10 consells (molt senzills) per ser sostenibles quan comprem roba

BarcelonaPer a una gran part de la societat occidental, l'adquisició de roba s'ha convertit durant les últimes dècades en una espiral no sostenible a escala mediambiental. El descens dels preus es va produir quan les empreses d'aquí van deslocalitzar les seves produccions a l'Àsia, on els requisits legals de respecte pel medi ambient són molt inferiors, cosa que unida als salaris baixos dels treballadors permet fabricar moda a preus molt reduïts. Per tot això, i per moltes altres pràctiques consumistes donades per bones pels clients de la indústria de la moda –que som pràcticament tots–, aquest sector s'ha convertit en el més contaminant del món, només superat pel dels hidrocarburs. Segons la Conferència de l'ONU sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD, en les seves sigles en anglès), la moda és responsable del 8,1% de les emissions anuals de CO₂ a l'atmosfera. Perquè ens en fem una idea: són més emissions que tots els vols i enviaments marítims que s'efectuen en un any junts.

A l'espera que la indústria faci un gran canvi de model i abandoni el conegut com fast fashion, els ciutadans podem començar el nostre propi canvi de relació amb la moda, cosa que precipitarà que la indústria faci el pas definitiu. Amb aquests senzills consells, podem iniciar individualment un canvi de tendència que repercuteixi en la millora de les condicions de vida de tots, ja que el que no paguem a la botiga ho paga el planeta.

Tot i que pugui semblar obvi, el primer que hem de fer abans de comprar-nos roba és estar segurs que la necessitem. D'ençà que és tan barata, molta gent compra roba per pur caprici o com una forma d'oci. Una costum que té unes conseqüències massa greus per mantenir-lo. En un entorn de sequera com el que estem vivint, cal ser conscients que aquells texans que ens comprem perquè potser teníem un mal dia tenen un impacte de 7.500 litres d'aigua gastats, segons dades de l'ONU. És a dir, uns texans equivalen a la quantitat d'aigua que una persona beu al llarg de set anys. La Fundació Ellen MacArthur, que advoca pel canvi cap a una economia circular, va descobrir que la freqüència amb què fem servir la nostra roba s'ha reduït un 36% durant l'última dècada. De fet, molts de nosaltres fem servir algunes peces de vestir només entre 7 i 10 vegades abans de llençar-les. I un cop surt de les nostres mans, el seu destí és imprevisible. Per això, una de les primeres alternatives que podem aplicar és el préstec per part d'algú conegut o el lloguer. Aquesta segona opció està cada cop més en auge, sobretot pel que fa a roba d'etiqueta. També per practicar determinats esports com l'esquí es pot aplicar aquesta opció de lloguer de la roba.

Si estem segurs que aquella peça de roba ens cal, abans d'escollir-ne una podem tenir en compte moltíssims requisits de sostenibilitat. En primer lloc, podem fixar-nos en la regió on s'ha fet la peça. Com més prop de casa nostra s'hagi fet, menys haurà contaminat durant el seu transport, que és un dels principals problemes del model productiu actual. Millor encara serà si les teles amb què s'ha fet aquella peça són també fabricades prop del lloc on es confecciona. Actualment, és molt complicat trobar peces que compleixin tot això, però sí que es poden aplicar criteris de reducció. No és el mateix comprar una camisa feta a la Xina amb teixits provinents de Turquia, que una de feta a Catalunya amb teixit italià. Habitualment, quan no es diu on s'ha fet el teixit –pel que fa a la peça, és obligatori– és perquè ve de països perifèrics.

Si el que volem és una peça de vestir que ens faci servei durant molts d'anys i que ens resulti apta per a molts contextos socials diferents, la millor opció és apostar per dissenys atemporals. Per exemple, un abric de color magenta amb pics de colors al cap de dos anys potser serà una creu perquè el tindrem avorrit. En canvi, un de color gris perla, ens seguirà agradant i sent útil. A més a més, ens resultarà útil tant per anar a un funeral com per sortir de nit. I això evitarà que n'hàgim d'acabar tenint dos. La roba més bàsica i atemporal pot resultar infinitament útil i gens ensopida si es combina bé.

