Els paraigües reivindiquen el seu glamur

BarcelonaEl paraigua, que ara ens sembla un objecte d’allò més quotidià –i que oblidem sovint a les escombraries dels bars–, era fins fa no gaires anys una peça molt valuosa que molt pocs privilegiats es podien permetre. A més, fer-ne l’ús que en fem ara era considerat un sacrilegi. De fet, en els seus orígens, ja es tractava d’un objecte d’allò més preuat. El primer referent del qual es té constància és de fa 3.500 anys i consistia en una fulla de palmera enganxada en un pal. S’utilitzava a l’antic Egipte i només hi tenien accés els nobles, la reialesa i els líders religiosos: tots volien mantenir la pell blanca.

Però tenint en compte que al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient no hi havia gaire necessitat que les teles fossin resistents a l’aigua, la versió actual del paraigua no va arribar fins al segle XI aC, a la Xina, on es van folrar amb seda i amb pell. Aviat es van convertir en un símbol de prestigi que es va estendre pels països veïns. Com més capes i més barnilles, més luxós era. Quan va arribar a l’antiga Grècia, continuava sent un accessori de luxe (i molt pesat) però amb un ús reduït només al públic femení; per als homes, utilitzar aquell invent era un senyal de debilitat. El primer paraigua plegable a Europa es va introduir a París l’any 1710. Ho va fer el comerciant Jean Marius, a qui el rei Lluís XIV va atorgar el dret de ser-ne l’únic productor del país durant cinc anys. La moda va entusiasmar els aristòcrates parisencs, tant dones com homes, i no van tardar a sortir al carrer carretejant elegants parapluies.

Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, segons explica el llibre 'Accessories of dress' (Charles A. Bennett Company, 1954), el paraigua es va veure per primer cop als Estats Units el 1772, en una sabateria de Baltimore. Segons el llibre, “els vianants es van quedar paralitzats, les dones es van espantar, els cavalls fugien i els nens més trapelles els van tirar pedres. Finalment, es va fer sonar el rellotge de la ciutat per calmar el disturbi”.

Per a molts, pot semblar que aquest objecte ha caigut en decadència i sovint s’identifica més amb un destorb que no pas amb una peça distintiva. Però si parem atenció, ens adonarem que el paraigua també és protagonista. Protagonista d’escenes mítiques de cinema i de les millors passarel·les de moda del món. A més, és una tela senzilla i elegant on es poden plasmar dissenys i estampats que el converteixen en un objecte bonic, tant o més important que les altres peces de vestuari.

Para-sols amb opulència, més enllà de Benidorm

Per a molts portar un para-sol a la platja encara és un d’aquells clixés arrelats a les pel·lícules de Berlanga i a les platges de Benidorm de fa cinquanta anys ('Que vienen las suecas!'). De la mateixa manera que seguim relacionant els para-sols urbans amb les asiàtiques que duen màniga llarga estant a 30º. Però algunes marques reivindiquen el seu valor i ens ofereixen estampats, més enllà dels de Repsol i els de Frigo, que ens demostren que també poden ser objecte de desig. Només cal veure aquesta imatge de la Marilyn per a la promoció del film 'Com casar-se amb un milionari' (1953).

Autèntics protagonistes a grans escenes de pel·lícules

La pluja pot representar un renaixement purificador, una depressió obscura, la destrucció o qualsevol tipus de canvi. Tal com detalla Forrest Gump quan relata els seus records de la guerra, hi ha molts tipus de pluja: “Una pluja fina que punxava, una de gruixuda i espessa, una pluja que queia de costat i, fins i tot, una pluja que pujava des de baix. També plovia de nit”. Tot i que ell no en va utilitzar mai, de paraigua, aquest objecte ens ha regalat alguns dels moments més emblemàtics del cine. Com el paraigua que du Scarlett Johansson a 'Lost in translation' quan camina pels carrers plujosos de Tòquio. I els grans clàssics: Gene Kelly cantant sota la pluja, Mary Poppins agafada a un paraigua volador amb un mànec-lloro i els mítics pals lluminosos de 'Blade runner' il·luminant una pluja futurista.

Estampats per cantar i formes que es reinventen

Una de les imatges més entranyables que trobem en un dia plujós és la d’un pare passejant sota la pluja amb un paraigua de la Hello Kitty. Encara que a vegades no en siguem conscients, els paraigües són un gran plafó pel lluïment d’estampats, a través dels quals tothom explica alguna cosa d’ell mateix. I no només hi ha una àmplia oferta d’estampats, sinó també de formes –des d’un cor fins a un enciam, i no és broma–. Així que no hi ha excusa: tothom pot trobar el seu paraigua perfecte.

Moments estel·lars de la història dels paraigües

La història col·lecciona paraigües famosos, com el de l’espia rus Georgi Markov, assassinat per la punta enverinada d’un paraigua al pont de Waterloo l’any 1978. O el de la teoria de la conspiració de l’assassinat de Kennedy, que hi vincula l’home que n’obre un de negre en ple sol, just abans del tir mortal. També han sigut objecte d’inspiració de molts artistes. Ho veiem en el quadre 'Carrer de París en un dia de pluja', de Gustave Caillebotte, o a 'Hegel’s Holiday', del surrealista René Magritte, on un got ple d’aigua s’aguanta, simètric, al mig de la marquesina.

Objectes de desig a les passarel·les de moda

Els paraigües també creen tendència, com van demostrar les models d’Alexander McQueen a la passarel·la de París del 2009, on desfilaven amb barrets de paraigües i de para-sols, que se subjectaven amb una tira al voltant del coll. I sense deixar les passarel·les, per a les núvies de l’any que ve, la dissenyadora Isabel Zapardiez ha presentat una reinterpretació del paraigua a la Barcelona Bridal Fashion Week d’enguany, convertint-lo en icona de la moda nupcial de la seva nova col·lecció per a la temporada 2018. Ara bé, de paraigües encara n’hi ha de més exclusius, com el vintage de Chanel, on la peça s’enfunda en un cilindre de pell negre, de conjunt amb el mànec, i se segella amb la icona daurada de la marca.