Antoni Bolinches: "Els homes tenen por a les dones sexuals"

"Quan les dones es fan grans no troben homes de la seva talla". És el subtítol de La síndrome de les Superdones, del psicòleg Antoni Bolinches, que mira de radiografiar per què les dones estan decebudes amb l'amor i per què els homes estan desorientats. Un llibre que es va publicar el gener del 2020, molt poc abans de la pandèmia, i que ara torna amb una edició revisada i actualitzada. 

L'amor és difícil?

— L'enamorament és fàcil. L'amor és difícil. A la fase inicial dues persones s’agraden, interactuen, i si hi ha bon acoblament sexual, alguns diuen: "Quedem demà?" I aleshores hem de veure què passa amb el que tipifiquem com a amor, que és la convivència amb desig de pervivència.

El que s’ha trencat és la idea d’un amor per a tota la vida?

— Sí, i crec que per diversos motius. Un de clau és la revolució de la píndola anticonceptiva. En el moment que les dones van dissociar procreació de sexualitat, es va iniciar una nova època de llibertat femenina. I la llibertat sexual va donar pas a la social. Es va acabar allò de la dona a casa i l'home a la feina. Es van incorporar als estudis, a la feina... I ho han fet tan bé que, en 60 anys, la meitat dels homes estan desorientats i l'altra meitat estan en evolució.

Els homes van viure malament la revolució sexual?

— No, els donava opcions de tenir diverses relacions. Però ara veig un fenomen que m'agradaria abordar en el proper treball, si tinc temps. El de "sols davant el perill".

Què vol dir? 

— La por de l'home a la dona sexual. 

Per què tenen por? 

— És molt senzill, la dona és el sexe fort i l'home és el sexe dèbil. Els cinc mesuradors psicosexuals són favorables a la dona. Té més zones erògenes, més sensibilitzades, més potencial orgàsmic i a sobre és multiorgàsmica, no té període refractari. L'home és monoorgàsmic i té període refractari. I per això actualment els homes tenen por a la dona molt experimentada i molt alliberada sexualment. Fins al punt que hi ha homes que defugen aventures d'una nit si veuen que això serà un repte en què no saben si estaran a l'altura.

Això ho viu igual algú de 50 anys que un de 20?

— Els nois de 20 anys són els que estan amb aquesta dicotomia existencial. Els que van cap a l'evolució i els que estan en regressió. Hi ha homes de 30 anys que estan prenent vasodilatadors per poder estar a l'altura del que ells creuen que han de complir sexualment. 

Però l'obligació de satisfer l’altre no la tenen els dos sexes?

— Abans els passava només a les dones, els homes només tenien el desig orientat a la seva satisfacció. Però quan les dones van començar a preguntar: "I jo què?", ells van començar a preguntar: "I jo com?" Ara el paradigma ha canviat i els homes se senten pressionats pel desig de l’altra, i per la idea del que és un mascle que ha d’estar a l'altura. 

I per què estan desorientats?

— El model anterior era injust però clar. Home dominant, dona subordinada. La intel·ligència masculina ja entén que això no és just, però canviar una cosa que et beneficia costa més que canviar una cosa que et perjudica. I quan les dones han fet la revolució, alguns diuen: "Teniu raó, hem de crear un nou codi". Però d'altres prefereixen el model d'abans. I les dones no tornaran enrere, però ara algunes veuen que tot l’esforç que han fet les porta a no trobar homes adequats. No és just, però és la veritat. 

Superdona què és?

— Dones guapes, intel·ligents, amb estudis, bona posició econòmica i professional que, com a conseqüència de tantes virtuts, no troben homes adequats per a elles, perquè la superdona se segueix enamorant admirativament. I clar, si tu estàs a un nivell d'excel·lència, és difícil que trobis homes que tinguin el mateix nivell. Imaginem la mateixa situació amb un home. Tindria el que ell voldria.

Però ells ens enamoren diferent?

