Una de les darreres bombes informatives en moda ha estat l’anunci de la nova col·laboració de Zara. El gegant mundial de la moda ràpida ha incorporat, per un període de dos anys, el dissenyador John Galliano, una de les figures més singulars de la creació contemporània. Es tracta d’una associació difícil d’haver previst, però que, alhora, resulta profundament reveladora del moment actual que vivim com a societat.
D’entrada, la col·laboració escenifica la trobada entre dos pols aparentment antitètics. Galliano encarna una idea de la creació basada en el virtuosisme, la densitat narrativa i una imaginació desbordant. La seva obra construeix universos, no només peces, i per això sorprèn imaginar com aquest excés creatiu pot adaptar-se a les lògiques de la moda ràpida. La tensió no és menor si es té en compte que, històricament, una de les dificultats de Galliano ha estat precisament la traducció del seu llenguatge a formats més comercials. És en aquest desajust –entre l’excés i l’estandardització– on aquesta col·laboració esdevé especialment significativa.
Galliano presentarà dues col·leccions anuals concebudes a partir de peces d’arxiu de Zara i reinterpretades des del seu univers creatiu. Però, quin és, realment, l’arxiu de Zara? En el món de la moda, parlar d’arxiu és referir-se a peces que condensen la identitat d’una marca i han deixat una empremta recognoscible en el temps. Aquesta lògica, però, s’allunya de l’essència de la moda ràpida, fonamentada en l’apropiació accelerada de dissenys aliens i en una temporalitat marcada pel consum immediat i l’obsolescència programada. En aquest context, la possibilitat que una peça esdevingui icònica queda pràcticament anul·lada.
Per això, que Zara recorri al terme “arxiu” –tradicionalment vinculat a les grans cases de luxe– no és un gest innocent, sinó un intent de reconfigurar la seva posició simbòlica. En un moment en què l'ultra fast fashion xinès ha erosionat el seu lloc com a referent de moda assequible, i en què el mateix sistema del luxe travessa una crisi de sentit, Zara sembla voler desplaçar-se cap a un nou territori: el d’un luxe accessible però aspiracional. Es dirigeix així a consumidors que busquen, a través del consum, accedir simbòlicament a una posició social que no ocupen. L’elecció de Galliano –que va portar l’Alta Costura i Dior a una de les seves cotes més altes– reforça aquesta estratègia. Però, en tot això, què hi guanya ell?
Un cas paradigmàtic de cancel·lació
El dissenyador gibraltareny ha estat un dels casos més paradigmàtics de la cancel·lació, després que l’acomiadessin de Dior arran d’unes manifestacions públiques filonazis que van comportar quatre anys d’ostracisme. Part del rebuig actual a la seva incorporació a Zara es construeix encara sobre aquest episodi. I, tanmateix, sense qüestionar-ne la gravetat ni la legitimitat de les mesures inicials, cal tenir en compte que Galliano ha reconegut l’error, ha explicat el moment psicològicament tan crític que estava vivint i ha demanat disculpes públiques. Després d’un llarg període fora del focus, va tornar de manera progressiva i amb un perfil baix com a director creatiu de Margiela, evitant qualsevol gest triomfal. Una etapa que va culminar el 2024 amb una darrera col·lecció que el reafirmava com un dels talents més sòlids del moment.
Tot i així, la sospita persisteix i Galliano sembla quedar fixat en aquell episodi. Això obliga a plantejar-nos què demanem, com a societat, perquè algú sigui realment reintegrat. Si és imprescindible ser implacables davant vulneracions greus, també ho és saber tancar els càstigs. No tots els casos són equiparables, i n’hi ha –com els delictes sexuals– que no admeten restitució. Però en d’altres, quan hi ha reconeixement, responsabilitat i penediment, caldria que existís una possibilitat real de retorn.
Potser, al capdavall, aquesta col·laboració no parla només de moda ni de talent. Parla de com distribuïm el valor i el càstig en una mateixa economia simbòlica. D’un sistema que ho transforma tot –les marques, el luxe, les jerarquies–, però que, alhora, és incapaç de modificar segons quins relats. I és en aquesta contradicció, més que en la roba, on es revela el món que habitem.
