03/03/2016

Qui pot aturar el Barça de Luis Enrique?

Enviat especial a MadridL’abril del 1989 hi havia notícies més importants que la derrota del Madrid a Balaídos. 96 aficionats del Liverpool havien mort a l’estadi de Hillsborough, a Sheffield, i arribaven notícies sobre una revolta al cor de la Xina, a la plaça de Tiananmen. Eren anys de canvis, amb les negociacions entre el govern espanyol i ETA trencades a Alger i l’URSS caient a trossos. Messi i Suárez, amb menys de tres anys, ja perseguien pilotes. Neymar no havia nascut i Luis Enrique debutava a Tercera amb el filial de l’Sporting de Gijón. Ell segurament sí que va llegir les cròniques de la derrota del Madrid. Aquell 15 d’abril del 1989 l’equip blanc va veure com es trencava una ratxa de 34 partits oficials sense perdre. Ratxa que encara es mantenia com la més llarga del futbol espanyol. Fins que va arribar el Barça de Luis Enrique.

Qui pot aturar aquest equip? El Barça ja suma 35 partits oficials malgrat que no descansa gens des de Nadal. Ha jugat dos partits per setmana durant tot el gener i tot el febrer. Des que va perdre a Sevilla a l’octubre, ha jugat partits de quatre competicions diferents contra rivals xinesos, argentins, europeus, espanyols i catalans. I, com a molt, alguns han aconseguit arrencar un empat. Empats celebrats com si fossin triomfs. Empatar contra el Barça és guanyar. Perdre, rutina. Ahir li va tocar al Rayo Vallecano, castigat pel talent de Messi, en un moment dolç de cara a porteria i per un gol gairebé còmic en què Juan Carlos va perdre la pilota sol als peus de Rakitic. El Barça ja havia controlat el partit abans, però els regals faciliten les coses. Poc després, Messi va fer el segon i Llorente va veure la vermella després d’atropellar Rakitic. Abans del descans, el partit quedava vist per a sentència, una línia més al final d’una llarga llista d’estadístiques que permet explicar les fites d’un equip que després de visitar l’Eibar aquest diumenge, per primer cop en mesos podrà descansar cinc dies sense competir.

Cargando
No hay anuncios

A Vallecas, el Barça tampoc es va cansar gaire. Vallecas és un lloc diferent. Un club de barri, una zona roja entre bitllets de 500 euros i un equip que sempre lluita per no baixar però que juga amb una cinta de kamikaze al cap. Per aquest motiu, a la sala de trofeus del Rayo hi podria haver una placa commemorativa per haver guanyat la possessió al Barça. Als blaugranes els pots guanyar la possessió i poca cosa més. El Barça solia passar males estones a Vallecas, però ahir tot va anar de cara, amb una proposta inicial molt seriosa, un Rayo incapaç d’ensumar la pilota i el trident endollat. Només la passió de la gent de Vallecas per les utopies va animar el partit a la segona part, quan el Barça guanyava per 0-3 i els locals, amb un home menys, van fer un gol i van buscar el segon amb el cap ben alt. Res a fer, el Barça és massa superior a tothom, ara mateix.

Pel camí d’aquest equip han quedat derrotats equips que poden estar satisfets per la feina, amb el consol de les victòries morals quan has perdut al marcador. El Barça va sortir amb la columna vertebral titular, però amb Mathieu i Sergi Roberto de laterals per assegurar la posició, la pilota i poder tallar les ales a les contres locals. Va funcionar, perquè més enllà de dos xuts aturats per Bravo sense problemes, quan Rakitic va fer el 0-1 el partit ja era un monòleg blaugrana, un compte enrere fins als gols dels membres del trident. Messi, més centrat que altres cops, gairebé enviava Suárez més a la dreta, obrint espais per on treia el cap Sergi Roberto, que lluitava la pilota amb un altre reusenc, el local Piti. Un domini absolut d’un líder implacable.

Cargando
No hay anuncios

L’errada de Juan Carlos no va fer res més que avançar el desenllaç previst. Quan el Barça juga, les coses cauen pel seu propi pes. Amb més espais, Suárez i Neymar van fallar uns quants gols. Messi, no. L’argentí va fer el segon després d’una bona jugada del brasiler i, a la segona part, va caure el tercer. Eix de gravetat del joc, Messi mou la seva posició i les altres peces s’ordenen, com si fossin satèl·lits movent-se al voltant d’un planeta. L’atac blaugrana sempre va saber trobar espais, i quan Iturra va ser expulsat per haver comès un penal clar sobre Sergio Busquets, el Rayo, finalment, va treure la bandera blanca. Suárez, però, va fallar el penal i va demostrar que la pedra a la sabata d’aquest equip és precisament xutar quan no hi ha defensa rival. Quan es tracta de superar-la amb genialitats, ja siguin corals o individuals, sembla fàcil, però amb els penals l’equip s’ennuega més que d’altres. Ningú és perfecte.

Guanyant el partit i la possessió, el Barça va poder anar donant descans a jugadors com Rakitic, Busquets i Sergi Roberto. Vermaelen, Arda i Aleix van mantenir el nivell d’intensitat en un partit en què només quedava per veure si arribaven més gols. Messi en va fer un després d’una aportació ràpida de Turan, però Suárez i Neymar van ser incapaços de batre Juan Carlos. Cada xut va sortir desviat per un centímetre, per ben poc. Com que el brasiler i l’uruguaià no tenien el dia, va ser Arda Turan qui va decidir reclamar protagonisme amb el seu primer gol blaugrana, amb un petit vol sense motor per rematar una centrada de Mathieu. Va ser la cirereta d’un pastís per celebrar un nou rècord.

Cargando
No hay anuncios

El Barça ja ha fallat set penals a la Lliga

El Barça ataca més que mai i rep més penals que mai. Si li xiulen un penal més a la Lliga ja en portarà 14 i igualarà el rècord de penals a favor durant una temporada de la Lliga, rècord establert des de la temporada 1991/92 precisament pel Barça, entrenat per Johan Cruyff. Ara aquest Barça també falla més penals que mai - n’ha fallat 7 d’aquests 13 -, inclòs el de Suárez aturat per Juan Carlos a Vallecas. A la lliga espanyola ningú no ha fallat mai vuit penals. El rècord negatiu és el del Barça de la temporada 1976/77 i el del Tenerife de la temporada 1990/91, amb set penals fallats. Suárez, per la seva banda, suma tres partits oficials sense aconseguir marcar: Arsenal, Sevilla i Rayo Vallecano.