Un segle de moda a la neu

BarcelonaEl millor moment d’una jornada d’esquí és quan et treus les botes. D’això no hi ha cap dubte. Tornar a sentir la mobilitat de cada dit, ficar els peus en uns descansos flonjos i arribar al moment incomparable de rascar-te les marques dentades que t’han deixat les costures dels mitjons. Oh, això no té preu. L’ordre en què vas desintegrant l’equipament varia, però normalment, una vegada hem arrencat els peus de les botes i sentim la llibertat als turmells, comença la descomposició de l’uniforme.

Hi ha molts nivells de seriositat a l’hora de vestir-nos per a una jornada d’esquí, però si anem ben equipats, les capes de roba no són poques. Comencem per treure’ns els guants, les ulleres, el buf i el casc, amb la gustosa rascada de cap pertinent, més aviat frenètica. Després de l’anorac, que inclou pedaços reflectants, capes com la de Gore-Tex i el detector Recco per a les allaus, ens traiem una jaqueta més fina; quan arribem als tirants, si som esquiadors habituals, és possible que també ens hàgim de descordar la tortuga, una protecció en forma de closca que evita lesions d’esquena. Si fem un bon ús dels esquís, assecarem bé la sola i les vores, i els lligarem amb cura amb unes cintes de velcro. I si fem competició o ens han encolomat algú al cotxe que en fa, recopilarem les fixacions de les cames, les del casc i les dels pals.

Més tard, un cop a casa, ens traurem els pantalons de l’equip, després els tèrmics i els mitjons encoixinats estratègicament. Abans de penjar l’anorac potser buidarem les butxaques -o hi deixarem uns quants eurets per alegrar-nos el dia la pròxima vegada que ens el posem- i, a part de mocadors de paper encarcarats, hi trobarem crema solar per a la cara, protector labial, un recanvi per a les ulleres de sol, i ens assegurarem que tenim la manta tèrmica al lloc de sempre per si de cas.

Fa uns vuitanta anys, quan l’esquí començava a popularitzar-se a Catalunya, el ritual s’acabava bastant més de pressa... Per començar, la jornada d’esquí era proporcional a l’estat de forma de l’esquiador. El primer teleesquí d’Espanya, el del turó de la Perdiu, a la Molina, no va arribar fins a la temporada 1946-1947, així que cada pista s’havia de suar, literalment, per després poder-la baixar. La indumentària no variava gaire dels pantalons i les jaquetes que es duien en el dia a dia; els teixits més comuns eren la llana, el cotó, el vellut o la franel·la, i fins a finals dels anys 30, quan es va introduir la cremallera, es cordaven amb botons. Per calmar el fred agafaven pàgines de diari i se les col·locaven per dins de la jaqueta i les sabates a manera d’abric i de paravent. Les sabates eren les del carrer, normalment de pell; en algunes els posaven soles de fusta perquè l’aigua tardés més a calar, i si tenies sort, podies colar-ne algunes de folrades d’estraperlo per Andorra o per França.

Igual que amb els anoracs: molts els passaven per la frontera lligats al cos, per sota de la roba, on sentirien el tacte del niló per primera vegada. I quant als esquís, ni fixacions, ni vores, ni històries: fusta i cordes. Els esquís se’ls feien amb fusta de freixe i els enclavaven estratègicament durant l’estiu per aconseguir la forma de l’espàtula i tenir-los llestos a l’hivern, quan se’ls lligarien a les botes amb cordes. I amb aquell parell de trossos de fusta a l’espatlla, muntanya amunt o prat avall, els deixaven lliscar per una neu pesada i gruixuda, molt lluny de la que es perfila en forma de cilindres prims i infinits i per la qual resen els esquiadors a primera hora de matí.

Determinants de la moda

La moda d’esquí sempre s’ha determinat per dos factors. El primer, retenir l’escalfor i permetre el moviment, i el segon, seguir l’estètica de l’ après ski, que va créixer al voltant del glamur de l’alta societat, que va aconseguir un encreuament entre funcionalitat i moda fascinant. Més enllà de la Catalunya de la postguerra, l’estil creixia des de Saint Moritz o Gstaad, i va evolucionar com una línia de moda especialitzada que de mica en mica es va anar filtrant amb la del dia a dia. Lluny dels decrets dels salons de París, l’estil el dictaven els patrons austríacs que havien exportat l’esport. Jerseis de llana amb flocs de neu, pantalons tirolesos, abrics de visó, ulleres de sol i fins i tot bufandes que es combinaven amb cabells ondulats. Els materials es basaven en la llana gruixuda i la gavardina, i als anys 30 es va fer el primer intent de roba impermeable, que van batejar com a neva-wet.

Als Estats Units, a l’època de la Gran Depressió, es portaven els uniformes d’una peça, i la paleta de colors combinava blaus foscos, grisos i marrons, fins que al final dels anys 40 van ressorgir els equipaments de dues peces amb alternança de colors per trencar la monotonia cromàtica. Amb la greu situació d’Europa, molts esquiadors professionals van emigrar als Estats Units i van ser ells, més que els dissenyadors tradicionals, els que van determinar la moda.

A la dècada dels 50, quan la gent tenia més accés a viatjar, l’esquí es va popularitzar. I amb més mercat va venir més desenvolupament, especialment en la tecnologia tèxtil. Es va comprovar que els materials sintètics eren més calents i aïllants que no pas les fibres naturals. A l’època en què l’estil pin-up també s’escolava fins a les pistes, es portaven els pantalons amples amb cinta elàstica i les ulleres grans amb vidres atrevits i de colors.

Als 60 hi va haver la segona onada de la moda a la neu, marcada per la innovació del disseny i per Hollywood, esclar. James Bond i els seus negats perseguidors baixaven per aquelles pistes a velocitats sense precedents; Audrey Hepburn degustava un croissant davant de l’aparador de Tiffany’s, i per les pistes del món baixaven Jackie Kennedy i Grace Kelly. Vaja, la foto no podia ser més chic. Tant, que va inspirar una nova generació de dissenyadors enlluernats per la mística de la vida a la neu. Al bagul dels records és fàcil trobar fotos mats amb pantalons elàstics, acampanats i estretíssims, i ulleres de mirall estil aviador completant l’ outfit. Aquella també va ser època dels dissenyadors de la generació de l’espai, que se sentien atrets per l’estil i experimentaven amb materials i proposaven vestits andrògins i vestits amb caputxes que semblaven cascs espacials.

L’estil dels 70 era simple i alhora atrevit. La moda del carrer s’escolava més que mai amb colls alts, armilles, pantalons arrapats i colors saturats. Els accessoris traspassaven fronteres: les moon boots (o les botes d’anar a la Lluna) i les boines de llana amb visera de colors anaven de la neu al carrer i del carrer a la neu.

I els que vau poder viure els 80 guardareu amb clau -i com un tresor- les fotos amb els llavis liles, les ulleres de pell verd fluorescent, els monos de Tactel multicolor que marcaven cintura i la resta de complements que arrossega el pop de Cindy Laupert i que es van estirar fins als 90, quan l’alta costura va marcar un contrast amb la bogeria vuitantera proposant una línia minimalista i asexual.

La moda actual té una mica de passat i de futur. A la neu i al carrer. És cert que el millor moment del dia és quan ens arrenquem les botes, però després d’aquest passeig per la història potser valorarem més cada capa de roba que ens traiem, i aquells cilindres estrets i infinits de primera hora del matí.