La teràpia del tango: com el ball de la passió ajuda els malalts de Parkinson

El tango és el ball nacional de l'Argentina, conegut per la seva precisió, cor i passió. En un hospital de Buenos Aires, però, té un altre propòsit: com a teràpia per a pacients amb la malaltia de Parkinson. Un cop per setmana, una dotzena de pacients venen a l'Hospital Ramos Mejía per ballar, una sessió que utilitza els moviments del tango per ajudar a abordar problemes d'equilibri, rigidesa i coordinació. L'objectiu és donar-los formes d'enfocar el moviment que puguin utilitzar en la seva vida diària, així com un impuls social i emocional pel fet de moure's al ritme de la música.

El programa va començar fa uns 15 anys, inspirat per una pacient que havia ballat tango des de la infància i va descobrir que oferia estratègies que milloraven els seus problemes de mobilitat i marxa, explica Nélida Garretto, neuròloga que ajuda a dirigir les sessions. Tomoko Arakaki, una altra neuròloga que lidera el programa, diu que els pacients amb Parkinson poden tenir dificultats per aturar-se i tornar a arrencar a l'hora de caminar i per això poden beneficiar-se de practicar els "passos lents i curts" i les pauses que té el tango. Garretto remarca que, donat que el tango implica "multitasca amb estímuls motors, estímuls visuals i estímuls auditius", pot ajudar els pacients a executar una sèrie de petits moviments en activitats quotidianes.

Primer, els exercicis d'escalfament, generalment en cercle, "intenten sintonitzar tothom, preparar el cos, despertar el cos", explica Manuel Firmani, un ballarí de tango professional que dirigeix els tallers. Alguns fan aquests exercicis dempeus, d'altres asseguts, depenent de "l'estat en què es trobi la gent", apunta. "Cada dia és diferent per als seus cossos".

Després d'exercicis centrats en la postura, l'equilibri i altres habilitats, comença el ball. Cada pacient s'aparella amb una parella que no tingui Parkinson, sovint amics, familiars o voluntaris.

Dansateràpia

La dansateràpia s'utilitza per a altres afeccions mèdiques, com l'esclerosi múltiple i l'Alzheimer. Débora Rabinovich, psicòloga i investigadora que va ajudar a crear el programa argentí, diu que la seva investigació ha descobert que "el tango utilitza el mateix tipus de moviments que les persones amb Parkinson tendeixen a perdre". Explica que molts passos de tango impliquen caminar cap enrere, cosa que pot ser difícil per als pacients de Parkinson, que sovint cauen cap enrere quan perden l'equilibri. "Obliga el cervell a concentrar-se, en part en aquests moviments cap enrere, però també en qualsevol mena de moviment detallat", relata.

Alguns passos de tango semblen especialment útils. El sanguchito, o "sandvitx", un moviment clàssic en què el peu d'un ballarí es llisca entre els peus del company i fa una pausa, ofereix als pacients de Parkinson pistes clares per guiar els seus cossos, apunta Rabinovich. "Un altre element fonamental del tango és canviar el pes d'un peu a l'altre", diu Firmani, que anima els pacients a utilitzar aquest moviment per a activitats com pujar a les vorades o entrar a les portes. També el pas lateral en el tango els pot ajudar a obrir una nevera, afegeix, i la "rotació del tors" podria aplicar-se als girs mentre es renten els plats. El tango "col·loca el cos en una determinada posició i el mou en direccions específiques", afirma.

El Parkinson pot interrompre els patrons ordenats dels moviments quotidians. "El tango restaura l'ordre", diu el ballarí.

De vegades, els pacients que venien a classe amb bastons guanyen tanta confiança que marxen sense.

A Liliana Garay, de 59 anys, li van diagnosticar Parkinson fa dues dècades i va començar el programa el 2011, sense experiència en ballar tango. Explica que el ball l'ha ajudada amb la rigidesa i amb la debilitat que sent quan l'efecte de la medicació disminueix. A casa, quan apareixen els símptomes, practica un moviment de tango de vuit passos, girant els peus per traçar "el número vuit a terra, com el símbol de l'infinit".

Quan es queda paralitzada i es queda encallada mentre s'ajup per recollir alguna cosa, respira i mou la cama cap enrere, cap als costats i cap endavant, com fan a la classe de tango. "Això ajuda a passar la rigidesa i puc tornar a caminar", relata. "La classe és un lloc increïble perquè no et fan sentir diferent", afegeix. "Ens exigeixen el mateix. No diuen: 'Oh, tens Parkinson, pobreta'".

Hi ha altres programes de teràpia de tango per a pacients de Parkinson en altres països del món. El programa de Buenos Aires, que ha atès uns 100 pacients, es basa en la importància social i cultural del tango a l'Argentina, centrant-se en els moviments clàssics i la música que ressona amb els pacients, explica Rabinovich. Aquesta connexió dona als participants també un impuls emocional. "Per a les persones que tenen la sensació que els seus cossos els estan traint, els dona la possibilitat de sentir el seu cos d'una manera completament diferent", destaca. "Et pots moure amb prou feines, però sents que has ballat".

Per a Garay, que recorre una llarga distància en transport públic per arribar al taller de tango, els seus beneficis són tan poderosos que ha iniciat festes de tango, o milongas, a la seva ciutat, Ciudadela. Al taller de l'hospital, la seva música de tango preferida és d'Osvaldo Pugliese "perquè la seva música té ritmes molt forts per ballar", diu.

L'experiència és transformadora, segons ella. "La gent ve en cadira de rodes, amb crosses, i tots ballem, i es crea una atmosfera increïble", va dir. Quan acaba la classe, un se sent diferent. "El tango, per a mi –diu Garay– és salut".