Clàudia Peña: "Era una nena de 10 anys i volia jugar contra homes gegants"

BarcelonaAra fa menys de dos anys, Clàudia Peña (Barcelona, 2004) va decidir fer un pas endavant i va posar-se en contacte amb diferents clubs de la lliga anglesa de rugbi femení per veure si la fitxaven. Dit i fet. La Clàudia no és d'aquelles persones que es queda quieta esperant. Sempre mira cap endavant i així va aconseguir que la fitxés un dels equips més històrics, l'Harlequins, en el qual aquest any aspira a guanyar la millor lliga del món. Peña atén l'ARA des de Londres, a Anglaterra, allà on fa poc va jugar el Mundial amb la selecció espanyola, just després de ser escollida millor jugadora estatal de l'any.

Com ha estat l'experiència del Mundial femení?

— Un somni. Quan vaig començar a jugar de petita no sabia ni que hi havia selecció o Mundial. No sabia que es podia viure de jugar a rugbi sent dona. I després d'anys de carrera, arribar-hi ha valgut la pena. Jo vaig entrar a la selecció en un nou cicle, després d'anys complicats, pel que m'expliquen les veteranes. Aquest grup ha fet una feinada i crec que s'ha guanyat el respecte de tothom, ja que no tenim les facilitats d'altres seleccions en l'àmbit econòmic ni en les instal·lacions.

En el debut vau perdre contra Nova Zelanda, com és normal, després vau plantar cara a Irlanda i llavors us va quedar un regust amarg per no poder derrotar les japoneses, oi?

— Aquell darrer partit va fer una mica de ràbia. Però ens queda la sensació d'haver crescut, de veure el joc que vam proposar, jugant molt agressiu, amb una bona defensa, ben estable. Crec que després del Mundial, els altres equips van entendre que estem fent una bona feina. Una feina que permet a les jugadores poder aspirar a jugar al màxim nivell, que seria la Premier League anglesa o França, on cada cop tenim més jugadores.

Va ser emocionant que el Mundial fos a Anglaterra, on cuiden aquest esport.

— Sí, ho van fer molt bé. Fa una mica de ràbia pensar que a casa no podem viure coses així. Aquí es viu, el rugbi. Quan vaig anar a veure el masculí del meu club, els Harlequins, el carrer era ple de gent amb samarretes i banderes. Com quan vas a veure el Barça a casa. Hi ha cultura de rugbi i el femení està ben organitzat, en l'àmbit esportiu i de màrqueting. Al Mundial podies jugar davant 10.000 persones, cosa que ens emocionava. Conèixer famílies senceres que venien al camp perquè es jugava un Espanya-Japó. Gent d'allà que ens animava. Això t'engresca a seguir, perquè veus que potser sí que et pots guanyar la vida amb el rugbi, que sigui la teva feina. Em sap greu no haver aconseguit anar a la final, però em va emocionar molt veure la imatge de l'estadi de Twickenham ple amb 82.000 persones. Tenia amigues del club jugant amb la selecció anglesa i venien ganes de plorar d'emoció.

Ara ets a Anglaterra. Però el teu camí comença a casa amb una família aficionada al rugbi.

— Correcte. El meu pare i el meu germà juguen al Barça. Els caps de setmana sempre eren amunt i avall amb el rugbi. A vegades el meu pare arbitrava partits o feia d'entrenador mentre m'aguantava sobre les espatlles. Estem molt vinculats al rugbi i al Barça, que és com una segona família. Jo era una nena, i veia que jugaven. I també vaig voler fer-ho, tot i que primer no li feia gràcia a la meva mare. El pare entrenava amb els veterans del Barça i com que jo era allà, entrava al camp i em posava a la línia de passada, per entrenar. I ells reien, perquè jo tenia 10 anys, era menuda, però em deixaven ser-hi. I com que jo soc com soc, veia un dels veterans més grans, un home gegant de dos metres, i el placava. Amb 10 anys volia aturar aquell homenot! I ell es deixava caure, esclar (somriu). El pare em va cuidar molt, ell és molt sociable i sempre em portava als camps de rugbi i em donava consells: xuta amb les dues cames, ataca així...

No devíeu ser moltes nenes, llavors, jugant a rugbi.

— A l'escola era l'única. Quan els deia que feia rugbi la gent flipava una mica. Es pensaven que m'havien de respectar. No fos cas que els donés canya perquè practicava un esport de contacte. I jo soc ben tranquil·la, eh? Però, sent una nena, sempre havies de demostrar que valies per jugar a rugbi. Demostrar que les dones podem, demostrar que era prou bona per jugar amb els nens, perquè primer entrenava amb ells. Sempre t'has de reafirmar. Per sort, vaig trobar entrenadors que van valorar-me pel que soc i vaig demostrar que les dones podem jugar a un esport de contacte. Els inicis vam tenir grans moments, perquè amb el Barça vam començar a guanyar les lligues en edat formativa, es va pujar amb el femení i vaig poder anar a la selecció. Va ser una etapa preciosa que m'ha donat algunes de les millors amigues que encara tinc.

La gent de rugbi sempre parleu dels valors que té el vostre esport.

— Els tenim. És un esport de contacte, però dona una gran educació i et fa respectar els adversaris. Ens dona valors d'humilitat, cultura de treball i saber treballar en equip.

Com veus el rugbi a casa nostra? Falten camps, les instal·lacions no deuen ser les millors...

— Ens haurien de valorar més. No només pel treball de comunitat que fem als clubs, sinó també pels valors formatius, per la història. Però cada cop hi ha més equips de futbol i cada cop hi ha menys equips de rugbi. Costa trobar un lloc per poder entrenar i jugar. No ens donen recursos i et trobes equips de futbol entrenant en camps de rugbi. Al Barça també passa, costa molt entrenar amb normalitat en categories inferiors.

Com va ser passar de jugar a Barcelona a fer-ho a Londres?

— Vaig contactar jo amb ells. Jo m'ho passava pipa al Barça, però sentia que calia fer un pas endavant, així que vaig posar-me en contacte amb clubs anglesos i a l'Harlequins van dir que els encaixava algú com jo. És un club molt històric amb unes instal·lacions increïbles. Aquest any l'entrenador diu que hem d'aspirar a guanyar la Lliga, després d'haver après molt la temporada anterior. Guanyar la Lliga és un dels meus somnis.

Somies en els Jocs de Los Angeles. El rugbi és olímpic en modalitat de set jugadores, i per poc vau quedar fora de París.

— Vam perdre el partit clau per ser a París, un dia que estava lesionada. Va fer ràbia, crec que s'havia fet una bona feina per poder anar als Jocs. Si vas als Jocs tens més visibilitat i hauria ajudat molt, però ara estic centrada en el rugbi a quinze. Els sevens són molt ràpids i m'han permès aprendre molt, fer viatges i conèixer gent, però el que tinc al cap és la lliga anglesa i la selecció de XV ara mateix. I aspirar a tornar a jugar un Mundial.

Com és la teva vida a Londres?

— Al matí estudio psicologia a distància. I a la tarda, entreno. El primer any calia adaptar-se a la ciutat i no vaig estudiar gaire, però aquest ja m'hi he posat seriosament. Estudiar també és una manera de desfogar-me i desconnectar.