La catifa vermella dels Oscars: lluentons per no incomodar el poder
La catifa vermella de l’actual edició dels Oscars ha transcorregut sense estridències ni sobresalts. Hollywood ha fet, un cop més, la seva tradicional tasca de tirar un vel sobre els problemes del món i permetre oblidar durant unes hores que el planeta està caient a trossos. Una ocasió perduda per haver emprat un altaveu tan potent per remoure consciències o, si més no, incomodar una mica l’ordre establert.
Els vestits que s’hi han mostrat també semblaven ignorar totes les fractures del present –socials, migratòries, de gènere– i han apostat per una espectacularitat sense fissures. Brillantines, lluentons i diamants perquè emetin una llum tan encegadora que dificulti mirar directament el món i veure-hi clar. Una ceguera que, de fet, és exactament la que desitjava l’Acadèmia i la que menys incomoda el govern de Trump.
Dones que semblin dones, però en la seva versió més edulcorada: cintures encotillades, tacons de vertigen, volums de conte i aires de princesa contemporània. És innegable, però, que hi ha hagut vestits impressionants, com els de Demi Moore, Teyana Taylor, Barbie Ferreira o Audrey Nuna. Una espectacularitat que, alhora, deixava clar que no hi havia espai per a moments tan icònics i disruptius com el que va protagonitzar Björk amb el seu famós vestit de cigne (encara avui insuperat) a la cerimònia dels Oscars de l'any 2001.
I els homes, homogenis i tenyits de fosc, han encarnat el príncep discret i impecable de rigor. Ni tan sols el nominat (i no oscaritzat) Timothée Chalamet –que ens té acostumats a estilismes més agosarats pel que fa a protocols i estereotips de gènere– ha escapat del vestit sastre, en aquesta ocasió de color blanc. Una normativitat que resulta especialment coherent amb les burles que ell mateix va dedicar fa pocs dies al ballet i a l’òpera. Al final, més que un home deconstruït, Chalamet sembla haver confirmat que és un senyor dels de tota la vida: dels que es vesteixen començant pels peus.
Si la política ha aparegut durant la gala, ho ha fet sobretot en forma de broma, de la mateixa manera que, pel que fa a la moda, la reivindicació ha quedat reduïda a un petit accessori de solapa. Una presència mínima, gairebé ornamental, si tenim en compte que vivim un dels moments de màxima tensió política i social dels darrers anys. Potser per això, més que una catifa vermella, la dels Oscars 2026 ha semblat una superfície perfectament envernissada: prou brillant per reflectir el glamur de Hollywood, però massa polida per deixar-hi veure cap esquerda.