25 anys de la tragèdia del Balandrau: "Vaig pensar que se'm gelarien els ulls"

Torelló"Recordo entrar al refugi i posar-me a plorar i pensar: «Que fort, estem salvats. Ja no ens morirem», assegura Marta Valls (Barcelona, 1974). És una de les supervivents de la tragèdia que fa just 25 anys va deixar nou morts al Pirineu oriental, a la comarca del Ripollès, entre el Balandrau i la coma de l'Orri, arran de l'episodi meteorològic més extraordinari i fatídic que es recorda a les muntanyes catalanes. El 30 de desembre del 2000 el torb va dibuixar, sense avisar, un escenari apocalíptic: el vent va arribar fins als 140 quilòmetres per hora i la temperatura va baixar fins als 15 o 20 graus sota zero, amb una sensació tèrmica encara més extrema. La mateixa que un bon dia a l'Everest a dues hores de Barcelona.

El vent va començar a bufar de cop quan Valls i Marc Pons ja havien acabat d'escalar i eren al cim del Gra de Fajol gran, cap a les dues del migdia. Es van ajuntar amb Enric Llàtser i Lluís Tripiana, dos escaladors més, sense tenir temps ni de presentar-se i van començar a baixar. "El Marc em va dir: «Tranquil·la, en una hora serem al cotxe», recorda la Marta. Però de cop el vent va començar a aixecar la gran nevada que havia caigut uns dies abans i ho va pintar tot de blanc. No es distingia el cel del terra: "La visibilitat era zero". Quan van arribar al coll de la Marrana, en lloc d'anar cap a Vallter van anar cap a la banda contrària, sense saber-ho ni voler-ho.

De cop van perdre l'Enric. El Lluís va dir que havia de tirar enrere a buscar-lo. No el van deixar: "Era impossible. No era una opció. Era morir". El vent bufava "molt, molt fort". Tant que els llençava a terra. Baixaven a quatre grapes o arrossegant-se. "La neu ja era glaç i se't clavava a la cara com si fossin ganivets". El vent feia tant soroll que s'havien de cridar a l'orella: "Semblava que fóssim a l'Everest. No semblava el Pirineu. Era tot surrealista". "Anàvem molt abrigats i semblava que anéssim despullats –explica–. Portava unes ulleres de sol de muntanya i me les vaig haver de treure perquè no veia res. Eren plenes de gel. Quan me les vaig treure semblava que se'm gelaven les òrbites dels ulls". Baixaven encordats tots tres, en fila: el Marc, la Marta i el Lluís.

Van continuar fugint del torb, buscant perdre alçada. L'objectiu era caminar fins que es fes de dia, encara que fos sense rumb. "Per no morir-nos de fred". Estava batejada, havia fet la comunió, però en aquella època només anava a missa pels enterraments i els casaments. "Vaig resar mil parenostres com a mínim. Me l'havia ensenyat la meva mare", explica somrient. Caminava i resava. "Quan es va fer de nit vaig pensar que no ens en sortiríem. Allà vaig veure que havíem llepat molt. Vaig perdre totalment l'esperança. Vaig pensar molt en els meus pares –diu–. Era una putada per a ells". Era una nit negra.

Però de cop van veure una llum. "Va ser un miracle. Cada cop que penso en aquest moment se'm posen els pèls de punta. Va ser una espurna de llum enmig de la foscor. Un, dos segons. Va aparèixer i va desaparèixer. Arribem a mirar cap a un altre costat i no la veiem", sospira. Els va salvar la casualitat que el refugi de coma de Vaca s'hagués obert dos anys abans, que hi hagués quatre persones a l'habitació d'emergència perquè el refugi estava tancat aquella nit i sobretot que algú sortís a fora un moment amb un frontal. "Si no haguéssim vist la llum ara no seríem aquí", diu la Marta.

Riure després de rondar la mort a dues hores de casa

Joan Marc Flores (Santa Perpètua de Mogoda, 1974), a dins del refugi, es va cansar del soroll "insuportable" de les "hòsties" que feia la porta, mal tancada, i va sortir per lligar-la amb un filferro. La llum del seu frontal, tan efímera, com una estrella fugaç, va salvar tres vides. El guarda des de llavors en una caixa de gelats de cartó. Diu que quan va sortir a fora va "flipar". "L'espectacle era immens. No hi havia lloc per a la vida. Era una bogeria", va escriure en una carta que va enviar a la presó per a Jordi Cuixart, amic i company d'aventures. De cop van veure entrar el Marc. "Era un maleït bloc de gel", explica ara. Tenia la barba plena d'estalactites. Van haver de fer servir un piolet per treure'ls les jaquetes perquè les cremalleres estaven gelades. Van riure tots junts dient que podien demanar unes pizzes.

El 31 de desembre es van llevar amb el soroll de l'helicòpter que va rescatar el Marc, la Marta i el Lluís. Els bombers també els van oferir baixar, però ells van dir que no perquè feia un dia "esplèndid" i volien acabar la ruta a peu. Van passar per la coma de l'Orri i van veure un braç que sobresortia de la neu. Era d'una de les dues primeres víctimes de la tragèdia. Llavors encara no se sabia que hi havia vuit persones perdudes al Balandrau, un cim de 2.585 metres que es coneix com una muntanya de vaques. Eren dos grups de tres i cinc persones. Només va sobreviure una persona del segon, després de perdre la parella i tres amics i de passar dues nits al ras. El País va assegurar que alguns cadàvers es van trobar en posició vertical: "Estaven en moviment, com si nedessin entre la neu". L'últim cadàver no va aparèixer fins al 24 de març, encara sota un metre i mig de neu. L'Enric, l'amic del Lluís, va ser trobat amb vida l'endemà, semienterrat a la neu. A 27 °C de temperatura corporal.

La Marta recorda que poc després d'aterrar a l'Hospital de Campdevànol amb l'helicòpter ja van començar a arribar els primers cadàvers. Avui fa 25 anys d'un segon aniversari: "Va ser tornar a néixer".