Per què ens costa tant desconnectar del ritme accelerat?

BarcelonaEstem en un moment en què la vida quotidiana sembla marcada per la velocitat, l’autoexigència i la sensació constant de no arribar a tot. Cada cop ens sembla més difícil aturar-nos a escoltar el nostre cos i les emocions. D’això en parla la doctora en neurociència i psicologia clínica Noelia Samartin Veiga, autora del llibre Has venido a vivir (Penguin Random House Grupo Editorial, 2026).

La disciplina neix de la voluntat pròpia, però sovint ens autoexigim fins a l'extrem i acabem actuant en contra del nostre benestar, només per evitar la incomoditat de renunciar a activitats que, tot i ser positives per a nosaltres, no sempre podem encaixar dins de la rutina. "No podem oblidar que vivim en un context, no podem aferrar-nos només a la culpa", explica Samartin Veiga. Recorda que moltes vegades ignorem les variables socials o laborals que condicionen la nostra capacitat de sostenir rutes. Posar tot el pes en la responsabilitat personal alimenta la culpa i invisibilitza el paper de l’entorn, que realment és un dels factors amb més pes a la nostra vida.

Aquesta mirada contextual també ajuda a entendre per què algunes persones poden mantenir ritmes tan exigents mentre que d’altres se senten fàcilment desbordades. En aquest sentit, insisteix en la importància de la flexibilitat mental: “No passa res si falles un dia, un dia no invalida el procés, és la nostra pròpia rigidesa la que ens irrita i acaba limitant”, assegura la psicòloga.

En els últims anys, s'ha popularitzat molt una idea que explica que les persones només necessitem 21 dies per adaptar-nos a un nou hàbit, però es tracta d'un fet no comprovat. “Això que es comenta dels 21 dies ven molt, però no és real, ni tan sols és una mitjana ben feta”, subratlla Samartin Veiga.Segons explica, molts dels missatges populars sobre el canvi personal simplifiquen processos que, en realitat, són molt més complexos. “El temps real perquè una conducta es consolidi pot anar aproximadament dels 18 als 254 dies, creant una mitjana d’uns 68 i, més enllà de la temporalitat, també existeixen altres factors que hi participen”, assenyala la psicòloga, característiques com ara la fricció amb la rutina o l’afinitat personal amb l’activitat poden facilitar o complicar la incorporació d’un nou hàbit.

Les emocions com a informació

Un altre dels eixos principals del llibre és la relació que tenim amb les nostres emocions. “Són senyals que es manifesten a través del cos i que convé atendre abans que s'identifiquin, no cal presentar una reacció immediata, però hauríem de reservar espais per observar què ens passa internament”, comenta l’autora. Ens recomana realitzar una escolta, si és possible diària, en què ens aturem per evitar mantenir les nostres emocions com a càrregues.

No és que no sapiguem interpretar les nostres emocions, sinó que sovint no deixem que el nostre cervell les percebi, hauríem d’intentar deixar temps per estar sense estímuls, una estona cada dia sense pantalles i distraccions, espais de silenci per comprendre allò que sentim.

“Tenim por d’apropar-nos a sentiments intensos i sentir-nos sols, per això intentem evitar aquestes situacions de silenci, però són beneficioses per al nostre benestar”, diu Samartin Veiga. La clau és disposar d’eines de regulació que permetin explorar l’emoció sense sentir que ens arrossega, hem de tenir allò que anomena “cordes de seguretat”, exercicis de respiració i altres tipus d’activitats semblants que ens ajudin a relaxar-nos i ens puguin ajudar a no caure en situacions que ens consumeixen.

L’estrès que ens protegeix

A més, per entendre millor les reaccions del nostre cos hem de tenir en compte com gestionem l'entorn en què vivim i com interpretem l'estrès que patim diàriament. “Un pas clau per reduir la càrrega mental i aprendre a viure sense esgotament constant és aprendre a prioritzar, hem de saber deixar anar allò que no podem controlar”, explica l’autora. És a dir, lluny de demonitzar l’estrès, hem de saber distingir entre aquell puntual, que prepara el nostre cos per respondre a situacions exigents, i l’estrès crònic, que impedeix el retorn a la calma.

També hem de reconèixer la dependència actual que tots experimentem amb la gratificació immediata. “Vivim en una cultura de la recompensa i estem desajustats respecte a com estem dissenyats pel que fa a les gratificacions, el cervell està preparat per a contextos amb pocs estímuls, però avui està exposat constantment a recompenses ràpides, això dificulta la paciència i la capacitat d'escolta emocional. Aquesta situació no es donava fa 30 anys, va aparèixer amb l'era de la informació”, afirma Samartin Veiga. A escala sensible és fàcil apagar les altres emocions que sentim per preparar-nos per a la següent fita a aconseguir, aquest és el motiu perquè és tan fàcil entrar en la sensació que molts cops patim de “mai no n’hi ha prou”.

Aquesta lògica s’entrellaça amb l’autoexigència i la necessitat de validació externa. Reduir-la és possible, però comporta un cost inicial que molts cops no estem disposats o preparats per assumir, la culpa o la vergonya que comporta decebre els altres. “Aquestes emocions són socials i ens fan sentir que, per culpa de les nostres decisions, el grup ens rebutjarà”, expressa la psicòloga, però en el moment en què el nostre cos comprova que no sentim cap mena de mal es comença a relaxar "a mesura que fem l’activitat i que veiem que no patim cap conseqüència negativa real comença a disminuir i a dir «D’acord, érem uns exagerats»", continua l’autora. 

En última instància, davant d’una cultura que premia la rapidesa i el rendiment, Samartin Veiga defensa un gest contracultural: aturar-se prou per preguntar-se què necessitem realment. Amb Has venido a vivir no ens ofereix un simple manual de solucions, l’autora conclou convidant-nos a replantejar la nostra relació amb el cos i les emocions, a reflexionar sobre les prioritats i expectatives personals i a replantejar-nos la relació que tenim amb el temps i els hàbits diaris.