Poder ser valent o el poder de la valentia
Periodista i entrenadoraNaufragi majúscul del Barça a San Mamés, on els blaugranes van topar contra un Athletic decidit i encertat que els va escombrar amb un dolorós 4-0. L’intent de Luis Enrique de trobar un onze fresc amb cares noves en l’alineació va posar sobre la gespa un equip que va anar a remolc durant 90 minuts, empetitit i bloquejat en l’entramat defensiu basc. És temptador apuntar als suplents, però és tan injust fer-ho com parcialment encertat. La feblesa defensiva del Barça, altre cop tou i vulnerable en cada acció dins l’àrea, no va ser culpa de Bartra i Vermaelen. La falta de clarividència en la construcció tampoc va ser només cosa de Rafinha i Sergi Roberto, ni de l’absència de Busquets al migcentre. Però tot va tenir a veure amb una posada en escena invisiblement poruga. La por col·lectiva a jugar a fer batalles amb les cames cansades i la por individual a cometre una errada notable va fer perdre al Barça la seva dosi de profunditat. I, sense ella, l’equip es va quedar pràcticament sense xutar i va tremolar en cada escomesa basca.
Possessió incòmoda a camp propi
No va ser cap sorpresa que l’Athletic, a San Mamés, apostés per un plantejament agressiu. La fatiga que el Barça podia acumular del partit de dimarts a Tbilissi i les rotacions en l’alineació, animaven Valverde a ser encara més valent. I els bascos van pressionar ben amunt des del començament per incomodar la sortida de pilota blaugrana. Quan Ter Stegen tenia la pilota, el 4-4-2 local va elevar-se com un mur infranquejable.
De fet, els bascos van aconseguir que durant els primers 45 minuts, el joc es concentrés en un 28,3% al terç de camp blaugrana, que pràcticament no va trepitjar l’àrea rival. La pressió, gairebé home a home, dels de Valverde era angoixant i el risc en cada passada elevadíssim.
La participació de Bartra i Vermaelen, els màxims responsables en la sortida, va concentrar-se a la frontal i no va permetre superar la primera línia de pressió d’Aduriz i Eraso. La sensació de perill semblava tan gran que les passades dels centrals prioritzaven la seguretat a la productivitat. Tampoc Mascherano va ajudar a donar profunditat a l’equip i la seva feina en la construcció es va moure massa a prop de la base, gairebé com a tercer central.
Avançar la posició dels laterals
Per intentar corregir aquesta presència tan endarrerida de l’equip i treure’s de sobre la pressió basca, el Barça va mirar de guanyar metres amb la pujada dels laterals. Mascherano va incrustar-se entre centrals per exagerar la sortida de tres, que no estava funcionant amb l’estructura en triangle per la falta de valentia en la passada interior des del darrere. Amb l’argentí a baix, la posició de Bartra i Vermaelen va obrir-se, i això va convidar Adriano i Alves a avançar metres. Abans, la necessitat d’ajudar el company amb una línia de passada més baixa, els havia mantingut a camp propi.
El posicionament blaugrana va millorar i l’Athletic va allunyar-se de Ter Stegen, que havia viscut intimidat. Aquesta inèrcia va esperançar un Barça que va acumular en cinc minuts les primeres ocasions clares de gol. Semblava que la reacció era imminent i el partit podia agafar un altre to. Però, sense temps per assaborir la millora, l’Athletic va marcar el segon, a través d’Aduriz, en un dels seus vols en suspensió. Luis Enrique, que ja havia intentat sacsejar l’equip amb l’entrada d’Iniesta per Rafinha, va haver de precipitar el segon retoc amb l’entrada de Rakitic per Sergi Roberto, per mirar d’empènyer l’equip endavant.
Però abans de mesurar l’efecte dels canvis, van arribar el tercer i el quart gols després de dues errades d’Alves, una llosa ja impossible d’aixecar. La fe de Sandro és canària, però encara no és la de Pedro.