"A Romania les nenes volen jugar a handbol per guanyar-s'hi la vida, aquí no m'ho podia ni plantejar"

GranollersJudith Vizuete (Granollers, 1995) prepara la temporada en què després de sis anys tornarà a jugar a handbol al club de la seva ciutat i on es va formar. Amb el seu fitxatge, el BM Granollers ha anunciat el retorn de la màxima golejadora de la història del club, que en la seva última temporada al Vallès va ser qui va anotar més punts a la divisió d'honor femenina. Repeteix que té ganes de "tornar a casa" i reconeix que sent "orgull" que l’hagin rebuda amb els braços oberts. En aquest temps lluny de Granollers ha fet el salt a l'handbol professional, primer a les Canàries, amb el BM Salud de Tenerife, i després a Romania, amb el Cluj-Napoca, el CS Mioveni i el CS Magura Cisnadei.

Poder-se dedicar a l’handbol de manera professional va ser el que la va fer anar Tenerife i més tard a Romania, un país on ha trobat una aposta ferma dels clubs pels equips femenins: "Allà les nenes, des de petites, volen jugar a handbol perquè saben que es guanyaran molt bé la vida. Les jugadores estan més ben pagades, fins i tot més que els homes aquí, i pots veure les jugadores amb cotxassos mentre el salari mínim al país és d’uns 800 euros". De quina quantitat estem parlant? "No sé si t’ho puc dir".

En tot cas, una realitat ben diferent de la de l’handbol femení català i la de les jugadores de primera divisió a tot l’Estat: "A Romania, la jugadora més jove, que acaba de començar al primer equip, ja cobra uns 1.000 euros. Penso en quan jo tenia 17 o 18 anys i jugava al Granollers, i tant de bo m’haguessin pagat així, perquè m’hauria permès concentrar-me només en això".

Amb tot, diu que des que va marxar tenia clar que seria una cosa temporal. "En qualsevol lloc on he anat he dit que soc de Granollers, a 25 minuts a Barcelona, i tothom em diu «que bé, quina vida tan bona que teniu allà». Sí, però a Granollers no em podia ni plantejar viure de l’handbol. Amb l'oferta del Tenerife això va pesar molt, perquè vaig entendre que així podria aconseguir-ho".

La paraula que més repeteix per explicar com és jugar a la primera divisió romanesa és "pressió". La part emocional de l'entrenament ha estat la més dura, i creu que les seves companyes romaneses ja hi estaven "prou acostumades, perquè han crescut amb entrenadors més autoritaris" que els que havia tingut ella. Recorda escridassades per no aconseguir els resultats que s’esperaven i amenaces de "tallar l’aixeta" a les jugadores i deixar-les sense cobrar. "Si perdíem un partit, venia l’alcalde a renyar-nos". L’alcalde, perquè algunes ciutats dediquen part important del pressupost municipal a finançar els clubs locals. "Al principi, per sort, no entenia gaire el que ens deien perquè no dominava l’idioma" i diu fent broma que les companyes no li feien una traducció literal, sinó més suau.

Amb el romanès ja après, va topar-se amb qui no dubta a descriure com la pitjor entrenadora de la seva vida. "Em pressionava molt i no confiava gens en mi. Això em va destrossar, de vegades trucava a la meva mare i li deia «no vull estar més aquí». A poc a poc va confiar més en mi i vaig jugar partits sencers, però hi va arribar a haver partits en què no havia jugat ni un minut. Això no m'havia passat mai a la vida, i pensava «Jo vull jugar a handbol. Si no em fa jugar, què faig en aquest equip?»"

Vizuete és conscient que hi ha moltes expectatives per la seva tornada —"fins i tot els amics m’ho han dit, que potser hi haurà molta exigència"— però creu que és el que cal. "Som professionals, el Granollers està intentant que les jugadores siguem professionals al 100%, i crec que és com ha de ser".