Les ‘cheerleaders’ també parlen català

BarcelonaLes pel·lícules i sèries nord-americanes d’adolescents que estudien a les high schools solen tenir dos personatges imprescindibles: el líder de l’equip de futbol americà, el quarterback, i la seva fidel acompanyant -i quasi sempre parella-: la cap de l’equip de cheerleaders.

La cultura dels Estats Units, mestra absoluta en l’art d’exportar tradicions i costums a través dels seus potentíssims mass media, s’ha anotat un altre gol. Les cheerleaders ja no es limiten a certs escenaris esportius (el Barça de bàsquet en té des de l’any 2000) sinó que l’activitat com a pràctica esportiva ha desembarcat a casa nostra i conviu avui amb el twirling, una evolució de les majorettes, molt populars a Catalunya fa unes dècades. Davant l’auge del cheerleading, la Federació Catalana de Ball Esportiu va decidir implicar-s’hi ara fa uns anys i regularitzar la situació. I ara ja hi ha fitxes, competicions i normatives.

Sembla clar que la febre de les cheerleaders ha arribat a Catalunya; per quedar-s’hi?

Pionera

Tot va començar el 2011 quan Adriana Boy, una canadenca de 29 anys, va aterrar a Barcelona per estudiar un grau en educació primària. Després d’haver guardat les maletes a l’armari, va fer el que, per a ella, resultava una necessitat vital: buscar l’equip de cheerleading que hi hagués més a prop de casa seva per inscriure-s’hi i continuar la seva passió. “Després de googlejar una estona, em vaig adonar que el que era tan popular al Canadà i als Estats Units, aquí simplement no existia”.

Per això, l’Adriana va decidir crear el primer club d’animació competitiu a Catalunya, el BCN Cheer, amb el suport d’un grup de noies que havia conegut a la carrera. En aquest sentit, la canadenca vol deixar clara la diferència entre BCN Cheer i el cas del Palau Blaugrana: “Les Dream Cheer del Barça són un equip d’entreteniment i no de competició. Jo volia competir, com feia a casa meva”.

Americanització

Preguntat per aquesta recent popularitat del cheerleading a Catalunya, el sociòleg Francesc Núñez l’atribueix al procés de globalització, el mateix que va fer que una canadenca com Boy acabés estudiant en una universitat de Barcelona. En aquest sentit, destaca també el poder dels mitjans de comunicació i les imatges que difonen. Malgrat l’impacte de l’americanització, el sociòleg explica que la Lliga de Futbol Professional (LFP) és un fenomen comparable, ja que és retransmesa constantment pels mitjans de comunicació i “atreu tot tipus de públic, que acaba gastant diners en equipacions futbolístiques, per exemple”.

El cheerleading té dues modalitats: el cheerdance i el cheerleading all star. El primer combina disciplines de ball com el hip-hop o el jazz i utilitza els clàssics pompons, mentre que l’ all star (disciplina on s’inscriu el BCN Cheer) és una barreja d’acrobàcies, ball i gimnàstica i no fa servir pompons. L’objectiu de totes dues és competir amb altres equips. Al principi, això resultava impossible -BCN Cheer era l’únic club- però ara ja n’hi ha cinc de federats i s’enfronten entre ells.

Un d’aquests altres clubs federats és el Thunders Barcelona, nascut l’any 2014 i integrat per sis exmembres de BCN Cheer. “Vam decidir obrir un club nou perquè a BCN Cheer se centraven massa a competir i nosaltres volem dedicar-nos més a donar a conèixer aquest esport, tot i que també competim”, explica Laura Sala, una de les fundadores i exgimnasta. Sala comenta que la mentalitat del cheerleading dels Estats Units no és la que elles difonen. “Allà els responsables dels clubs viuen d’això, i nosaltres només ho fem perquè ens agrada”.

Estereotips i sexualització

Un dels estigmes que persegueix les cheerleaders és la imatge que n’ha transmès Hollywood: noietes superficials, sense inquietuds intel·lectuals i obsessionades amb el seu aspecte físic i l’aprovació masculina. “Sí, hi ha gent que s’ha burlat de mi quan els he explicat que era animadora”, confessa Carla Fuster, que es va apuntar a BCN Cheer després d’una estada estudiantil als Estats Units, on va descobrir “de veritat” què volia dir ser cheerleader.

Francesc Núñez remarca que cal desvincular aquest esport de la idea que només el practiquen noies guapes i superficials. “Les cheerleaders han de viure amb l’estereotip que s’associa a aquest esport. Moltes activitats tenen un clixé que ens orienta”, explica Núñez. “En cap cas considero que el cheerleading sigui una forma de submissió perquè les noies, especialment aquí, ho fan perquè volen i no perquè hagin d’animar cap home”. Tot i això, “als Estats Units sí que hi ha una sexualització de la dona que busca atreure més públic als partits. Això tampoc es pot obviar”.

Un ‘look’ polèmic

La roba -o més aviat l’escassetat de roba- és un dels altres elements controvertits. Les cheerleaders consultades expliquen, però, que és necessari que sigui curta perquè, si no, podria fer que rellisquessin o s’hi enganxés alguna mà en el moment de fer una acrobàcia, i que alguna prengués mal. “Als entrenaments, alguna vegada hem tingut algun ensurt quan una de les noies que enlairàvem vestia una dessuadora i se’ns ha quedat alguna mà per dins la roba”, explica Fuster. Tot i algun accident puntual, remarquen que les lesions en aquest esport no són més greus ni freqüents que en d’altres. “La màxima prioritat d’un equip és sempre que la flyer [la noia que és llançada enlaire] no caigui. Si ha de caure malament, ho ha de fer sobre les companyes per causar-li el mínim mal possible”, detalla Sala.

Suport institucional

Miquel Alonso, vicepresident de la Federació Catalana de Ball Esportiu (FCBE), explica que, després d’un intent fallit d’incloure-hi el cheerleading el 2011, un any més tard Boy va demanar-los suport i la institucionalització de la disciplina. Gràcies als seus coneixements, es va poder establir una normativa i les bases per dur a terme el primer campionat de Catalunya, l’any 2015, i un open el mateix any.

Ara, després de dos campionats de Catalunya i dos open, Alonso es mostra “molt satisfet” i confia en un creixement: enguany ja hi ha 15 conjunts i 190 federades. Alonso calcula que el 2017 se superarà la xifra de 200 federades. “Veient l’interès creixent pel cheerleading, i que no hauríem dit mai, hem creat cursos de formació per a tècnics a la Federació i les atletes que vulguin competir han d’estar federades. Així ho tenim tot regulat”, diu. Tot i això, admet que encara s’està a “anys llum” del nivell de formació i competició existent a Anglaterra o els Estats Units. De moment.