Consciència
Estils29/08/2021

Fer més viu el viure

El poeta de 91 anys Rafael Cadenas traça una obra basada en el cultiu de la consciència

Va dir el pintor japonès Hokusai que només als cent anys els creadors poden produir coses elogiables. Ell va morir abans. El poeta veneçolà Rafael Cadenas enguany n’ha fet 91, tot i que no és la seva una obra que busqui l’elogi i el reconeixement (tampoc l’evita: ha rebut nombrosos premis importants, com el Nacional de Literatura de Veneçuela o el Reina Sofía de Poesia Iberoamericana). No busca l’elogi, però sí que elogia, un elogi constant a tot allò ordinari, que per a ell és l’extraordinari. No busca arribar als cent anys, però sí que aconsegueix elaborar una obra que traspassa segles. Humil, pacient, al marge. 

“Em costa molt escriure, no tinc soltesa, les paraules no venen amb facilitat al meu bolígraf. Però no voldria que fos d’una altra manera: desconfio de la brillantor”, escriu en un dels innombrables fragments que poblen la seva poesia, que també és prosa, o dels seus assajos, que també són poesia. No li calen acotacions ni estils marcats, tot i haver passat anys com a destacat professor a l’Escola de Lletres de la Universitat Central de Veneçuela. No es mou entre paradoxes, intenta amassar-les en una sola mirada, trobar, com troba inspiració en les místiques i tradicions religioses al mateix temps que defensa la impossibilitat de pertànyer a cap d’elles. 

Cargando
No hay anuncios

Quan recull les paraules de Salvador Pàniker sobre la mística, se les fa seves, les destil·la i en fa tinta per escriure versos, aforismes, estudis literaris. Diu, entre altres coses, Pàniker: “Ens concerneix el fet místic perquè no podem seguir amb la desbocada agressivitat de l’home desarrelat del seu origen, de l’animal exclusivament simbòlic. Terroristes, ideòlegs, fanàtics de tota mena, són el símptoma d’aquest dèficit de mística que genera l’ansietat pròpia de l’animal exclusivament simbòlic. Un místic és algú que no creu en res. Res que es pugui simbolitzar. Místic és allò real, inexpressable simbòlicament, allà on tots ens donem la mà, més enllà dels llenguatges, més enllà de l’amor-odi. És el mer acte d’estar aquí, ara, complet en si mateix”.

Cadenes i paranys

Aquest “estar aquí i ara”, actualment en risc de convertir-se només en mer eslògan, és per al poeta veneçolà un continuat i delicat esforç, no un lema ni una actitud banal, sinó la raó per escriure (“procuro estar atent, sobretot a la meva inatenció”) i, d’aquesta escriptura, obtenir-ne una ofrena desinteressada per a qui la vulgui: “Què s’espera de la poesia sinó que faci més viu el viure?”

Cargando
No hay anuncios

Si els noms i cognoms propis ens condicionen perquè, en última instància, són paraules amb significats profunds que integren la nostra identitat, el cognom Cadenas sembla haver marcat en el poeta aquesta consciència de tenir-les, tenir-les sempre, algunes d'evidents (com quan, de ben jove, es va haver d’exiliar per la seva militància política en contra de la dictadura a la dècada del 1950), d'altres d'estilístiques (la seva crítica a les cotilles literàries i les capelletes, als poetes que només escriuen per a poetes) i també cadenes de l’ànima, les quals intenta esborrar amb la següent fórmula integradora digna de les tradicions orientals que tant li interessen: “Parlo des de la presó que tu també coneixes. Però, què passa si l’acceptem? No esdevé alberg? No s’uneix a nosaltres per formar un ésser real?”

En aquesta acceptació, que no s’ha de confondre amb resignació, intueix també les cadenes primeres, les que ens lliguen a un tot malgrat les il·lusions de creure’ns independents. “L’essencial? Viure’s com dependent d’allò més gran. Tenir-ho present”, escriu en un dels seus aforismes. 

Cargando
No hay anuncios

Aquest eco religiós, com tot en el fer del poeta, el recull sense apropiar-se’n, l’assaboreix, l’escolta: “El poeta modern parla des de la inseguretat. No té més agafador que la vida. Segurament una veu des de dins li diu: «l’època de les causes ja ha acabat». Ja no pots aferrar-te a religions, ideologies, moviments, ni tan sols literaris. S’han acabat les banderes. Però aquest desengany l’allibera per lluitar per allò que les religions, ideologies, moviments diuen defensar: el fet humà, valedor. Aquesta veu, que sembla la del nihilisme, podria ser més aviat la veu de la vida que desitja recuperar-nos”, explica.

Posar-nos en camí 

L’any 2000 l’editorial mexicana Fondo de Cultura Económica va publicar el conjunt del seu treball a Obra entera. Poesía y prosa, que set anys després la valenciana Pre-Textos va reeditar. Aquesta última editorial ha publicat, a més, la majoria de llibres que ha escrit en les últimes dues dècades, una tasca imparable per a algú que no es considera escriptor: “Mai m’he sentit com a tal, professionalment. Soc més aviat lector. Els llibres s’apoderen de mi amb més facilitat que l’impuls d’escriure. Escriptor és el que resisteix la temptació de llegir, el que posposa el llibre per quan hagi acabat el que està escrivint. El no escriptor cau, recau i torna a caure en la deserció. És un ésser més passiu, es desanima aviat i potser espera massa dels llibres, espera segurament allò que els llibres no poden donar: una revelació que el mudi, que el posi en el camí del descobriment més gran”, escriu en un assaig dedicat a Sant Joan de la Creu, un dels seus autors predilectes, més per l’ús del llenguatge que per algunes afirmacions ascètiques. I és que Rafael Cadenas no s’amaga, prefereix la noció de sacralitat a la de santedat, sense separació entre divinitat i món. “Se sol dir que el sentit del sagrat s’ha anat perdent per l’hegemonia del secular. Així doncs, ¿el secular no és sagrat? Aquesta és una de les eternes divisions a les quals som tan soferts i que tant fragmenten el viure. Quan assenyalem el que és sagrat, la resta es dessacralitza i esdevé profanable, indefens, destructible. Per a mi, tot és sagrat perquè tot pertany al misteri”, afirma.

Cargando
No hay anuncios

Perquè la noció de misteri no ens faci entrar en àmbits distorsionats, aclareix: “No diferencio entre vida, realitat, misteri, religió, ésser, ànima, poesia. Són paraules per designar l’indesignable. El fet poètic és la vivència de tot això, el sentir el que aquestes paraules proven de dir”.