Per una filosofia empàtica i atenta

BarcelonaCrispació. Dolor. Catàstrofes amuntegant-se entre titulars. Per a molta gent, filosofar és perdre el temps, un luxe entre tanta devastació i la necessitat, imperiosa, de guanyar-nos la vida, d’esquivar els obstacles, de sortir-nos-en. Però la filosofia no té per què veure’s dissociada de la vida diària, ni quedar marginada a cercles intel·lectuals elitistes i enfrontats entre si. Pot haver-hi una filosofia conciliadora, que begui del cos i de l’ànima, que sigui capaç d’acaronar la ciència i l’espiritualitat. Filosofies que, sense menysprear la intel·ligència, quedin preses per la intuïció i l’emoció i que enalteixin el que anomenem consciència, probablement el grau de llibertat més elevat -i efímer- que l’ésser humà pugui assolir.

Una filosofia del seu temps, però que trobi ressonàncies en reflexions del passat, allunyades fins i tot culturalment, i també en propostes que sorgiran més endavant -de les tradicions mil·lenàries d’Orient a la recerca quàntica-. Una filosofia que desconfiï de les certeses inamovibles, denunciï déus despòtics amb perfils massa ajustats als desitjos dels seguidors -i no només en la religió, també en la ciència- i desafiï lleis eternes, inamovibles, que encarcaren el procés vital i el fan mecànic (en el cas científic) o súbdit (en el religiós) d’una realitat conclosa i traçada des de l’inici, que tots nosaltres només ens limitem a seguir-la. Una filosofia, en definitiva, alliberadora.

Una proposta estimulant

“El model mecanicista té perplexa i confusa la nostra civilització. Un model que debilita el pensament i el fa trontollar des del fons mateix de l’ésser conscient. ¿Per què haurien de ser irreformables les abstraccions científiques? Si per alguna cosa ha de servir la filosofia és, precisament, per criticar els conceptes”, diu l’astrofísic i doctor en filosofia sànscrita Juan Arnau. Així doncs, continua, “la filosofia no és una ciència més, la seva funció seria harmonitzar i completar les ciències, incorporant-hi els testimonis dels grans poetes i místics i les experiències estètica i religiosa”. La filosofia no com a camí segur, com el de la ciència, sinó com a actitud d’inclinar-se per deixar espai a la sensació d’astorament suscitada pels poetes i místics, més propera a la recerca de l’emoció artística que no pas a les feixugues apories intel·lectuals. Arnau, que va publicar fa dos anys Manual de filosofía portátil (Atalanta) per allunyar-se “de l’esperit de pesantor que infecta la filosofia, i la mania erudita de parlar només per als que comparteixen càtedra o facultat”, ens ofereix ara a la mateixa editorial l’estimulant obra La invención de la libertad.

De la mà de tres reconeguts filòsofs que van viure a cavall dels segles XIX i XX (William James, Henri Bergson i Alfred North Whitehead), el pensador valencià ens proposa emprar l’eina filosòfica per superar vells paradigmes que ens impedeixen assaborir, encara que sigui breument, l’experiència inigualable d’una vida lliure. “La llibertat no és la possibilitat d’escollir -ens recorda Arnau-, és un reajustament interior, un mirar la mirada que contradiu la noció de llei eterna, immutable i aliena al món. En general, la ciència assumeix que la realitat està, d’alguna manera, completa i que la funció del científic és simplement elaborar models que la descriguin i ajudin a percebre’n el curs. Però aquestes mateixes descripcions afegeixen alguna cosa al món i, per tant, després de l’activitat cognitiva la realitat ja no és el que era”.

Creadors de realitat

Si prenem consciència d’aquesta coparticipació en l’esdevenir del món, puja inevitablement la nostra dignitat, però també una responsabilitat màxima que no ens deixa indiferents ni passius. La inclusió, eix vertebrador de tot l’Univers, funciona també com a proposta de canvi: “L’Univers, com a simfonia inacabada, pot tendir cap a l’harmonia o l’estridència i, fins a cert punt, depèn de nosaltres”, ens diu Arnau, que reflexiona: “En un món perfecte, la llibertat només suposaria la possibilitat d’empitjorar les coses. Si tot té una finalitat ja establerta, un pla prèviament traçat, si som només éssers en mans d’unes lleis eternes i indiferents, estoiques, la vida esdevé farsa i representació, una falsificació de la vida perpetrada per l’encís matemàtic, una vida no viscuda, de zombis i autòmats”, on el temps -l’instant present- s’ha esvaït.

No obstant això, i resseguint el pensament del premi Nobel Henri Bergson, les coses no estan en el temps, les coses són el temps. “No té sentit -explica Arnau sobre el pensament de Bergson- concebre primer la cosa i després veure-la afectada pel temps, ja que el temps és el material de què estan fetes les coses. El que anomenem «ser» és, en realitat, temps. De fet, cap cosa és, sinó que està constantment sent, fent-se. Més que la identitat, li interessa el canvi, madurar, crear-se d’aquelles entitats fetes de temps i que el llenguatge ens empeny a denominar coses”.

En l’àmbit d’aquest moviment constant, no mecanitzat -és a dir, imprevisible i incontrolable-, els tres filòsofs protagonistes del llibre van interessar-se també per la metafísica i els valors espirituals, reconeixent-ne efectes positius, com el fet d’alentir el temps per viure’l amb plenitud i atenció, i poder així penetrar en la consciència de l’altre al mateix temps que s’aprofundeix en la pròpia, exercici fonamental per al budisme.

Aquesta creació, coral i contínua, inclou Déu en lloc de negar-lo o situar-lo en un pla extern i rígid. Com va escriure Bergson: “Déu no és allò que està completament fet, és vida incessant, acció, llibertat. La creació no és un misteri, l’experimentem en nosaltres quan actuem lliurement”. De fet, un jove poeta sevillà que assistia a les populars xerrades de Bergson va sintetitzar aquest pensament en uns versos que han passat a la posteritat (“ Son tus huellas / el camino y nada más; / caminante no hay camino, / se hace camino al andar ”) i que es canten encara avui dia com a alternativa als dictats -financers, polítics, religiosos, científics- que volen, obtusos, retenir allò que ha nascut per no ser retingut.