Plega el més murri

BarcelonaL’any 1990 Antonio Carmona, descobridor de Xavi Hernández i ulls d’Oriol Tort durant dues dècades en els polsegosos camps d’arreu de Catalunya, va fixar la mirada en un menut davanter incansable del Milan de Santa Coloma de Gramenet. Era Raúl Tamudo, que va estar provant al futbol base del Barça durant uns quants mesos, però no va convèncer el que havia de ser el seu nou entrenador. “No millora el que ja tinc a la plantilla”, li va dir el tècnic a Carmona. El tren del Barça va passar de llarg, però n’hi havia un altre que feia un any que esperava atent i pacient, Josep Manel Casanova, llavors responsable del futbol base de l’Espanyol. La negativa blaugrana va donar llum verda a Casanova per fitxar Tamudo. Sis pilotes i un amistós van servir per segellar un acord que es va tancar en un restaurant als afores de Barcelona. El responsable del futbol base periquito i Josep Maria Nogués, també al planter espanyolista, van sopar amb Tamudo i un altre objectiu blanc-i-blau, el migcampista de la Damm Sergio Azañón. Els pares de tots dos també hi eren. Tamudo va dir que sí, Azañón no. Aquí va començar la història del màxim golejador de la història del futbol català, autor de 146 gols a Primera, amb una porta que es tancava a La Masia i una altra que s’obria a Sarrià. Ahir, als 37 anys, la porta es va tancar, Tamudo va penjar les botes amb un breu comunicat a les xarxes socials.

El davanter colomenc plega cansat dels problemes al genoll dret que l’han acompanyat durant la seva última etapa al Sabadell. Després de divuit anys a l’elit, la majoria vestint la samarreta de l’Espanyol, però també deixant empremta a Vitòria, Lleida, Sant Sebastià, Vallecas i el Pachuca mexicà, el seu cos ha dit prou. “Sóc pare i vull gaudir del meu fill el màxim temps possible, anar a Cornellà amb ell a veure el meu Espanyol durant molts anys”, escrivia per explicar l’adéu dels camps de futbol.

Icona periquita

A l’ombra de l’aclaparador aparador del Barça, defensant els colors de l’Espanyol, Tamudo ha aconseguit inscriure el seu nom en majúscules a la història del futbol català, gràcies a un nas golejador privilegiat, construït a base de constància i esforç. Tot i que el seu ídol era Marco van Basten, mai va ser un fi estilista, sinó aquell jugador que sempre estava en el lloc oportú en el moment oportú, que no donava mai cap pilota per perduda. Tamudo té números de llegenda tot i viure com un jugador de classe mitjana. Representa el futbol de carrer, format a base de partits sobre l’asfalt de Santa Coloma, d’anys d’aprenentatge a l’Alabès i el Lleida abans de consolidar-se a l’Espanyol, i després que Paco Flores li donés la primera oportunitat contra l’Hèrcules el 1997.

L’exdavanter, que va deixar el club el 2010 després d’un enfrontament amb la directiva del llavors president Dani Sánchez Llibre, s’ha convertit en la màxima icona del món periquito, màxim golejador de la història del club amb 129 gols i l’únic futbolista que ha jugat a Sarrià, al Lluís Companys de Montjuïc i a Cornellà-El Prat. Tamudo és l’home que va petonejar orgullós l’escut blanc-i-blau al Camp Nou el juny del 2007, quan un gol seu robava la Lliga al màxim rival de la ciutat, al minut 89, i la posava en safata al Reial Madrid; l’home que va certificar la permanència el 2004 amb un gol contra el Múrcia; l’home que va robar la pilota al porter matalasser Toni Jiménez a la final de Copa de l’any 2000, amb el cap, murri ell, i va permetre que l’Espanyol tornés a aixecar un trofeu 60 anys més tard. “És la màxima icona del planter”, resumeix Casanova, que veu en el davanter de Santa Coloma el referent per a tots els jugadors del futbol base. A diferència de “molts altres”, Tamudo va tenir la sort de no haver de marxar perquè el club fes caixa. Això sí, va estar-hi molt a punt. L’octubre del 2000 va passar la revisió mèdica amb el Glasgow Rangers escocès. L’Espanyol necessitava vendre i l’acord estava tancat, però el metge que havia de certificar l’estat de forma del davanter va aturar l’operació: el genoll de Tamudo no estava en condicions de rendir al màxim nivell. Amb llàgrimes als ulls va tornar a Barcelona, on va continuar jugant durant tota una dècada, en la qual va convertir-se en màxim golejador de l’Espanyol en 7 temporades. Gols a base de coratge i insistència. Va ser el més murri de tots, trobava sempre l’espai entre els espigats centrals, perseverant darrere les pilotes impossibles davant el reconeixement de l’afició. “Era un treballador, amb un gran nas de gol, que li agradava jugar sol a dalt, sense un segon davanter, per buscar-se la vida a l’esquena dels defenses”, explica Nogués. “Sempre s’esforçava, era el més murri, però tècnicament va evolucionar moltíssim”, defensa el seu company Àngel Morales. “A l’hotel, quan estàvem concentrats, es fixava en els resums de televisió i l’endemà ho provava als entrenaments”, explica, i recorda el gol contra el Celta de l’any 2004, quan es va endur la pilota “d’esperó” i va superar “Pinto” amb un gran xut, rememora Morales, que també va jugar amb el germà gran de Tamudo, el Paco, a qui el pare va intentar col·locar també a l’Espanyol quan negociava amb Casanova, que s’hi va negar.

Després de l’anunci de la retirada, el futur de Tamudo torna a ser a l’Espanyol, i ja s’han iniciat els contactes perquè s’incorpori a l’estructura esportiva que encapçala Òscar Perarnau. El que tindrà segur serà un homenatge, com va anunciar el president Joan Collet, que va avançar que demanarà la Creu de Sant Jordi per a Tamudo. L’Espanyol treu pit per un fill pròdig que li permet sortir de l’ombra i mirar a l’altra punta de la ciutat amb orgull.