L’orgull viking ressorgeix

SeljordFeia molts anys que Jeppe Normand Garly era viking recreatiu, és a dir, soci entusiasta d’una fraternitat marginal d’admiradors d’aquests antics guerrers noruecs. Els seus membres es vesteixen com al segle X, assisteixen a fires d’artesania els caps de setmana i intercanvien consells per internet sobre on es pot trobar un casc o una espasa autèntics. Ara, però, ha passat a ser viking a jornada completa. El mes passat Garly, que abans es dedicava a la docència i l’orfebreria a Dinamarca, va passar a ser director del primer curs de formació sobre com viure com un viking finançat amb fons públics d’Escandinàvia. El curs s’imparteix en un campus situat a la falda d’una zona muntanyosa del centre de Noruega.

Val a dir, però, que es tracta d’un curs políticament correcte del qual s’ha esporgat l’agressivitat sanguinària que va convertir l’època dels vikings en sinònim de violència masclista. “Sóc un home d’allò més pacífic. No he saquejat mai res”, aclareix Garly, un danès de 36 anys, estatura modesta, maneres jocoses i figura rabassuda, uns trets que sembla que contradiuen el seu entusiasme pels guerrers de temps pretèrits. Això sí: almenys porta barba. “Les violacions i el pillatge no formen part del pla d’estudis”, adverteix. També s’han desterrat del campus de Seljord -una bonica localitat situada a uns 240 km a l’oest d’Oslo, a la vora d’un llac- alguns símbols dels vikings com ara l’esvàstica, que l’Alemanya nazi i el govern titella d’ideologia feixista que els nazis van instaurar a Noruega durant la Segona Guerra Mundial van promoure com a emblemes del seu credo racista.

En lloc d’aquests continguts, al nou curs sobre els vikings -impartit en un centre d’educació per a adults- s’instrueix els estudiants sobre el gust d’aquest poble per les obres d’art intricades i els objectes bonics. Els alumnes es cusen les seves pròpies peces de vestir d’estil viking i es fan les seves pròpies botes de cuir. Pel que fa a la parafernàlia militar, s’estudia pel seu interès artístic, no pel seu ús violent. “Fixa’t quina feina més fina”, diu Garly mentre passa el dit per les anelles metàl·liques que s’entrecreuen en una cota de malla, un tipus d’armadura.

Ressorgiment de l’interès

En un país que concedeix anualment el premi Nobel de la pau i s’enorgulleix de la seva fama de tolerant, el canvi d’imatge dels vikings (de males bèsties violentes a artesans pacífics) forma part d’un ressorgiment més ampli de l’interès per un període històric que abans només reivindicaven els nacionalistes d’extrema dreta. Així, l’orgull per l’època vikinga ha esdevingut respectable en un moment en què els noruecs, com molts altres europeus, miren al passat per apuntalar identitats que l’alarma per la immigració i els efectes de la globalització han fet trontollar. Una editorial noruega ha llançat una nova revista electrònica anomenada The Happy Viking; un director de cine noruec tot just ha acabat una pel·lícula que està previst que s’estreni a principis de l’any que ve i que, segons diuen, està cridada a ser un gran èxit de taquilla, i l’assistència als museus d’Oslo i Lofoten on s’exposen vaixells vikings s’ha disparat. Tot i això, Noruega, que continua tenint reticències a reivindicar una part de la seva història segrestada pels nazis, veu com els estrangers l’avantatgen a l’hora de pouar inspiració i diners del passat viking. La sèrie televisiva Vikings és una producció irlandesa i canadenca i la sèrie de ficció Joc de trons va ser rodada per la HBO.

Lars Ueland Kobro, assessor d’inversions en el sector del turisme, va assenyalar a la corporació pública de mitjans de comunicació de Noruega, la NRK, que el país havia de superar les seves inhibicions persistents i aprofitar les oportunitats de fer negoci que ofereixen els vikings. Diu que és el moment “d’invertir en grans centres d’experiències dedicats als vikings”.

