ESCRIPTORAEl primer dia que vaig anar al bar Mala Cara, al carrer Marcelo T. De Alvear de Buenos Aires, ja vaig parar atenció al cambrer. Tot un personatge. Seriós, flegmàtic diria, alt i prim, amb un gest a la boca del qual a mi em va semblar que es desprenia una complicitat amb la vida de tot i de cada cosa. La seva elegància es manifestava en els seus moviments pausats, mesurats.
El segon dia que hi vaig anar –i últim en aquest viatge, a causa del meu calendari–, tot just entrar em vaig trobar amb els seus ulls. Vaig tenir la sensació que em reconeixia. Se'm va acostar, em va indicar una taula, em va oferir el diari, li vaig dir que no em calia. Me'l va dur igualment i el va deixar sobre la taula abans de preguntar què volia prendre. Una infusió de camamilla.
Al cap d'una estona es va tornar a acostar de nou a la taula per saber si tenia una contractura a l'espatlla. Hi tinc molèsties, vaig reconèixer. No sé com ho va endevinar. L’únic que jo havia fet era passar-m'hi la mà i pressionar una mica amb els dits, com si toqués el piano.
Aleshores em va proposar que obrís el llibre de la vida per alliberar-me del dolor. Com ho he de fer? Només has de demanar permís per obrir-lo. Em va dir les paraules que havia de repetir. Vaig fer-ho. Després em va indicar que fes un gest, el que em semblés oportú, per desterrar el mal a l'espatlla. Vaig obrir els braços com si anés a fer una abraçada i els vaig tornar a tancar. Ens vam donar les gràcies l’un a l’altre amb una molt lleu reverència. Gustavo. Flavia. Un plaer.
T’ha passat el mal?, va preguntar. Sí, m’havia passat. Em costava de creure. Com era? Em va dir que el llibre de la vida de cadascú només el coneix cadascú. I que al llibre de la vida hi ha tota la informació que necessitem. L’has feta servir, enhorabona.