Víctor Valdés és el millor porter de la història del Barça. La seva titularitat, continuada durant anys, ha coincidit amb el millor cicle de la vida del club. De fet, ell ha tingut molt a veure amb aquests anys prodigiosos. Les seves aturades impossibles han donat punts a la Lliga i han servit, que no és poc, per guanyar tres finals de Copa d’Europa contra equips anglesos. Sumem-hi sis Lligues (tant de bo que en siguin set), dos Mundials de Clubs, dues Supercopes europees, cinc premis Zamora... Estava en el seu millor moment esportiu, era el tercer capità de l’equip de la seva vida i tenia l’edat ideal per fer el seu últim gran contracte amb el Barça. I, de cop i volta, fa mes d’un any ens va dir que el 30 de juny del 2014 se n’aniria a jugar a un altre club. Ens va avisar amb temps, sí. Però també vam saber que no trauríem ni un euro del seu traspàs. Acabaria el contracte i tocaria el dos. Ras i curt, han passat 18 mesos, el porter ens deixa i encara no sabem per què. Què el va ofendre? Quina portada de diari el va molestar? ¿La clàusula de rescissió de 150 milions li semblava poc? Amb qui de dins no s’entén? Hoek, Unzué, Busquets, De la Fuente; per entrenadors de porters que han anat passant pel seu davant, no deu ser. Per competència a la suplència, tampoc. Què li dóna el Mònaco, amb un estadi amb la capacitat del Miniestadi, que no li podíem donar aquí? Va voler deixar molt clar, això sí, que no demanava més diners al Barça. Ja s’havia socarrimat prou amb les negociacions de la seva última renovació. Aleshores va ser tan llarga i enrevessada que, tot i que ja es comptava amb euros, ell va quedar com un pesetero. Ningú no l’hi va retreure. Sobretot perquè el seu rendiment va continuar sent impecable, digne d’un dels millors porters del món. L’afició, amb Valdés a la porteria, se sentia segura, i li ha donat tota la confiança fins i tot quan els mitjans el qüestionaven a cada gol que rebia. La culerada considerava una injustícia que els premis individuals, a nivell planetari, no li reconeguessin la seva vàlua. O que amb Espanya jugués l’intocable Casillas quan Valdés estava més en forma. I, de nou, de cop i volta i en el pitjor moment, en una aturada absurda contra el Celta es va trencar el lligament, va sortir del Camp Nou en llitera i es va quedar sense el tram decisiu de la temporada i sense Mundial al Brasil. Dissabte, passés el que passés contra l’Atlètic, l’hauríem acomiadat com es mereix. Ell i Puyol. Però el Víctor, sembla que empipat tampoc no sabem per què, també ha tocat el dos a la francesa i se n’ha anat a Alemanya a continuar la recuperació. És lleig per als companys que dissabte no els faci costat, és lleig per a l’afició, però sobretot és injust per a ell mateix. Algú li ha de dir que no acabi marcant-se aquest gol en pròpia porta.