Lídia Pujol, camí de llum

BarcelonaBressolar i sacsejar. Moviments cíclics, d’aparença contradictòria, però que queden integrats quan es fan des d’una mateixa mirada, des d’un mateix lloc: l’amor. Amor directe, transversal, amor i prou. El filòsof Joan-Carles Mèlich diu que els éssers humans som éssers necessitats de consol (“ser finits significa que som mortals, és cert, però també que som fràgils, que en qualsevol moment podem trencar-nos i, per això, des de l’inici, des de la nostra arribada al món, necessitem el consol i la companyia dels altres”). Aquest consol es manifesta des dels primers dies, si som afortunats, per cançons de bressol que adormen pors i dolors i que ens ajuden a retrobar la confiança. A mesura que creixem, aquestes cançons s’obliden, es rebutgen, iniciem un camí propi sovint marcat per l’oblit de l’amor.

Un camí que pot implicar rebel·lia, inevitable rebel·lia -fins i tot rebuig- vers un amor que traspua bellesa, que ens crida a rebre, a donar i a venerar el vincle essencial d’unió. Necessitem ser sacsejats quan hem oblidat el vincle, quan, adormits, deixem de reaccionar davant d’injustícies, quan confonem aparença i fons, quan temem ser titllats d’il·luminats si anem cap a la llum. Però un sacseig que no ve acompanyat de consol esdevé neguit, indignació permanent, ira desaforada cap enfora i també cap endins, de la mateixa manera que un consol que sigui anestesiant només propiciarà miratges, aïllament, bombolles que esclataran tard o d’hora. Així que bressol i sacseig no es poden dissociar quan anem endins sense deixar de mirar enfora, quan anem enfora sense deixar de mirar endins. Aquest àmbit d’acció, fent ús de la limitació del llenguatge, el podem anomenar religiós o espiritual, entès no com un marc excloent i exclusiu, sinó com aquell espai on cultivar el vincle on amor i bellesa no existeixen sense justícia ni autodeterminació. De nou Mèlich: “El fet religiós no és només un sentiment de temença o tremolor, sinó de confiança en l’impossible. El fet religiós és el desig de l’impossible que, contra tota lògica, creiem en el seu advent”.

Esperit lliure

Per la finestra del 4x4 més cotxes, persones a les voreres fent i desfent, ciutat de mig matí. A dins, ressona una cançó que bressola i sacseja. Qui la canta és la mateixa dona que condueix el cotxe; aprofita els semàfors en vermell per explicar aspectes de la seva vida, de la seva obra, del seu amor, que no és seu. No és habitual sentir en una mateixa frase invocar Teresa de Jesús i a La Polla Records, però Lídia Pujol no només ho fa de manera natural, sinó que si algú no conegués aquests dos referents podria pensar que formen part d’un mateix ordre místic. Per què no? Com les seves cançons, la conversa també va plena de cites dispars que teixeixen fils d’esperança. “En sentir-la recitar un text de Llull, de Rumi o de Teresa de Jesús, hom es pregunta: d’on l’ha tret? Perquè es reconeix, però no s’identifica. Què ha fet per tal de fer-ne esclatar el sentit, per amorosir-lo sense violar-lo? En qualsevol text que interpreta, deixa petjada, de vegades imperceptible, de vegades embrollada de versos i paraules”, explica l’escriptora i filòloga Laia de Ahumada en un dels escrits que configuren el llibre-disc Iter Luminis. Un camí orientat (Satélite K), que Lídia Pujol presenta aquests dies. Un treball que recull l’experiència vital que ha suposat la construcció d’una consciència personal en tres etapes simbòliques, representades pels tres espectacles que ha anat presentant els últims anys per esglésies i monestirs de Catalunya: La Cerimònia de la Llum, Camí d’identitat i Treballs i plaers d’amor.

Sí: per bressolar i sacsejar no només cal voluntat, també cal el do de saber convocar, de fer-se partícip de l’altre, sense imposició. La seducció de la Lídia es fa palesa quan són centenars i centenars les persones que arreu del territori han acudit a la seva crida. Implicació del públic, però també d’entitats, col·lectius i institucions que d’una manera o altra estan relacionats amb els seus espectacles, que van més enllà d’una posada en escena. “Abans eren els reis i els nobles els qui exercien el mecenatge de trobadors i joglars -continua explicant Laia de Ahumada-. Ara és la joglaressa Pujol la que fa visible i acompanya entitats socials que practiquen una economia solidària”. El llibre-disc és una mostra d’aquesta implicació col·lectiva, i també ho vol ser la seva presentació, que s’inicia dilluns vinent, dia 15, a la basílica de Santa Maria del Pi (Barcelona), i on algunes d’aquestes entitats exposaran els seus serveis i productes a l’entrada. La gira que comença, que principalment ocuparà els mesos d’estiu, la portarà a indrets tan especials com els monestirs de Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de Graudescales, Sant Pere de Casserres i Sant Jaume de Frontanyà, l’església del Tura d’Olot, els castells de Ribelles i de Sant Martí Sarroca o l’ermita de Sant Salvador del Coll de l’Aguda.

Defensar la diversitat

Al cotxe, melodies i lletanies àrabs, jueves, catalanes o napolitanes es van entrellaçant amb els comentaris de la Lídia. “La coherència del repertori, per molt divers que sigui, la dona aquesta infinita necessitat de relació amb la diversitat, i no pas un discurs intel·lectual o d’estil... Una experiència que no puc contenir, que vessa a través de la música, la paraula i la imatge”, explica. Aquest llibre-disc n’és el resultat. De fons, però ben present, el cant a l’oració musulmana recitat per Mohamed Ayoub se sincronitza amb la composició Mariam matrem del Llibre Vermell de Montserrat. Somriu, pendent del trànsit. Un cop aparcats, amb les portes encara tancades, aprofita el silenci per posar un altre tema, la versió del País petit amb el solo de violí de Mohamed Soulimane. Tots callem, agraïts d’aquest bressol que sacseja. Per uns minuts l’interior del cotxe també ha esdevingut temple.