“Amb el primer gran ingrés hospitalari em va demanar de casar-nos”

La poetessa M. Antònia Massanet està convençuda que ha trobat en el seu marit Toni el millor company de vida possible, a qui va conèixer una nit de festa a Razzmatazz. En els vint anys que han estat junts han superat moltes dificultats. La crisi econòmica del 2008 els va deixar sense feina i gairebé sense diners a tots dos. Ja recuperats d’aquell sotrac, deu anys després, el 2018, a Massanet li van diagnosticar ni més ni menys que quatre malalties cròniques: endometriosi, fibromialgia, síndrome de fatiga crònica i disautonomia. “Sempre l’he tingut al meu costat. Amb el primer gran ingrés hospitalari em va demanar que ens caséssim, quan molts marits desapareixen en situacions així”, relata. 

Quan van voler ser pares, la poetessa es va trobar amb moltes dificultats per quedar-se embarassada. “Amb cada tractament de fertilitat jo he empitjorat de salut, he pagat físicament cada intent i he empitjorat”, diu. Ara que tenen 44 i 50 anys han renunciat a la idea de ser pares perquè tampoc poden adoptar o acollir. 

Amb el suport del seu marit, i la seva passió per la lectura i l’escriptura, Massanet ha construït una gran resiliència. “Per sort o per desgràcia els humans ens acostumem a tot, i jo m’he acostumat a viure d’una manera més simple i més humil. Quan estàs molt malament desapareixes una temporada de la vida pública i és una gran lliçó d’humilitat. Quan estic bé, em fa molt feliç anar a actes de poesia i no deixo mai de crear. Sempre tinc projectes en marxa, perquè sinó sí que em posaria malalta mentalment. Cada acte al qual puc anar per a mi és una festa i ho gaudeixo molt. Altres cops em toca estar al llit i no sortir de casa i pensar que el brot passarà. Aprens molta acceptació i aprens a estar contenta amb les petites coses –diu la poetessa–. Hi ha moments que et frustres molt i tens ràbia, però ja fa temps que no ploro pel que em passa. Porto vuit anys convivint-hi i, vulguis o no, t’hi has d’adaptar”, afegeix. 

Per això la parella gaudeix molt de coses tan senzilles com anar junts a comprar i cuinar alguna cosa bona de menjar. “Amb la disautonomia tinc poca estabilitat i sovint utilitzo bastó, tot i que el meu punt de recolzament, físic i mental, és en realitat el Toni”, conclou la poeta.