Si les peces que ens comprem són cares no sempre és perquè estem "pagant la marca". Molts cops les peces de vestir de primer preu –com es coneixen les línies més barates dins la indústria– tenen una qualitat molt baixa. Per això, en moltes ocasions les hem d'acabar descartant abans fins i tot del que havíem previst. Determinats teixits, quan són d'una qualitat molt pobra, no serveixen ni per acabar una temporada perquè s'hi fan boles al cap de molt pocs usos. Al final, renovar aquelles peces tan aviat acaba sortint més car que si ens n'haguéssim comprat una de bona. A banda de l'impacte econòmic que té per a nosaltres, també multiplica l'impacte sobre el planeta, ja que cadascuna d'aquestes peces barates ha hagut de travessar mig planeta fins al nostre armari.

El vessant gojós que té la moda quan fa que ens veiem millor a nosaltres mateixos o quan manipulem una peça de qualitat, desapareix amb creacions precàries fetes massivament. Comprar peces de qualitat fa que comprem molt menys perquè solem estimar-les més, perquè ens hi veiem molt més afavorits. I això acaba sent un estalvi per a tots plegats. Cal anar amb compte amb la compra en línia en aquest sentit, ja que la bona il·luminació de les fotos a les botigues web sol augmentar la percepció de qualitat. La mandra d'anar a tornar algunes compres és també un factor de contaminació extra. Un estudi de la Universitat de Manchester conduït per la sociòloga Sophie Woodward va concloure el 2020 que als armaris de les persones que havia enquestat, un 12% de la roba no s'havia arribat a estrenar.

Les etiquetes de cartró de la roba que comprem són un assumpte espinós. Normalment, en gros s'hi pot llegir alguna paraula que pot portar a l'equívoc. Per exemple, hi podem llegir fàcilment les paraules "conscious" –conscient, en català–, eco, bio, recicled, eco-frendly... Però què vol dir això? Doncs cal llegir cada etiqueta amb molta atenció per saber-ho perquè no hi ha una nomenclatura única i cada firma fa el que vol i el més possible és que sigui un cas de greenwashing. El més habitual és que aquestes paraules signifiquin que una part d'un dels processos necessaris per fabricar aquella peça s'ha fet pensant una mica en el medi ambient. És a dir, potser un jersei fet a Bangladesh i tenyit amb un químic artificial al Vietnam que ens estem comprant a Barcelona, ha fet a partir de roba reciclada un 20% dels tres tipus de teixits que el componen. Creure que aquella peça en conjunt –o la firma que ens la ven– són sostenibles és una quimera. També és habitual veure etiquetes que parlen de la reducció d'aigua en el procés de producció. Està bé esbrinar de quin percentatge es tracta per poder fer-nos una idea de quina millora aportem comprant aquella peça i no una altra. Potser que s'hagi gastat un 20% menys d'aigua no dignifiqui gaire l'ànima de la peça si després està feta de teixits artificials molt contaminants o confeccionada molt lluny del lloc de venda. Cal ser-ne conscients.

Per últim, cal avaluar si aquella etiqueta una mica més respectuosa amb el medi ambient és representativa de la marca que l'ostenta. És a dir, cal que ens fixem si està en una majoria de les peces a la venda o només en una petita part, com sol passar. Si amb els nostres diners comprem peces més cares i una mica sostenibles a grans corporacions que en el seu conjunt no ho són gens, els nostres diners potser acabaran servint per engreixar el problema més que no pas per reduir-lo.

La veritat sobre la peça que estem comprant està escrita a l'interior. Allà descobrirem l'origen i també els materials amb els quals està feta. A partir d'aquí podrem treure les nostres conclusions abans d'efectuar la compra. Una altra cosa que hi descobrirem és les cures que hem d'aplicar a la peça si finalment ens la quedem. I és que netejar, secar i planxar les peces com s'indica a l'etiqueta és primordial per no desgraciar la roba i que ens duri molt més temps. Això evitarà que malgastem recursos comprant roba nova perquè hem fet malbé roba útil que ja teníem. La sostenibilitat també és responsabilitat nostra.

