Estils06/02/2022

David Steindl-Rast: “En lloc de violència, una conspiració en benefici del conjunt”

El monjo benedictí s’inspira en la tradició islàmica dels 99 noms de Déu per reflexionar sobre el present

BarcelonaParlar no sempre és definir, explicar, donar un sentit únic. Les paraules són més que termes de diccionari: entonació, història, emoció, intuïció, experiència, context… Les paraules canvien, modulen converses, viuen. N’hi ha que defugen fins i tot el sentit i la definició i, no obstant això, són pronunciades constantment. Potser la més característica d’aquestes paraules sigui Déu

“La paraula Déu prové del descobriment més carregat de conseqüències de la història humana: és un artefacte prehistòric, encara avui incandescent pel foc en què va ser forjat”, afirma el monjo benedictí David Steindl-Rast. Com anomenem aquesta paraula? Com anomenem Déu? A la tradició islàmica és central el pes dels “noranta-nou noms de Déu”. Una religió coneguda pel seu estricte monoteisme desplega, amb aquestes noranta-nou paraules, un diccionari propi que circumval·la una noció emparaulada, Déu, esquiva, indefinible.

Cargando
No hay anuncios

Inspiració per avui

Aquests “noranta-nou noms de Déu” de l’islam, ¿pertanyen només a una cosmovisió determinada o bé les altres tradicions religioses s’hi poden inspirar? I, avui, encara ressonen? ¿Algú que no pertanyi a cap religió hi pot trobar també sentit? Per a David Steindl-Rast, la resposta és senzilla: “Per als cristians és de gran importància la trobada plena de veneració amb els noms de Déu a l’islam. Ja només el fet d’ocupar-se’n pot significar una disposició a l’entesa. I què hi ha més necessari avui que la disposició a l’entesa? La supervivència de tots nosaltres en depèn”. 

Cargando
No hay anuncios

Amb aquesta finalitat publica ara 99 nombres de Dios (Herder), que no només s’adreça als cristians, sinó a una època necessitada de reflexió i cultiu de la consciència més enllà d’un credo en particular. Steindl-Rast, de 95 anys, va néixer a Viena i va emigrar als Estats Units a la dècada de 1950, on va entrar a l’orde de Sant Benet i amb pocs anys es va convertir en un dels referents mundials en l’àmbit del diàleg entre religions. Durant dècades ha combinat els temps de recés i silenci amb una fervorosa activitat pública a tot el món, amb centenars de conferències, articles i nombrosos llibres, especialment sobre el diàleg entre el cristianisme i el budisme i entre ciència i fe. 

“Totes les religions de la humanitat són el nostre patrimoni comú. Aquesta riquesa és molt més valuosa que una llibreta d’estalvis amb molts dígits”, sosté. L’any 2000 va fundar Network for Grateful Living, una organització global no confessional que fomenta una vida agraïda per catalitzar el poder transformador de la responsabilitat personal i social.

Cargando
No hay anuncios

Amb el nou llibre, s’acosta a l’islam d’una manera respectuosa i alhora participativa: no es limita a parlar de l’altre, o a parlar amb l’altre, sinó que deixa que l’altre parli en ell. D’aquest diàleg profund, el monjo n’extreu breus reflexions que comparteix amb un diàleg actual, interconfessional, proper. “Els noms de Déu –afirma– no són com peces de roba amb què revestim un Déu ja conegut. Tot Déu que podem representar-nos és un ídol. Els noms de Déu sorgeixen de la nostra experiència, que intueix una realitat última irrepresentable. I aquesta és i continuarà sent contradictòria per a nosaltres. Aquí rau la paradoxa: com més profund és el nostre pressentiment de Déu, tant més grans ens tornem i tant més evanescents alhora”. I afegeix: “Tot discurs sobre Déu diu en primer lloc alguna cosa sobre la nostra experiència humana de Déu, i només indirectament alguna cosa sobre la realitat última. Els noms de Déu parlen de la nostra vivència d’allò que sorgeix infinitament més enllà de tot el que es pot representar”.

Confiança i agraïment

A l’islam, els noranta-nou noms acosten l’enteniment humà cap a Déu, sense copsar-lo mai del tot, però també hi ha la relació inversa, en el clàssic joc del donar i rebre que fonamenta la vida: cada nom els creients l’han d’experimentar, atendre, fomentar en la seva acció quotidiana. Fins i tot és costum posar noms propis que contenen algun d’aquests noranta-nou noms precedits del terme àrab abd (servidor), com Abderrahman (servidor de la Misericòrdia), Abdelwahid (servidor de la Unitat), Abdelwadud (servidor de l’Amor), Abdelatif (servidor del Subtil), etcètera. 

Cargando
No hay anuncios

Steindl-Rast recull aquesta doble direcció de parlar de Déu i dels humans, i de cadascun dels noms divins n’escriu també una reflexió per al nostre comportament diari. Així, per exemple, al parlar d’Al-Mu’min (Fiable) recorda que l’arrel semàntica dona la paraula central de les tres tradicions abrahàmiques, amén, i demana que ens preguntem: “Tinc coneguts d’alguna de les altres tradicions de l’amén? ¿Podria trobar avui l’ocasió per parlar amb alguna d’aquestes persones de com la paraula amén ens uneix? Si només conec persones de la meva pròpia tradició, com puc conèixer algú d’una altra? Doncs això és el que la situació actual del món exigeix”. 

La relació personal que establim amb aquests noranta-nou noms també té una repercussió social, política. Davant d’un nom com Al-Malik (Rei), Steindl-Rast assevera: “El sistema de poder del qual prové el nom de Déu rei, avui dia el coneixem prou bé per l’experiència quotidiana sigui on sigui que visquem. És la piràmide de poder de la nostra societat, consistent en innombrables piràmides de poder més petites del mateix tipus. Totes elles es caracteritzen per la violència, la rivalitat, l’opressió i l’explotació. Però, a diferència d’això, a la natura trobem, en lloc d’una piràmide de poder, una xarxa de xarxes. En lloc de violència, una conspiració en benefici del conjunt. En lloc de rivalitat i opressió, hi trobem un recíproc donar i rebre i, en lloc d’explotació, compartició. A l’univers, Déu és rei en el sentit d’un poder ordenador que tot ho vivifica”. I feta l’explicació, conclou amb una perla atemporal: “O Déu és rei o ho són els poderosos d’aquest món. Qui anomena rei a Déu –i es comporta amb consonància– desafia amb tota radicalitat el sistema de poder existent i posa en qüestió el poder dels poderosos. Dir aquest nom exigeix valor: el coratge per establir un ordre del món completament nou”.