Onze soldats per solidificar una gàbia
BarcelonaA l’estiu semblava que l’Atlètic de Madrid de Simeone, el campió de Lliga i el finalista de Champions, havia perdut gol, mans i oxigen. Sense Diego Costa, semblava que marxaven un bon grapat de punts en victòries per la mínima i, sobretot, un bon pla d’atac directe i vertical sobre el cap del gegant matalasser. Amb l’adéu del porter Courtois semblava que s’acabaria la fe cega a replegar-se per mantenir un marcador a favor durant els minuts que fessin falta. I la marxa de Filipe Luís es carregava una de les fonts més importants de futbol associatiu del conjunt madrileny. Semblava.
Però l’Atlètic va saber moure el mercat per reconstruir-se i tornar a dissenyar un equip sobri i fiable, poderós i sacrificat. Li va costar adaptar-se però Mandzukic ja actua com a referència, Griezmann ataca tots els espais i Moyá manté la solidesa sota pals que arrodoneix la idea col·lectiva. Tots van a l’una i aquest curs Simeone torna a liderar un exèrcit que té les idees clares i se sent capaç de tot. Altre cop. Revolucionat i exigent, intens i agressiu. Tàctic i emocional. L’Atlètic és pissarra i rigidesa, és un equip mil·limètricament organitzat, però és, alhora, aquell punt de passió que ho descontrola tot, que desborda el talent i augmenta la tensió. L’Atlètic provoca nervis i acceleració, ritmes amb què el Barça de sempre se sent poc natural. O s’hi sentia.
Els enfrontaments entre matalassers i blaugranes van semblar una provocació, amb els madrilenys ben organitzats defensivament, desafiant la paciència d’un Barça lent i poruc, atabalat enmig de l’entramat de basculacions de l’Atlètic. Connectar amb Messi per dins era impossible, amb Gabi liderant les ajudes als centrals. Tampoc per fora, on Martino imaginava duels individuals, l’argentí va poder estar més actiu. Ara la figura de Suárez al mig hauria de dibuixar un context diferent, sempre que el Barça augmenti la marxa de la seva circulació de pilota. El ritme baix que sovint s’està tenint farà impenetrable la defensa matalassera, una gàbia angoixant i gairebé perfecta. El 4-4-2 tapa totes les connexions.
El plantejament de l’Atlètic l’any passat, de fet, va animar molts rivals, que van veure en la proposta dels matalassers el camí ideal per anar ofegant el Barça i el seu toc. Regalar els carrils exteriors volia dir bloquejar l’atac blaugrana, mort en l’única idea de centrar. El repte de Luis Enrique tornarà a ser la gestió de les bandes, que serà la concessió estratègica que farà Simeone i, en aquest context, no seria estranya una disposició similar a la del dia del PSG, per trobar amplitud sense despullar-se tant defensivament amb la pujada del lateral. I és que aquest Atlètic té més fe ara que l’any passat: sap que, si cal, desencallarà el partit amb l’estratègia, des d’on ha marcat el 56% dels seus gols.