Daniel Tubau: "Els malvats poden ser molt feliços"

Daniel Tubau és filòsof i escriptor. Publica Siete maneras de alcanzar la felicidad según los griegos (Ariel), on convida a fugir d'eslògans i tornar als clàssics per pensar què podem considerar avui una vida feliç.

El títol pot semblar d'autoajuda.

— Inicialment s’havia de dir El bon dimoni, que és com definien els grecs la felicitat: eudaimonia. Ells ho entenien com tenir bon esperit. I m’agradava evidenciar que la felicitat no és una idea moderna ni un invent de la Coca-Cola, els grecs ja en parlaven i consideraven que era el més important per a l’ésser humà. 

Parles de set escoles per trobar la felicitat.

— Sòcrates i Plató, els cínics, Aristòtil, els estoics, Epicur, els escèptics i Demòcrit.

Comencem pels primers.

— Plató i Aristòtil els poso junts perquè, quan parlen, en molts moments no saps si ho fa un o l'altre. Plató és escapista, situa la felicitat a un altre món, i ve a dir que només la trobarem en successives reencarnacions. I per a Sòcrates la felicitat és coneixement. El que és fonamental és la virtut i, per ser virtuós es necessita coneixement. 

També era important per a Aristòtil.

— Ell parlava de desenvolupar capacitats. Deia que el coneixement és molt important, sí, però també afirmava que la millor de les vides és la contemplativa. I això no vol dir meditar ni mirar una paret blanca, sinó observar la naturalesa, tenir curiositat i desenvolupar així totes les capacitats que tenim per poder aconseguir una vida plena. 

I això de ser cínic i feliç?

— No parlem del que entenem avui dia per cinisme. Avui parlem de gent que menteix, però els cínics eren tot el contrari. Coneixes la història de Diògenes?

Explica…

— Doncs a Diògenes el Cínic se li acosta Alexandre el Gran i li diu: “Oh, Diògenes, digues el que necessites i t’ho donaré. Soc l’emperador Alexandre”. I ell li respon: “Doncs aparta't una mica, que em tapes el sol”. De manera que tenien aquesta insolència de dir el que pensaven. Anaven despullats pel carrer, hi feien l’amor, no tenien prejudicis socials sobre les coses. Avui sembla exagerat, però van influir molt en els estoics. 

Per què?

— Es veu que quan s’incendiava la ciutat de Priene i tothom corria amunt i avall intentant salvar coses, hi havia un cínic amb les mans buides. I li deien: "Què fas que no portes res?" I ell deia: "Tot allò meu, ho porto amb mi". És una frase que s’atribueix als cínics, i ja recull la idea de no dependre de l’exterior, que després assumeixen els estoics. 

Ara estan de moda.

— És impressionant. El 2008 vaig escriure un article explicant com els estoics eren els grans oblidats. Ens diuen que hem de distingir les coses que depenen de tu i les que no. I les que estan fora, no t’han de preocupar ni d’importar. I així, són capaços d’aguantar moltes coses. Hi ha l’exemple clàssic d’Epictet. 

Recordem-lo.

— Epictet era esclau, i el seu amo li aplicava una màquina de tortura a la cama, i ell sempre l’advertia que l'hi trencaria. I l’altre continuava. Fins que finalment, li va trencar la cama. I Epictet li diu: “T’ho vaig advertir, ara tens un esclau coix”. 

Parlem de plaer.

— Aquí tenim la parella Epicur i Aristip, els filòsofs del plaer. Epicur tenia dolor, es trobava malament, de manera que per a ell trobar-se bé ja era una festa. Per això deia que l’absència de dolor ja era plaer. I fins i tot deia: "Fixa’t en els nens i els animals, s’acosten a allò que els proporciona plaer". Com si aquesta recerca fos una cosa natural. 

I Aristip?

— És gairebé l’únic que diu que el que és realment important, més que la felicitat, és el plaer. Que només has de pensar en el plaer del moment, perquè és l’únic que existeix. 

Quins són els teus preferits?

— M’agraden molt els escèptics, però crec que el meu preferit és Demòcrit. 

Com s’és escèptic i feliç?

— Rebutgen la veritat absoluta, no són dogmàtics i dubten de tot. De manera que entenen que tot pot tenir opinions a favor i en contra, i arriben així a una espècie d’equilibri. I és aquí, diuen, quan arriba la tranquil·litat i podem ser feliços: sabent que no ens podem obsessionar per no conèixer la veritat absoluta. 

Per què el teu preferit és Demòcrit?

— És el filòsof del bon humor. Per a ell la felicitat és el bon ànim, i això vol dir un estat de serenor, en què de tant en tant hi ha alegries i plaer, però amb moderació. Era investigador, i va desenvolupar la “teoria atòmica de l’Univers”. I era un home curiós. M’agrada la gent curiosa. 

Totes aquestes idees ens arriben avui dia.

— Buscava precisament això, amb el llibre. De vegades anem als grecs clàssics com si fossin uns gurus. I tenien un caràcter discutidor. I per això sobreviuen i ens interessen i encara tenen coses a dir-nos. 

Creus que el coneixement produeix felicitat?

— Jo crec que si l'obsessió és saber-ho tot, seràs molt infeliç, si no és que apliques un mètode que funciona: enganyar-te a tu mateix. 

Però ser lúcid no és incompatible amb ser feliç?

— Els grecs ja associaven en molts casos coneixement al dolor, i García Márquez té aquella frase de: “Quan era feliç i indocumentat”. La filòsofa Martha Nussbaum ha fet moltes investigacions amb dones a l'Índia. I explica que fa anys van anar a pobles a preguntar a homes i dones si eren feliços. I els homes es queixaven molt, molt més que les dones. I deu anys després van tornar als mateixos llocs i les dones es queixaven molt més i tenien menys percepció de felicitat. Era pitjor la seva situació? No necessàriament. Però havien obtingut consciència que moltes de les coses que els passaven podien tenir solució i tenien dret a protestar. El coneixement les va portar a veure que no eren tan felices. 

Es pot ser dolent i feliç?

— És una paradoxa, i hi ha discussió. Sòcrates diu que no es pot ser feliç si ets malvat. Jo crec que de vegades ho idealitzem, però em sembla que poden ser molt feliços dins del seu concepte de felicitat. Aristòtil diria que no és una vida plena, però tot això ja és discutible. 

Déu té algun paper en la felicitat?

— Per a mi, que no crec en cap déu, cap. En té per als religiosos, perquè troben allà una sèrie de respostes. I per a mi, qualsevol déu raonable, no voldria que estiguéssim infeliços en aquest món, per estar bé en el següent. Seria un sàdic, no?

Què penses de llibres com Happycracia, que critiquen justament aquesta cerca de la felicitat

— Ho respecto, i crec que no s’ha d’estar obsessionat per la felicitat, però sí que crec que està bé aturar-nos i reflexionar sobre com vivim. I saber si és la manera com volem viure. 

Què és la felicitat?

— Em fa por donar una resposta. Però crec que és sentir-se ple. Sentir que estàs aprofitant la vida, la ment i la teva sensibilitat.