¿Per què hi ha tanta indiferència cap als problemes dels altres?

Barcelona“Això no va amb mi”, “tinc problemes més greus”, “cadascú que resolgui els seus temes”, “no vull mirar les notícies”, “no en vull saber res”. Sembla que vivim en un món on cada vegada ens importa menys el que els passa als altres i ens centrem només en el nostre propi benestar i el del nostre cercle més pròxim. Sobre aquest fenomen en va parlar el papa Francesc durant la seva primera missa a Lampedusa arran del drama migratori al Mediterrani. Ell deia que el món pateix la globalització de la indiferència, un missatge que va ser molt ben rebut, i no només dins del món religiós.

De fet, sobre aquesta tendència global cap al narcisisme ja en van parlar molt abans historiadors i sociòlegs com Christopher Lasch i Gilles Lipovetsky. “Deien que hem anat cap a un tipus de societat on les persones només es preocupen d’elles mateixes: de la seva feina, el seu pis, el seu lleure... I a molt estirar, de la seva parella, fills i pares”, explica el catedràtic i filòsof Francesc Torralba.

És una tendència que va en augment i no només es refereix a quan parlem d’immigrants en situació irregular o guerres, sinó també amb els mateixos captaires que ens trobem cada dia al carrer. “Si ens fixéssim durant hores en un rodamon que demana al metro, veuríem que només un cop cada molt algú se li apropa per veure si necessita res”, continua Torralba. Un altre símptoma d’aquest mal també es veuria en la quantitat de persones grans que viuen soles i que ningú s’assabenta de la seva mort fins al cap d’uns dies després.

Segons Torralba, aquesta “epidèmia” encara és més greu a les ciutats. “Com més massificació a la societat, més indiferència. En un poble és molt difícil la indiferència perquè tothom es coneix i és més fàcil ajudar. A les grans ciutats, però, l’altre forma part del decorat, està més deshumanitzat”, apunta.

Insensibilització

¿Com hem arribat fins aquí? "Segurament perquè hi ha una multiplicació de males notícies i això genera un sentiment d’impotència: «Com que jo no ho puc canviar, per què m’hi he d’implicar?»", continua el catedràtic. És a dir, hi ha una actitud de dimissió i conformisme davant dels mals dels altres.

Per a la psicòloga i presidenta de la Fundació Ecologia Emocional, que enguany celebra els trenta anys, el fet de viure bombardejats d’estímuls i informacions negatives fa que acabem anestesiats i insensibilitzats. “Quan una cosa es repeteix molt, arriba un moment que ja no en fem cas, no perquè no ens importi, sinó perquè ja hem superat tot el que podíem suportar i busquem un sistema de fugida. Per a uns pot ser la violència, però per a molts altres seria la indiferència”, apunta Conangla.

En altres paraules, no és que siguem persones sense valors ni sentiments, sinó que, davant del que ens fa mal, ens creem aquesta mena d’autoprotecció. Ara bé, la indiferència és un mecanisme de defensa que ens porta a la soledat i l’aïllament. Crea persones allunyades, faltades d’empatia, desconnectades de si mateixes i amagades sota múltiples capes emocionals. Per això, quan apareix el patiment aliè, no el senten. I en aquest paisatge gelat no poden brotar ni la compassió ni la tendresa; uns sentiments que acullen, cuiden, escalfen, consolen i sanen. Sense oblidar que la fredor emocional permet la crueltat, i la crueltat ha estat i encara és el motor de tota mena de violències al món.

“Sovint també tot és fruit del resultat d’una educació emocional i ètica fallida”, continua la psicòloga. Si no hem estat cuidats i tractats amb respecte i amor, és possible que tinguem problemes amb la intimitat i els vincles, ja que no hem tingut models de referència equilibrats i amorosos.

Davant d’això proposa educar des de la infància amb l’empatia, la compassió i la tendresa. “Són tres grans preventius de la violència. Si no ho sembrem és molt difícil que la gent aprengui a tenir cura de les persones vulnerables”, apunta.

Per la seva banda, Torralba considera imprescindible fugir de les xifres i les estadístiques, perquè l’únic que fan és deshumanitzar les persones que hi ha al darrere. “Per crear una consciència necessitem narratives, saber qui són aquelles persones fins al punt que ja no veiem uns immigrants, sinó humans com el João o el Tian”, posa d’exemple.

Al final, en un món cada cop més accelerat i individualista, recuperar el valor de l'empatia no és només un gest de bondat, sinó una necessitat vital per a la convivència i la salut emocional col·lectiva. Cal que trenquem el mur de la indiferència amb accions petites però significatives: una mirada, una paraula, un gest de cura. Només així podrem reconstruir llaços trencats i tornar a mirar l'altre no com una amenaça o una càrrega, sinó com un ésser humà digne d'atenció i respecte.