— Sí, és un constructe social, però ja el tenim interioritzat filogenèticament. Ancestralment, l’home era subministrador, portava menjar i la dona el repartia. L’home fort es va convertir en l’home administrable. Com que amb 60 anys no podem canviar una cosa que hem interioritzat durant mig milió d’anys, doncs l’home prefereix ser admirat. I la superdona no l’admira. O si ho fa, ell s’ha d’estressar per estar a un determinat nivell. I l’home prefereix relacions còmodes, mentre que la dona busca relacions vives. Si extrapolem això, que hi ha moltes més superdones que homes evolucionats, ens trobem que aquestes dones tenen una doble limitació: els homes que els poden agradar són menys, i una part d’aquest percentatge tria relacions còmodes. 

Però els homes no necessiten també admirar?

— No, les han de mirar. O sigui, en un primer moment, la dona pot interactuar amb un home sempre que el físic no li jugui en contra. Però, en canvi, a l'home el físic de la dona li ha de jugar a favor.

Fixes cinc categories de dones castradores: castradora, reactiva, conformada, facilitadora i autosuficient. 

— La castradora castiga l’home per no ser com ella vol que sigui. El fa sentir inferior, fent exhibicions per exemple del que sap, o del seu estatus. I clar, si et sents castigat… no et quedes allà. O sigui, que aquesta manera de funcionar és dolenta per a l’home, però també es fa mal a ella mateixa. 

I la reactiva?

— No li agrada la realitat i s’enfada. I es pot posar a la defensiva i dir: "Són tots un desastre, uns cavernícoles". Per entendre’ns, les reactives són les que diuen: "Que malament està el mercat". 

I la conformada accepta la realitat.

— Encara que no li agradi. És possibilista. D’aquí vaig fer la metàfora d’acceptar 800 grams per un quilo. És a dir, l’home no m’acaba de fer el pes, però hi ha coses que estan bé i són les que diuen: "Tal com està el mercat, faig una acceptació superadora".

Ens queden la facilitadora i l'autosuficient.

— La facilitadora no vol un quilo de 800 grams, i diu: "Jo a aquest home li veig potencial per arribar al quilo, i vull facilitar que la meva parella arribi al nivell al qual jo considero que pot arribar". El problema de la facilitadora és que això no passi. Però sovint s’hi apropen. I la que ho porta millor i troba més parelles adequades és l’autosuficient. 

Per què?

— Porta bé la seva realitat, està còmoda i relaxada i genera relacions sinèrgiques. Hi ha molts homes que ja no s’hi aproparan perquè és superdona, però dins del percentatge de dificultat, és la que trobarà més percentatge d’homes que vulguin estar amb ella. 

Tot això és prou per parlar de síndrome?

— Sí, és la primera síndrome paradoxal de la història de la psicologia. Perquè una síndrome és un conjunt de trets d'una malaltia o trastorn, però en aquest cas és el conjunt de virtuts el que ho converteix en un problema. 

Com ens hem d’imaginar les parelles del futur?

— Si ho fem bé, potser en dues o tres generacions ho haurem resolt. Si no, temo que podem anar a una guerra de sexes. 

A què et refereixes?

— Que hi hagi més homes en regressió i més dones amb el perfil de la superdona. I aleshores el problema de la societat seria una dicotomia afectiva i un empobriment de l'enriquiment recíproc. Els humanistes treballem perquè això no passi i el que jo proposo és que tinguem més present el fet que som persones i que ens enriquim de la diferència. 

Alguns parlen de nostàlgia d’una parella tradicional.

— Això no tornarà, en el sentit que el model anterior no es pot reproduir. La dona no deixarà la llibertat sexual, ni la programació de la maternitat tampoc. Al contrari, ara estem en un nou repte, el de la bioètica. La dona pot decidir ser mare sense tenir parella. Tot això, curiosament, dona a les dones un nivell de responsabilitat que mai havien tingut en la història i que mai podrà tenir l'home. L'home no pot decidir ser pare o no ser pare. La dona pot decidir ser mare o no ser mare. Les dones teniu un poder que heu d’administrar bé. Els homes l’han administrat malament.