Alba Cardalda: "No sabem com engegar a la merda"

BarcelonaFa pocs anys, la psicòloga i neurocientífica Alba Cardalda (Barcelona, 1989) va pujar un vídeo a Instagram per respondre una senzilla pregunta: com es pot engegar algú a la merda de manera educada? Aquell clip va generar ràpidament milers de visualitzacions i comentaris i va evidenciar que potser la pregunta era senzilla però que, per a molts, la resposta no ho era tant. El segell editorial Rosa dels Vents ho va veure i li va demanar un llibre per mirar de respondre-ho. El resultat és Com engegar a la merda de manera educada (2025), que s'ha col·locat entre els més venuts en no-ficció en català aquest últim Sant Jordi.

Tenim molta necessitat d’engegar a la merda?

— En general sí, perquè no sabem com fer-ho quan alguna cosa ens molesta, no sabem com marcar límits. 

Definim els límits.

— És la barrera simbòlica i invisible a través de la qual diem "Per aquí, no". Marca la manera com ens poden tractar i com tractem nosaltres. I són personals, per a mi poden ser uns i per a tu uns altres.

Com es posen?

— L’ideal és fer-ho amb assertivitat, és a dir, tenint en compte els sentiments de l’altre i sent alhora honestos amb nosaltres mateixos. 

Una cosa és dir-ho i una altra que la persona ho vulgui acceptar.

— Els límits, amb les persones que estimem, han de ser una conversa per arribar a un punt d’enteniment. No es poden imposar. Jo expresso el que sento o vull perquè l’altra persona no ho hagi d’anar endevinant. Si l’altra no ho respecta, podem seguir-ho intentant o posar distància, que també és una manera de protegir-se. 

I què passa si tenim desitjos que no són sans?

— Poden venir persones que diguin: el meu límit és que la meva parella no parli amb altres dones. S’ha de distingir entre límits negociables i no negociables. Un mecanisme de control com no parlar amb altres persones no és un límit negociable. Mecanismes de manipulació, de maltractament, no són negociables. Però hi ha altres situacions que a una persona la poden fer sentir insegura, i es pot veure si hi ha marge per ser flexible. 

Com definiria una relació sana? 

— Aquella on pots ser tu mateix i expressar com et sents sense ser jutjat. I on hi ha una base d’honestedat i llibertat.

I una relació pot ser sana i alhora dolorosa? 

— Sí, perquè tots tenim ferides o experiències que de vegades ens fan sentir por, inseguretat o dolor. Però de vegades, si volem tenir relacions sanes, hem de passar per aquests sentiments per no carregar les ferides a l’altra persona.

Què fa que una relació es converteixi en tòxica?

— Quan hi ha patiment pels comportaments entre les persones. No un patiment de sanar ferides o inseguretats, sinó de generar encara més inseguretat o dolor.

I això es pot revertir? 

— És molt difícil, perquè quan s'estableixen dinàmiques, canviar-les és molt complicat. Es pot amb molta, molta, molta feina. I amb algú ajudant des de fora, perquè és des de fora que les coses es veuen més clares. 

Diu que els límits són amor.

— Sí, perquè hi ha d'haver aquesta honestedat de poder-li dir a l'altre el que no volem o no ens agrada. Quan creiem que l’amor ha de ser incondicional és quan es comencen a traspassar límits perillosos. És sovint la llavor de relacions de maltractament o d’abús de poder. 

I per què ens costa posar-los?

— Una part molt important són les nostres creences. Les generacions nascudes abans del 2000 som analfabets emocionals. No vam tenir una educació que ens ensenyés com identificar el que sentim, com expressar-ho i com tenir empatia amb els altres. Ens movem una mica a les fosques. I d’altra banda l’educació que hem rebut sobre l’amor -també als contes i a les pelis de Disney- és que ha de ser incondicional. De manera que si els posem, tenim la creença que som persones egoistes.

O sigui que l’amor real no és incondicional?

— L’amor pot ser superreal, però ha de tenir uns límits. Perquè tots tenim tendència a ser persones complaents o dominants. I si no hi ha límits és quan es generen relacions de poder. 

Diu que els joves són més bons emocionalment.

— Hi ha més educació emocional. Però també és fàcil que s’espatlli, i crec que estem en un punt molt important.

Per què? 

— S'està sobreetiquetant. Els joves tenen ara tota la informació del que és la salut mental, dels factors que són estressants o angoixants, i això està molt bé. Però no podem medicalitzar-ho tot. I em fa por que anem d’un extrem a l’altre. Abans tot era invalidació, un nen plorava i se li deia: "Vinga, espavila, que no ha estat res". Ara potser hi ha tendència a posar sempre un nom i a diagnosticar. Hem de tenir cura. 

Hi ha qui diu que tot això té a veure amb una visió capitalista, de mirar-se el melic sense parar.

— És important, això. Perquè no ens hem de sentir egoistes per posar límits, perquè és una cosa que té a veure amb mi. Però hem d’entendre que quan ho fan els altres, no és un atac. L’altre també s’ha de poder expressar. Si no, hauria escrit un llibre només per convertir egoistes i narcisistes. 

I està bé també enviar en algun moment a la merda… però de manera poc educada?

— Hi ha moments que està bé, és lícit i fins i tot necessari. Sobretot quan arribem al punt en què s’han traspassat les faltes de respecte o límits no negociables. Hi ha moments en què també pots dir: "T’engego a la merda perquè ja n’hi ha prou".