La traïció que va acabar amb el somni d'Andorra

El Tarter (Andorra)Reykjavík, 5 de juny del 2024. Andorra es prepara per al que ha de ser un dia històric. El país, de la mà de l'estació de Grandvalira, està a punt de collir els fruits d'un trajecte de molts anys que ha de culminar amb la designació per organitzar el Mundial d'esquí del 2029. És la candidatura més sòlida, més moderna i més ben estructurada. O això els havien dit. Tothom ho donava per fet. "Ja teniu el cava a la nevera?", van dir alguns equips abans que comencés la reunió de la Federació Internacional d'Esquí (FIS). Res feia preveure un gir de guió. Un moviment de despatxos, un pacte a l'esquena del president i una decisió més política que esportiva que tirava per terra tota la feina feta. Una ferida que encara no ha cicatritzat.

Feia tres anys que la FIS havia canviat de president. Ara manava Johan Eliasch, un empresari suec nacionalitzat britànic que havia dirigit durant molts anys la multinacional esportiva Head. De la mateixa manera que el seu antecessor, el suís Gian-Franco Kasper, també veia amb bons ulls la candidatura andorrana. De fet, va ser sota la presidència de Kasper que Grandvalira va començar a treure el cap a l'elit de l'esquí, trencant amb el tòpic que deia que els Pirineus eren només per als debutants. Però la gran diferència és que Kasper va estar 23 anys al càrrec i Eliasch acabava d'arribar.

Amb el canvi de segle, Andorra decidia fer un pas endavant en l'esquí, modernitzant les estacions i utilitzant la competició d'elit per situar el país al mapa. El 2012 va començar a collir-ne els fruits organitzant per primera vegada una prova de la Copa del Món. El punt àlgid va arribar el 2019 amb les finals. Faltava el premi gros, el Mundial. "Tothom a la FIS va quedar encantat i van ser ells els que ens van animar a fer el pas", explica David Hidalgo, CEO de Grandvalira.

El primer pas: aprendre com funciona la política de despatxos

El primer intent va ser per al Mundial del 2027. "Sabíem que difícilment guanyaríem, però era important donar-nos a conèixer i aprendre com funciona aquest món de despatxos". Després d'aquell primer no, i amb la lliçó apresa, Grandvalira va cremar totes les naus per a l'edició del 2029. Formalitzada la candidatura, les rivals a batre eren Narvik (Noruega) i Val Gardena (Itàlia).

Es donava per fet que la candidatura de Narvik no anava enlloc perquè va rebre la pitjor puntuació. Quedava Val Gardena, que ja havia acollit el Mundial el 1970. Però Andorra es va moure bé, va tornar a organitzar les finals de la Copa del Món (2023) i comptava amb el suport explícit del president de la FIS. Però hi havia un cap per lligar: la comercialització dels drets televisius. Una batalla que va posar en alerta els països del centre i nord d'Europa que s'autoanomenaven Snowflake (floc de neu).

"No volien renunciar a la seva part del pastís i li van donar un cop de càstig", diu Hidalgo. Andorra en va ser el dany col·lateral. D'amagatotis i a última hora, van pactar donar la victòria a Itàlia. Elisach se'n va assabentar i va moure fitxa per forçar una doble votació: s'escollirien de cop les proves del 2029 i del 2031. D'aquesta manera es garantiria que Grandvalira n'organitzés una de les dues. La jugada no li podia sortir pitjor: l'Snowflake va pactar a l'últim instant. Els informes tècnics se'n van anar a la brossa: Narvik organitzava l'edició del 29 i Val Gardena, la del 31.

La Copa del Món femenina torna a Andorra

La vida segueix i aquest cap de setmana Andorra ha tornat a ser la seu d'una prova de la Copa del Món, els descensos i supergegant femenins. De moment, això és tot al qual pot aspirar Grandvalira. El Mundial del 2033 s'escollirà el 2028 i encara no s'ha decidit si ho tornaran a intentar. Gat escaldat, Hidalgo i el seu equip ho decidiran en funció de com vegin la situació. "Sempre havia dit que un Mundial era un 99% política i un 1% projecte esportiu. Em vaig equivocar d'un 1%".