Historiadora De L’art I De Les ReligionsEn el context científic, el coneixement és la capacitat de l’ésser humà per comprendre, per mitjà de la raó i el mètode experimental, la naturalesa, la qualitats i les relacions de les coses fent ús del llenguatge analític i discursiu. Però el coneixement no és només un, també pot tenir diversos significats segons el context.
En els últims anys, conceptes com els de coneixement o intel·ligència han estat posats a revisió com a resultat de nombrosos estudis que han donat lloc a una àmplia gamma de definicions específiques que ja no ens permeten parlar d’un únic coneixement o d’una única intel·ligència, sinó que ens veiem obligats a tenir en compte la seva multiplicitat. Així doncs, parlem de coneixement filosòfic, científic, empíric, intuïtiu, directe, indirecte, etc., sense que això ens porti a una visió fragmentada de la realitat. Però quins són els seus límits? Què passa quan ens endinsem en aquell espai que ens mostra una realitat que està més enllà de totes les nostres concepcions i representacions, més enllà del llenguatge analític, entrant en l’espai del que anomenem inefable?
Hi ha un coneixement que no requereix ni forma exterior ni cap expressió per arribar a entendre la veritat, ni tan sols per comunicar a altres intel·ligències allò que ha conegut. Aquest coneixement ens obre a altres possibilitats de comprensió, ja que no està limitat pel llenguatge formal, de vegades estàtic i definit en els seus significats. No pretén atrapar la realitat sinó que deixa que ella s’expressi lliurement i ens recorda que la nostra facultat primordial no és la parla sinó l’escolta; no es fonamenta en l’esforç sinó en l’entrega, no es proposa fites per assolir sinó que senzillament demana la nostra plena presència. Aquest coneixement silenciós no ens convida a comprendre la realitat sinó a obrir-nos-hi.