Això no obstant, d’altres, com Anders Kvale Rue -un aficionat que encapçala un grup d’entusiastes amateurs dels vikings dels voltants de Seljord anomenat Els Homes de l’Olaf-, adverteixen que els vikings, en particular els seus símbols i el seu gust per la violència, encara són un tema sensible per algunes persones. “Abans de la Segona Guerra Mundial el país sencer s’enorgullia del nostre patrimoni viking, però després de la guerra va quedar proscrit dels espais públics durant més de 50 anys”, explica. “Les repercussions negatives d’això encara són perceptibles avui dia. Hi ha persones que senten repulsió per l’època dels vikings i es pensen que està vinculada amb el racisme”.

Eren racistes?

Rue i la resta d’integrants del seu grup són cristians, una fe contra la qual, en un principi, els vikings pagans adreçaven freqüentment la seva violència entusiasta, però a la qual molts es van acabar convertint, seguint el camí d’Olaf Haraldsson, un rei noruec del segle XI. Mentre visitem una església de fusta del segle XIII situada a Heddal, Rue, equipat amb un casc, una destral i una espasa, comenta com es va alegrar que un jove nascut a Somàlia s’apuntés a un grup d’escoltes d’inspiració vikinga de la zona. Els vikings, afegeix, eren “grans traficants d’esclaus”, però “no eren racistes”. Els seus esclaus eren altres blancs capturats en ràtzies en llocs com ara Anglaterra. De tota manera, això no ha impedit que supremacistes blancs declarats reivindiquin el passat viking com a aval de les seves creences. El primer ministre noruec durant la guerra, el col·laboracionista Vidkun Quisling, i Anders Behring Breivik, el terrorista noruec d’extrema dreta que actualment compleix una condemna de 21 anys de presó per l’assassinat de 77 persones el 2011, enaltien els vikings com a herois de la raça ària. A Stormfront, un fòrum d’internet d’ideologia neonazi, es poden llegir comentaris en què s’elogien els vikings. A més, la plataforma té per logotip una creu vikinga.

Arve Husby, director del centre de Seljord, explica que, al principi, el personal va expressar dubtes sobre la conveniència d’impartir el nou curs: “Tothom era molt escèptic”. Tanmateix, el foment d’un interès seriós per aquest poble contribuiria a empènyer els extremistes “als marges” , comenta, i a recuperar una part important del passat de Noruega que no comprèn només les matances, sinó també grans gestes com arribar a Amèrica del Nord per mar 500 anys abans que Colom.

Husby explica que el centre ha establert normes estrictes perquè els estudiants no prenguin part en activitats “inapropiades”. Puntualitza que de vegades els vikings eren violents, però que també eren “un poble valent i curiós” la història del qual no s’hauria de deixar en mans dels radicals d’extrema dreta.

Estètica ‘heavy metal’

Un altre vincle que Garly, el professor, voldria afeblir és el que associa els vikings amb els grups de heavy metal, que n’han segrestat la imatge salpebrant les seves actuacions sorolloses amb elements propis dels vikings. “Els vikings tenen mala fama i tothom es pensa que es vestien com el bateria substitut de Kiss”, diu Garly. El curs de nou mesos que dirigeix a Seljord resta protagonisme als elements de sang i fetge per centrar-se en la seva gran destresa tècnica i en l’habilitat com a artesans. Inclou una visita a la ciutat anglesa de York, rebatejada com a Jorvik després que el 866 caigués sota domini viking. La matrícula del curs costa unes 18.000 corones noruegues (uns 1.950 euros). Els 14 estudiants diuen que el que els va atreure és l’oportunitat de treballar amb les mans i reconnectar amb una part de la història del seu país que, un cop esporgada d’associacions horripilants, els fa sentir orgullosos. Alexander Fredriksen, un alumne, assenyala que els vikings tenien molts talents. “Eren grans guerrers i molt bons a l’hora de matar, però això només és una petita part”, diu. Els vikings només escrivien missatges curts en alfabet rúnic i no van deixar cap testimoni escrit detallat de les seves gestes, de manera que gran part de la seva història (i la seva fama terrible) va ser modelada pels monjos cristians i altres víctimes de les seves activitats. Tot i això, en les últimes dècades aquesta imatge lúgubre ha començat a millorar, almenys en els cercles acadèmics, amb el sorgiment d’una visió revisionista que ha convençut alguns historiadors que s’havia difamat injustament aquest poble.