De derbi català només n’hi ha un (i enguany no es juga)
El partit de diumenge al Lluís Companys va ser un gran partit, però no va ser un derbi. No és una crítica, ni tan sols un judici de valor: només una constatació. Els aficionats amb una samarreta sota l’altra o amb una bufanda de cada equip, el to de germanor entre aficions, el repartiment equitatiu d’os en la celebració dels gols a les xarxes socials per part dels mitjans. Fins i tot el capità de l’equip gironí va expressar uns dies abans del partit el seu desig de fitxar pel Barcelona sense que ningú s’indignés per les seves declaracions. Tot molt respectable, només faltaria. Però no és un derbi.
Perquè quan hi ha un derbi de veritat, els amics de Catalunya Ràdio no parlen de “festa del futbol català” ni parlen en primera persona dels dos equips. Quan hi ha un derbi català, des de l’emissora pública hi ha un nosaltres i un ells. I només hi ha festa si al nosaltres li va bé. La matèria primera d’un derbi és la rivalitat que demana molts anys i greuges acumulats per esdevenir sòlida. Diumenge es va viure un episodi de barcelonisme sociològic en la seva versió més essencial (el guardiolisme) i en la més trotskista amb arrels maquiavèl·liques (el rourisme). Si el Girona segueix per aquest camí desapareixeran les dobles militàncies: els nens del Girona només són del Girona. Però la mirada condescendent cap al rival amable (tot i el 2-4) costarà que desaparegui.
Jo visc el futbol des de la passió, i la rivalitat n’és un ingredient bàsic. Tanmateix, reconec que, des de la mirada racional que reivindico per a tots els altres àmbits de la vida col·lectiva, és molt millor la festa de diumenge que els derbis de veritat. Perquè és més bonic l’amor que l’odi. Perquè és millor viure la derrota amb un somriure que no pas enrabiat. Perquè és millor viure la victòria pensant només en la teva felicitat que no pas centrant-te en la desgràcia de l’altre. M’agradaria que el futbol fos com el partit de diumenge. Però aleshores el futbol interessaria molt poc.
Tot això dit des de la màxima admiració i el reconeixement pel que ha aconseguit el Girona. Una gran estructura, un immens director esportiu i un entrenador que m’enduria cada dia a casa per passar la nit amb ell al sofà. Avui dia són molt millors que nosaltres i només els podem felicitar i envejar (una mica). Això sí: quan calgui, recordar-los que haurien de guanyar trenta lligues seguides i que nosaltres no tornéssim mai més a Primera per igualar-nos en la classificació històrica de la Lliga. Jo ja no ho veuré. I qui no es consola és perquè no vol.