Sobre les fibres amb què es fabrica la nostra roba hi ha molt a dir. En resum, per adoptar una postura més sostenible, una bona opció és evitar peces de vestir que barregin fibres. El 100% cotó, per exemple, és un gran aliat. I és que un cop les fibres estan barrejades fan que el seu reciclatge sigui molt i molt complicat i potser no surti a compte a qui l'ha de fer. Si la fibra està en estat pur es pot tornar a filar i formar part d'un cicle econòmic circular.

També cal tenir en compte que les fibres naturals són ancestrals i, si s'obtenen de forma respectuosa, poden ser sostenibles si comprem amb mesura. Això és més difícil que passi amb moltes de les artificials. Per exemple, el polièster és un derivat del petroli. També la viscosa, considerada semisintètica –prové de la cel·lulosa però a través d'un procés molt contaminant i que gasta molta aigua–, no és tan innòcua com alguns cops la indústria la presenta, tal com va retratar un informe de la Fundació Changing Markets el 2017. Un nou material agafa embranzida –entre molts d'altres– per la seva sostenibilitat. És el lyocell –a vegades conegut per la marca comercial, Tencel–, que prové de la cel·lulosa dels eucaliptus però amb un procés molt menys contaminant. El cànem és considerat actualment la fibra menys contaminant per molts especialistes.

Sobre el cotó és bo saber que l'orgànic es cultiva habitualment en explotacions extensives que no contaminen el sol ni els aqüífers amb pesticides ni fertilitzants i que solen fer servir aigua de pluja. Segons WWF, per fer una samarreta calen 2.700 litres d'aigua si és de cotó ordinari i menys de 300 si és orgànic, tal com assenyala la Soil Association. Més enllà de l'aigua, també hi ha conseqüències directes sobre els productors. Els plaguicides provoquen 200.000 morts anuals, sobretot als països en vies de desenvolupament, segons l'OMS.

Ara que ja sabem quines són les banderes vermelles que podem evitar quan comprem roba, cal recordar també que hi ha una alternativa genial a totes elles: la segona mà, ja sigui en botigues o aplis. Si donem una nova vida a alguna peça que algú altre havia descartat, estem evitant que tot el descrit fins ara passi i, a més a més, estalviem bastants diners. També hem de ser conscients que, si comprem en outlets, estem evitant que roba que ha devorat recursos arreu del món acabi cremada. Sense anar més lluny, el 2018 The Times va publicar que la firma Burberry's cremava anulament roba per valor de 30 milions d'euros. Encara que sigui roba feta de forma no respectuosa, no desaprofitar el malgastament que s'ha comès confeccionant-la és millor que permetre que no hagi servit per a res.

Quan creiem que alguna peça de dins del nostre armari ja no ens farà cap servei, l'última opció ha de ser llençar-la. D'entrada es pot vendre a algú que la pugui fer servir a través d'aplis de segona mà o es pot donar a alguna oenagé que la vengui per a finalitats benèfiques, cosa que està bé però que té consum energètic de processament. A Barcelona, per exemple, l'Ajuntament ha posat en marxa un servei de recollida de roba usada. A més a més, també existeix la possibilitat de dipositar la roba que ja no volem fer servir en un contenidor de Roba Amiga, on a més de practicar la sostenibilitat fan una tasca integradora.

A pesar d'aquestes opcions, el millor que podem fer és donar la nostra roba a algú conegut a qui li pugui fer servei, ja que això no genera cap opció de processament ni de transport. També es pot guardar amb altra roba desclassificada per quan hi hagi alguna catàstrofe natural o guerra i se n'hagi d'enviar urgentment. Si cap d'aquestes opcions resulta atractiva, abans de llençar-la, es pot portar a alguna botiga on també recullin roba o, si el teixit ho permet, fer-ne draps, que no haurem de comprar després.

Una altra gran opció és la reparació. Si la peça s'ha trencat sempre hi ha una possible solució. També si s'ha tacat, amb tints casolans. I la millor de totes és l'upcycling. És a dir, el reciclatge creatiu. Convertir uns texans en una sobrecamisa; una camisa que ens agradava i ja no ens cap en una funda de coixí o uns pantalons palazzo en una faldilla serà un detall estètic que ens farà únics i també tot un gest amb el planeta. Que puguem pagar tanta roba no vol dir que ens la puguem permetre.