tot cobert. El Celta, sense protestar, ha viscut la frustració de passar de tenir un penal a favor per empatar a un a tenir una falta a vint metres de porteria. El davanter es disposa a xutar. La pilota dibuixa una paràbola, tènue, per damunt de la barrera. El cacau no és d’una gran potència, però la pilota està molt molla i Valdés, en lloc de blocar, l’atura amb les dues mans i la deixa botar a terra, perillosament. Per evitar el remat es llança a terra i, quan s’aixeca, tira la pilota a la banda perquè el genoll dret li fa molt mal. El traumatòleg Miquel Llobet piula, veient la repetició, que amb el peu a terra i el genoll cap a fora és la clàssica lesió de trencament de lligament encreuat anterior. Victor Valdés no és cirurgià, però quan s’estira a la llitera amb el braçal de capità posat, sap que la lesió serà molt greu. Es posa les mans a la cara. Potser pel dolor. Potser per la ràbia. Potser intuint que, aquella, havia estat la seva última aturada com a porter del Barça. Els guants blancs, amb les seves inicials al damunt del canell, impedeixen que els fotògrafs puguin retratar la ganyota del porter. La llitera surt del camp prop del banderó del gol sud i enfila tota la recta de tribuna, per davant de les banquetes, fins a sortir pel córner del gol sud. A mesura que avança el carretó per davant de les banquetes, els abonats de tribuna es van aixecant per aplaudir. Ell, però, no es treu les mans de la cara en cap moment i fa mutis per un passadís, ample i fred, allà on Mourinho va decidir esperar un àrbitre. El Víctor marxa amb les mans al cap, qui sap si lamentant perdre’s el Mundial; potser pensant que, ves per on, el seu últim partit sencer amb el Barça quedarà que va ser el 3 a 4 del Bernabéu; tal vegada tement-se que, de cop i volta, els seus plans de futur anunciats amb tanta antelació se n’han anat en orris per la pitjor lesió que ha patit en tants anys al Barça. ¿De debò que el comiat de Valdés amb el Barça ha estat aquest? Encara que ens digui “No, gràcies”, és el moment que Bartomeu li torni a oferir la renovació. És ara o mai.