Insegura estàs més guapa: ¿què hi ha darrere de la bellesa a les xarxes?

Ella encarna totes les contradiccions del feminisme modern: és una empresària exitosa, mare autosuficient, lliure de matrimoni i que ha construït un imperi gràcies a la seva imatge. Tota una girlboss. I, tot i això, el seu feminisme no qüestiona ni critica el patriarcat, sinó que, simplement, aspira a tenir-ho tot. Ella és la model i influencer Kylie Jenner, una de tantes que han triomfat a les xarxes socials mostrant un nivell de bellesa i perfecció tan elevat que no ha fet sinó enfortir el sistema del qual tantes dones intenten escapar. Un estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení.

Almenys tot això és el que critica Ellen Atlanta en el seu llibre Diva virtual (Deusto, 2025), on la periodista britànica dissecciona el negoci de les influencers com un símptoma del que viuen avui milions de noies i dones que es veuen abocades a admirar i imitar el seu tipus de contingut.

De fet, ella mateixa confessa que durant una dècada ha participat de forma personal i professional en aquest sistema, sent consultora per a marques de la indústria cosmètica com BeautyCon i Estée Lauder, motiu pel qual es va decidir a escriure aquest llibre. “Volia entendre la meva pròpia complicitat, de com he treballat en un món en què s’entrena les dones a ser visibles i desitjables, alhora que les erosiona de forma silenciosa”, explica.

Per a ella, d’aquest món virtual és difícil sortir-ne indemne: “Fins i tot quan pots criticar intel·lectualment el sistema, encara estàs emocionalment format per ell”, assegura l’autora, que intenta en el llibre “cartografiar la trampa des de dins”. Una trampa on la nostra fe en la bellesa es converteix en una profecia autocomplerta: una vegada creiem que és la moneda principal en l’àmbit social, més busquem legitimar el nostre esforç estètic i, sense voler, més reforcem el sistema que ho propicia.

Experiment virtual

No són pocs els estudis que mostren que, com més seguidors es tenen a les xarxes, més augmenta en les dones la pressió per ser atractives. “I com més èxit tenen, pitjor es veuen. És un cercle viciós molt difícil de trencar”, assegura. Tot un fenomen al qual es veuen abocades les dones mil·lennials i centennials, les primeres generacions en veure’s exposades a la cultura digital d’una forma tan massiva. “S’han criat en un experiment social, entre milers de fotos i un munt de persones amb qui comparar-se”, lamenta l’autora, que remarca un estudi fet durant la dècada del 2010 on s’assegurava que les taxes de depressió, ansietat i autolesions s’havien disparat arran de l’auge de les xarxes socials.

Existir com a noia jove avui significa navegar entre dues paradoxes, segons Atlanta: “És sentir-se molesta per les imatges de les xarxes, alhora que les consumeixes i recrees el mateix contingut de forma obsessiva”, lamenta.

La realitat és que les xarxes socials s’aprofiten d’una cosa natural –el desig de ser vist– i la converteixen en una arma. “Les plataformes estan construïdes per recompensar la visibilitat, però només d'un cert tipus. Prometen connexió, però els seus algoritmes prosperen amb la comparació. Per a les noies i les dones, això significa que cada publicació es converteix en una actuació i una prova: quanta validació et pot comprar el teu cos?”, reflexiona. Les xarxes socials converteixen l'autoexpressió en autovigilància. “És una mena de patriarcat digital: invisible, addictiu i disfressat d'empoderament”, alerta l’autora. Fins i tot el sociòleg Ben Agger descrivia les selfies sexis com “la mirada masculina feta viral”.

D’altra banda, a mitjans dels anys noranta les enquestes indicaven que el 83% de les adolescents llegien revistes de moda una mitjana de quatre hores a la setmana i revistes com Seventeen tenien una audiència estimada d’onze milions de lectores. Res a veure amb les xifres astronòmiques de seguidores que tenen avui influencers com les Kardashian. “Ara, en comptes de llegir una revista mensual o setmanal de trenta pàgines, podem rebre el mateix contingut en tan sols una sola hora”, continua l’experta.

Bellesa híbrida

La globalització de les xarxes també ha creat, segons Atlanta, un nou ideal de bellesa transcultural: “L'ideal s'ha tornat més "inclusiu", però també més impossible. És una mena de rostre globalitzat que pren trets de múltiples ètnies sense pertànyer a cap. Es comercialitza com a diversitat, però en realitat és un híbrid homogeni: un nas petit, ulls ametllats, llavis carnosos, pòmuls alts, pell bronzejada però no massa. Tot plegat no lliura a cap dona de la necessitat de millorar, i això és el somni de qualsevol capitalista”, apunta.

En aquest sentit, la tecnologia ha accelerat aquest procés gràcies als filtres i les aplicacions per editar imatges, que contribueixen a esborrar els matisos culturals i els estàndards de bellesa locals. El resultat és que tothom, a tot arreu, persegueix el mateix rostre: un arquetip digital que no existeix fora de línia.

L’ús dels filtres és cada vegada més gran, però paradoxalment, Atlanta assegura que avui dia existeix la il·lusió que la gent edita menys les fotos que abans. “El que passa és que ho fan de forma més meticulosa. És l’equivalent a un monyo despentinat: et pots passar hores intentant crear una cosa que sembla natural i despreocupada”, apunta. “Almenys el 2016 es veia molt quan les fotos estaven editades, però ara no. Al nostre cervell cada vegada li costa més distingir entre les imatges casuals i les que porten tot un procés de producció al darrere”, alerta.

Prendre consciència

Un cop vist el panorama, un es pot preguntar com podem lluitar contra aquesta dictadura dels filtres a internet i la perfecció per la imatge. “Primer de tot, reconeixent que els filtres no són només eines, sinó ideologies: ens ensenyen a veure'ns com a esborranys, sempre amb necessitat de correcció”, apunta Atlanta. La lluita, a parer seu, no consisteix en avergonyir les persones que les utilitzen, sinó a qüestionar la cultura que fa que la modificació sembli obligatòria.

Per això, proposa que, individualment, es facin petits actes de rebuig a aquest sistema, com publicar imatges sense filtres i parlar honestament sobre el que és real. A escala col·lectiva, l’autora també proposa exigir transparència a les plataformes i als anunciants: etiquetatge obligatori del contingut que ha estat alterat i visibilitat per a tota mena de cossos sense retocar. “Cada vegada que mostrem una cara sense editar, cada vegada que escollim la presència per sobre de la perfecció, reintroduïm una cosa radical al feed: la realitat”, remarca.

D’altra banda, l’autora recorda que l’empoderament en línia no es tracta de rendiment, sinó de participació amb consciència. “L’acte feminista és mantenir-se conscient dins del món digital. És publicar sense estar posseïda per la necessitat d’aprovació ni de convertir les teves creences en una marca”, continua. En altres paraules, es tracta de rebutjar la idea que la visibilitat és igual a valor. L'objectiu no és transcendir el sistema, sinó mantenir-se despert dins d'ell.

També considera important assegurar-se de seguir comptes que et facin sentir viu, que nodreixin o aportin coses que et facin sentir bé. De la mateixa manera, és igual d’important la vida fora de les xarxes. “Passa el temps amb persones a qui no els importi el teu espai, on sentis que el teu cos és un instrument, no un ornament o un contingut”, matisa. Finalment, l’autora anima les dones a ser aliades en comptes d’enemigues: “Hem d’enfocar l’energia col·lectiva i cuidar-nos i donar-nos suport mútuament allà on el sistema no ho fa”, conclou.